Seguim amb les creacions literàries al "Joan Ramis"

Va sortir. Va tancar la reixa i va sortir. Com si fugís d'una tempesta horrorosa o d'una guerra interminable, va sospirar, alleujada.
N'estava cansada. Sempre el mateix. No podia sofrir-la, a Lluïsa. "Així és sempre. I tu no en seràs l'excepció". Infeliç!
Aquell dia d'abril, Aura portava el vestit blau pàl·lid. Li agradava, perquè era ample i còmode. Havia agafat la jaqueta gruixuda; encara feia fred. Li feia gràcia que la gent, quan anava pel carrer, es girés per veure-la. Era com si s'hi recreessin, en la seva joventut.
Gairebé sempre somreia; era alegre i optimista, però no ho veia tot de color rosa. Això li donava cert encant. I els ulls de color de mar, profunds, també.
No hi pensaria. Ara no. Volia passejar entre les cases i sentir-ne l'olor. Cada una en tenia una de diferent, única, que la diferenciava de les altres.
Aura les estimava, les olors. Sobretot l'olor del gessamí del jardí on vivia Víctor. No sabia ben bé per què, però aquell tenia una l'olor més penetrant i perfumant que els altres.
Víctor. Seria d'aquella mena, també? No ho semblava.
Encara ho recordava; havia estat una nit d'agost. Aura va arribar al gessamí, com sempre. La planta florida l'hipnotitzava, l'estirava i l'encisava de tal manera que havia d'esperar uns moments. Respirant l'olor. Sent conscient d'on era, qui era, què passava.
Fou en aquell estat. Un estat de somni profund que poques persones poden rompre. Allà, va aparèixer. La camisa, desgastada i vermella, i els texans, vells i arremangats. Els rínxols li queien sobre els ulls negres, despreocupats.
Com sortit del somni.
-T'agrada l'olor?
-Perdona?
No contestà. Una bafarada de perfum dens, que embalsamava, la va deixar estabornida. Donava l'ordre de somriure, Aura, i el cos no li responia.
Sentí un pessigolleig rere l'orella. I l'olor s'intensificà, encara més. Aura tenia els cinc sentits en alerta; saturats. Víctor davant d'ella, mirant-la.
Va despertar.
-Gràcies.
Va sortir pràcticament corrents, i gairebé va caure. De sobte, una rialla fresca i pura va sortir de la boca d'Aura. Intensa; d'alegria i nerviosisme.
En arribar a casa va agafar un llibrot vell. Amb suavitat va treure's l'esqueix amb por de trencar-lo. S'havia enredat amb els cabells, i ara li feia pessigolles. Va deixar-lo amb delicadesa sobre la primera pàgina en que el llibre es va obrir. A poc a poc, sense pressa i aspirant l'aroma que desprenien les flors va anar tancant el llibre. Així les flors s'assecarien i no es farien malbé. "Però tampoc en tindran el perfum". Enrabiada amb ella mateixa, ni tan sols va obrir el llibre. Va desar-lo a la prestatgeria de qualsevol manera. Ara les flors ja no serien boniques.
---
Dansant entre pensaments va sentir una veu coneguda que la cridava. Era Blanca, la veïna. Des de petites ja es coneixien, i havien anat a escola juntes. S'estimaven, com a germanes.
-Hola!
-Hola...
-Tot bé per casa?
-Sí, però ara hi ha Lluïsa...
Blanca va riure. Quan reia, els ulls verd maragda se li encenien, com si tinguessin vida pròpia. Blanca sabia la poca simpatia d'Aura cap aquella dona. De fet, a ella tampoc li agradava gaire.
Blanca feia una olor que no era la seva. A Aura li era molt pròxima però no la ubicava.
-D'on vens?
-He fet un volt... he anat a la plaça i ara me'n torno a casa.
-T'has trobat amb algú?
-No... per què ho dius?
Sobtadament, li va venir al cap.
-Perquè has estat a casa de Víctor, oi?
-Sí, hi he anat a fer un encàrrec... Com ho saps?
