Vaig acabar a la secció infantil fullejant contes de tot tipus

Laura
Bañón
Entrar a una llibreria és sempre una experiència engrescadora, gratificant i molt recomanable. En el primer moment, els títols dels llibres de moda i les edicions de gran tirada t'aclaparen. Millor passar de llis, a pesar del perill que després quedis com una inculta i desfasada quan et demanen si has llegit aquell o l'altre títol que tothom té a la tauleta de nit com a regal de Sant Jordi. "És molt bo, si vols te'l deix", et diuen. No ho entenc, jo no ho faria mai. Ho he de reconèixer: deixar un llibre em costa molt. Són sagrats! i estàs exposada a deixar-los de veure de per vida... Aquesta gelosia pels llibres personals impera per damunt d'atacs passatgers en veure que ja no hi ha lloc a casa per més prestatgeries i t'agafa per pensar "els regalaré tots a la biblioteca i algú al manco els traurà profit". I te'n vas a dormir pensant en què faràs una bona obra per la cultura. Però els llibres queden a casa... El pitjor és quan reps una visita i el visitant es fixa en els teus llibres. Primer és un orgull mostrar-los. Després la sensació deriva en pànic quan et demanen "que me'l deixaries?". Justament és un dels títols preferits de la casa i et posen entre l'espasa i la paret...
Aquests dies, endisant-me en una llibreria de Ciutadella, sense adornar-me, vaig acabar a la secció de literatura infantil de l'establiment fullejant contes de tot tipus. És impressionant veure l'oferta existent. La dependenta s'atracà i em demanà l'edat del fillet per qui volia el llibre. "No, és per jo", vaig contestar-li. No s'estranyà: "Els llibres infantils agraden a tothom".
Llavors vaig endinsar-me en un món d'il·lustracions fantàstiques, de categoria, acompanyades de textos més directes i expressius i amb més missatge que molts títols per a adults. Vaig descobrir que l'àlbum il·lustrat és considerat un gènere narratiu nou que es pot incloure dins els artefactes culturals de la postmodernitat. "Explora a fons pautes narratològiques innovadores de cara a què el fillet aprengui a través del relat visual i narratiu". Una passada.
Vaig decidir-me per un especialment, una petita joia literària i estètica, i me'l vaig endur a casa amb la mateixa il·lusió d'encetar un llibre que promet. Després de devorar les il·lustracions -d'aquelles per fer emmarcar- i una història plena de sensacions, el vaig deixar damunt la taula del menjador.
L'altre dia va aparèixer per casa una senyoreta de tres anys. Anà directe al llibre. "Que me contes es conte?", alçant-lo i fent-lo borinar per damunt el cap amb les dues mans. "Clar que sí". Són els bons llibres, que ho són perquè es poden compartir... i vos assegur que n'aprens un munt.