"Verán, yo tenía una granja en África a los pies de las colinas..."

FERNANDO SABINO SEGUÍ
Definitivament, l'any 2008 s'està convertint en un rosari d'il·lustres necrològiques. La passada setmana ens va deixar Sydney Pollack, un dels directors més reconeguts de Hollywood. Un càncer va impedir que el proper 1 de juliol fes 74 anys el realitzador de 'Tootsie', 'Tal como éramos' o 'Memorias de África'. Una gran pèrdua. També és notícia aquests dies el seu homònim Sydney Lumet. Amb 84 anys a les seves esquenes i amb el film 'Antes que el Diablo sepa que has muerto' ha aconseguit posar tota la crítica de peus. Llavors he pensat que per no convertir la secció en un obituari, el millor que podia fer era oferir un homenatge a la vida i a la mort (és que sóc un romanticot!). Adéu Sydney.¿Qué hay de nuevo, viejo Sydney?Aquest és elCulturàliade dos Sydney que ens han fet gaudir molt del cinema. És un homenatge a dos creadors molt diferents entre sí, però que han estat, fins a dia d'avui, darrere una càmera oferint-nos personalitat, honestedat i, sobretot, bon cinema. Apa! Som-hi!
Adéu, Sydney
Nascut a Lafayette, Indiana, l'1 de juliol de 1934, les seves primeres feines es remunten als primers seixanta, quan rodava episodis per a diferents sèries televisives. Sydney Pollack era molt jove quan va començar a contar històries vocacionalment tristes i, afortunadament per a tothom, mai va ser temptat per la vagància, el desànim o el cinisme. Va demostrar ser un tot terreny tant amb la comèdia com amb el 'western', passant pel 'thriller' conspiratiu, tot i que ell es desenvolupava meravellosament en el melodrama. De fet, la seva gran obra, el seu cim, el seu Oscar, és la natural i bella 'Memorias de África'. Estava clar.
Basada en els relats autobiogràfics d'Isak Dinesen, el pseudònim de l'autèntica Karen Blixen, en aquesta pel·lícula Pollack va saber compaginar perfectament els seus trets característics amb el sentit nostàlgic de l'aventura que requeria el text. Aquests trets són les relacions difícils, fràgils i tremendament atractives, entre homes i dones separats per mentalitats, mitjans socials i forma­cions radicalment diferents. Pollack va assolir els majors èxits amb l'evocador títol d'aquesta setmana, a càrrec de l'estupenda Meryl ­Streep, plorant la mort del seu fugisser caçador.
Les ruptures foren les seves permanents senyes d'identitat. La permanent negativa d'aquest director tan intel·ligentment romàntic als finals feliços. No era pas un 'enfant terrible' a Hollywood, però tenia un parell de dallons a un món a on la tragèdia no pro­dueix dòlars. Senyor Pollack, Sydney Pollack, moltes gràcies. descansi en pau.
'¿Qué hay de nuevo, viejo Sydney?'
Que Sydney Lumet estigui d'actualitat no sorprèn per la seva longevitat (nascut a Philadelphia, el 25 de juny de 1924! Felicitats per endavant!), sinó per la seva condició de supervivent. Lumet no només és l'únic que queda viu o en actiu de la denominada 'Generació de la Televisió', sinó que és el seu membre més representatiu. Aquest grup es va formar per directors formats a la petita pantalla i que van debutar al cinema entre finals dels cinquanta i principis dels seixanta. L'origen catòdic no és tan sols un pretext circumstancial, sinó que produeix un efecte estilístic important en aquests realitzadors. John Frankenheimer, Martin Ritt, George Roy Hill, Franklin J. Schaffner, Stuart Rosenberg, Delbert Mann, Robert Mulligan o Arthur Penn són alguns dels il·lustres membres, molts d'ells desapareguts...
Agradi o no, Lumet és història viva del cinema. Abans de ser un dels grans del cinema, s'havia iniciat com a realitzador a finals dels quaranta i ja havia demostrat, amb força solvència, una notable capacitat dramàtica. El primer llargmetratge de Lumet va ser '12 Angry Men', és a dir, 'Doce hombres sin piedad' (1957), probablement la seva obra més coneguda i una autèntica obra mestra ( i la debilitat d'un gran amic meu, en Fonso Blanco). La claustrofòbica història d'un jurat deliberant un veredicte, amb un membre, el nombre 8, que discrepa de l'opinió majoritària i aconsegueix canviar la consecució dels fets. Henry Fonda, aquest jurat 8, és l'alter ego d'un sempre compromès Sydney Lumet.
Lumet és, de vegades, més valorat per raons ideològiques que per les estrictament cinematogràfiques. És un cineasta lliberal d'esquerres, pel contingut crític cap als mals de la societat que adoba la seva filmografia. Però d'aquests en destaca un: la hipocresia, en totes les seves formes d'expressió (justícia, espionatge, política, exèrcit o la mateixa televisió) o condició (l'amor, la família, l'amistat...). Sydney Lumet és el cineasta de la Hipocresia. Així, amb majúscules.
La fidelitat temàtica també té el seu corresponent manteniment d'un estil visual sobri i simple a primera vista, però molt més elaborat i complex del que sembla. Només a '12 Angry Men' li hauria de dedicar algun dia aquest espai sencer, però només dir que tot i que sembla una obra de teatre adaptada a la gran pantalla, en realitat és d'una teatralitat al servei d'un objectiu absolutament fílmic. Cada pla, cada seqüència, està perfectament planificat de manera subtil i que es contempla com una meravellosa coreografia visual d'idees, sentiments i emocions.
Altres pel·lícules de Lumet són 'Panorama desde el puente' (1961), aquesta sí brillant demostració del cinema-teatre; 'El prestamista' (1964) o els records de Sol Nazerman de l'Holocaust nazi; 'La Colina' (1965), és a dir, Sean Connery al servei de Lumet i contra els codis de justícia militar; 'Llamada para el muerto' (1967), adaptació d'un llibre de John Le Carré; 'La Ofensa' ( 1972 ) thriller fosc i incòmode, amb Sean Connery, un altre cop; 'Serpico' (1973) i 'Tarde de Perros' (1975), dos grans treballs d'Al Pacino al servei de potents personatges del policíac; 'Network' (1976), 'El príncipe de la ciudad' (1981)... No acabaríem mai! Uf! Sabeu què? Que m'he enganxat a Lumet! La setmana que ve més... abans que el diable faci de les seves... Suposo que ell també és un incrèdul... he, he...
Benvinguts a Culturàlia! Aquest és el nostre e-mail: culturalia@menorca.info. Si voleu enviar qualsevol opinió o qüestió sobre cinema, no dubteu en fer-ho, eh amics? Moltes gràcies (capteu la fina ironia, incrèduls?). Fins a la setmana que ve, polits... Iuujuuuu...