L'olor ho delatava.
-L'olor...?
-Sí.
Tornaren a casa. Es van separar amb un "que passis bona nit" suau, delicat i tendre.
Aura sopà amb sa mare. Martí ja estava adormit i respirava acompassadament, a la seva cambra. Semblava contenta, sa mare. Aura es preguntà si devia ser perquè Lluïsa havia marxat. Però sabia que no. Tanmateix era l'única, a casa, que no li agradava.
-No menges més?
-No, no tinc més gana.
-Bona nit...
-Bona nit, mare.
Assentada sobre el llit, amb les cames creuades, sentí sa mare feinejant a la cuina. L'encisava com vivia la vida, la mare. Més que res, la manera d'afrontar-la: amb alegria.
Li agradava sentir-la cantar mentre feia net els plats o estenia roba. Tenia una veu dolça i agradable, com Martí. Ella la tenia aspra i fosca, però li agradava.
Com cada nit, Aura tancà els ulls i intentà recordar el pare. Primer en recordava les mans, rugoses i amples. I en tenia la imatge de, de més petita, gronxar-se al gronxador de fusta que li havia fet ell. L'empenyia amb la força inesgotable d'aquelles mans, que alhora eren tendres.
Després se li apareixia de cara, mirant-la als ulls quan li parlava, somrient. Sempre en notava l'olor de salobre que desprenia. L'olor inconfusible de mariner.
I llavors, imaginant el bressol de les onades, Aura s'adormia.
Feia gairebé tres anys que no el veia.
---
-Hola?
Aura era a l'habitació amb Martí. Es miraren interrogant-se l'un a l'altre amb la mirada.
-Qui és?
Es notava que Martí estava espantat.
-Que hi ha algú?
De sobte la mare.
-Salvador...!
Aura va reaccionar. Salvador era el nom de son pare.
-Segur que l'és, el pare?
-Sí, ja veuràs, té els cabells arrissats i una panxa gran. I sempre fa olor de mar...
La mare i el pare entraren.
-Hola.
-Hola filleta...
-Com estàs?
Martí, agafat a la faldilla d'Aura, observava, atent.
-Ara estic bé, bonica. No t'hauria reconegut.
Aura va torbar-se. Se'l veia molt envellit, molt més del que recordava. De fet, d'aquells cabells, espessos i forçuts, se'n veien pocs. Havia tornat calb.
-Tu deus ser Martí...
Van passar a la saleta. Estava desendreçada, però tots s'assegueren i escoltaren la descripció de ports i viatges que Salvador havia fet. Va explicar-los que una malaltia força contagiosa havia entrat al vaixell. S'havia endut moltes vides, però la van poder eradicar amb un conjur que havia fet un home d'origen oriental que viatjava amb ells des que havien anat a cercar espècies a la Xina.
Aura s'explicà llavors l'envelliment precoç del pare. Tenia el rostre arrugat, però aquelles mans, tenien encara la vitalitat de temps enrere.
Martí encara no havia perdut del tot la por. Un home que no coneixia de res havia entrat a casa seva, i per ell havien posat les millors tovalles i tovallons. A més, la mare havia tret vi i havia enviat a Aura a comprar ensaïmada i mai en menjaven a casa, quan no era festa assenyalada.
---
Els dies anaven passant. Gairebé ja arribava la tardor. Eren al parc. Martí sempre jugava amb les fulles dels arbres, caigudes en el parc solitari. I, infal·liblement, Aura l'acompanyava. Li agradava estar en companyia del seu germà. Tot i que s'enfadessin, tot i que es barallessin. L'estimava.
-Aura!
-Hola Víctor, com estàs?
-Bé, i tu?
-També, ara el pare ha vingut a fer una temporada casa. Estic molt contenta.
-Com està?
-Bé, el veig molt vell; però feia molts anys que no el veia. A més, el seu vaixell va ser arrasat per una malaltia. Només uns quants, pocs, per això, van sobreviure.
-I com s'ho va fer?
