Cristòfol Pons, artista

FITXA Vaig néixer el dia 8 de juliol del 2006 dins d'una llàgrima entre arraps i garrotades, i sí, tinc tan sols 2 anys! Sóc Quitolomalo, l'alter ego de Cristòfol Pons (el molt desvergonyit) i visc dins un titella a on dolçament vaig construir el meu refugi sagrat envers la perfecció i un grapat de ciclops orgullosos. Allà em trec la roba ensenyant el cul, l'escrot, l'esquelet... Està per allà, un poc més endins del ventre, on dormen els monstres, allà a on dormim tots de nit. Allà sóc l'esser que sempre he amagat confós, d'efímer aparença, d'amarga plenitud, un punyat de llum al rebost, un trosset de paradís, un laberint de passadissos de llum, allà sóc.

RAQUEL MARQUÉS
Ciutadella
Qui o què inspira la seva obra?
Estèticament altres artistes. Conceptualment molta gent. A vegades una frase solta en una conversa trivial, a vegades una cita que he trobat en un llibre, tot relacionant-ho amb les preocupacions que te Quitolomalo.
Com explicaria al públic qui és "Quitolomalo"?
Si he de ser seriós, et diré que realment és un secret, que vés a saber quan es desvetlla. Però perdent la compostura et puc dir que és un amic imaginari, que no té forma ni cos.
Se'n recorda de amb quin personatge o escena pictòrica va començar la seva trajectòria?
Tinc molt mala memòria, i a més, vaig començar a dibuixar des de ben petit. No sabria dir-te quin és exactament l'inici. A més, tots tenim un començament de la nostra trajectòria pictòrica, el que passa és que ens la tallen o frustren.
Què és el que vostè criticaria més d'aquesta societat de consum?
N'hi ha tantes. Potser és que hem perdut per fi el seny, i ja no ens importa el que els hi passa als altres. Importen més els interessos que les persones.
Com mima la seva imaginació privilegiada?
No tinc una imaginació privilegiada. La imaginació com dius s'ha de mimar i se l'ha d'alimentar. Miro molt a altres artistes, crec que és important saber a on estàs i tenir consciència que no ets l'únic; que el que facis sempre serà la influència d'algú altre. Després ho barrejo tot i deixo fluir les meves preocupacions i les meves frustracions.
Quin tipus d'empremta creu que deixa el seu art a l'espectador?
Suposo que hi ha de tot, com tot el que s'exposa de cara al públic. Lo millor és que hi hagi varietat. Em conformo que creï, al menys, un poc de confusió...
Ens pot avançar una mica quin serà el fil conductor de la seva exposició aquest estiu a "Sa Nostra"?
Encara hi ha un parell de coses que s'han de decidir. Dos persones m'estan ajudant molt, és la meva primera exposició tot solet i uns bons consells sempre van bé. Però no vull dir res més, prefereixo que sigui una sorpresa.
També té prevista una sortida a Berlín. Quines influències creu que pot aportar a la seva obra el fer feina a l'estranger?
No ho ser segur. Això mai es sap, però espero que moltes. A Berlín hi ha molt art, i ara mateix és el país pioner en art contemporani. Tot i així, no podré balbucejar, tinc poc temps i hauré de tenir les idees un poc clares abans de partir, ja que vaig allà a pintar el que després s'exposarà.
Com a artista. Com li agrada definir-se?
M'agrada la idea de ser un pintor contemporani. Com un petit mirall que reflecteix el que ens passa a tots.
Com a persona. Cap a on voldria créixer?
Suposo que cap a millor; si no, malament.
Una pel·lícula.
Potser diria "Paris, Texas" de Wim Wenders, que he vist per fi ara fa poc, la banda sonora de la qual és preciosa, de Ry Cooder. Un altra director que m'encanta és Víctor Erice, totes les seves pel·lícules són molt poètiques.
Un disc.
Delên, Leonmanso i Snowman lost his head. De casa. No tenen disc però estan al MySpace.
Un llibre.
N'hi ha tants. El que més m'ha fascinat és "1984" de George Orwell, el vaig llegir quan encara no era nat i en aquell moment em va impactar molt. Però ara estic llegint "Poemes de l'alquimista" de Josep Palau i Fabre, un llibre preciós.
Un pintor a qui admiri.
M'agraden molts pintors contemporanis, però tan com per admirar-los... Potser és molt iconogràfic, però diré Keith Haring, per moltes coses.
La darrera exposició que ha vist i que l'hagi captivat.
Fa temps que no veig una bona exposició que realment m'hagi captivat, el que record són peces soltes que vaig trobant de tant en tant, ja sigui a Menorca o a Barcelona. Per exemple, la darrera vegada que vaig anar a Barcelona vaig poder veure un parell de peces de Mike Swaney.
Dins l'àmbit artístic... Per a què serveixen els premis?
Pels diners? ¡És broma! Tot i així, sent fred, proporciona una part econòmica que ajuda a resoldre aquest tema durant un temps i poder seguir pintant. A més d'això, sempre fa sentir-lo a un millor, dóna esperances a l'hora de tirar endavant. Encara que diguem que no, ens agrada que valorin el que feim.
"A Cor Obert" acaba. El seu somni és...
Ja que hem perdut el seny... que em toqui la loteria (riu).