-Ens ha explicat que un xinès havia fet un encanteri o alguna cosa així.
No ho havia acabat d'entendre. Tampoc li havia volgut demanar més. No sabia si es posaria trist, el pare, en recordar els moments de la mort.
-Un xinès? I com s'hi entenien?
-Crec que amb una llengua que no és ni el català ni el xinès.
-Oh!
-Sí, el pare en parla una mica.
Quedà embadocada. Víctor feia olor de gessamí.
-Acabes de regar-lo?
-El què?
-El gessamí...
-Sí, m'agrada. L'olor és forta.
-Se'n podria fer perfum, d'aquest gessamí...
Havien de marxar. Martí ja tenia son, i s'adormia mentre anaven cap a casa. Aura pensava amb la conversa que acabava de tenir. N'estava enamorada? No ho sabia, però no li importava. Digués el que digués Lluïsa, no tots els homes es ficaven al llit amb una altra quan ja estaven casats. S'hi negava. No veia a son pare fent això. I Víctor tampoc.
Martí havia parlat.
-Què dius?
-Em vas dir una mentida. El pare quasi no té cabells i està molt prim.
-És que ha estat malalt i s'ha aprimat; com tu quan vas tenir aquelles angines.
-No ho recordo.
-Eres molt petit.
-I els cabells? On són els seus cabells?
-Els ha perdut, no n'hi tornaran a créixer.
-I on els perdé?
-A... al Carib.
-I no pot tornar-hi a buscar-los?
-No, perquè el vent se'ls emportà.
-Ah...!
---
Just van entrar a casa, Aura va sentir el pare tossir. S'havia refredat una mica; l'hivern era fred, però feia una tos lletja, rogallosa.
Martí ja s'havia habituat al pare. Moltes tardes se'l veia jugant amb ell o escoltant les seves històries de mariners.
Aura no va creure convenient comentar-li el seu neguit a la mare. Valia més que no se n'adonés i que passés tan bé com pogués l'espai de temps que potser li quedava, al pare. Com deia un veí, un savi esbojarrat amb idees innovadores, "tempus fugit". I el del pare fugia; massa de pressa.
Se'l mirà. Seia amb els peus sobre d'un tamboret, i amb la vista fixada a un llibre. Era del pare de qui havia heretat l'afició de llegir. La transportava a altres mons, terres exòtiques, històries, històries a dins d'històries...
Un atac de tos interrompé la placidesa del moment.
-Vols que et porti res?... Un vas d'aigua?
-No, gràcies.
-Estàs bé?
La tos encara persistia. Una mica d'ofec i, després d'una altra tossida, calma.
-Filla...
No podia plorar. Ella ja ho sabia, però la cruesa amb què havien estat pronunciades aquelles paraules, la paralitzà. Els cinc sentits s'aguditzaren; sentia l'aire fred als dits.
Una llàgrima furtiva va regalimar per la galta aspre del pare.
-Pare...
-Sí?
-T'estimo.
Se li va aferrar al coll com si fos la última vegada que l'havia de veure. L'abraçà molt fortament, expressant el que no sabia expressar en paraules. Es desfé en un mar de llàgrimes.
---
-Què et passa?
Aura plorava.
-Res, m'he donat un cop amb el peu del llit.
-Estàs bé, però?
Martí la mirava amb uns ulls molt grans i oberts. No l'havia vist plorar mai.
-Sí... Vols que anem a jugar a fer figures de paper?
-Sí!
Martí estava content. Sort, perquè Aura no sabia si hauria pogut mostrar-se alegre, davant d'ell.
El pare va veure els ulls enrogits d'Aura, i li somrigué. No es podia imaginar l'admiració i l'agraïment que li havia despertat, aquell somriure.
---
Els dies passaven i l'hivern s'allargava. Feia molt fred, per l'època en què estaven. Durant el dia sortia el sol; però les nits eren fredes.
Fou un dia cru d'hivern, tal com havia desitjat; una nit fosca i freda, inexorable. El pare va adormir-se, com cada dia. Però aquell dia va ser diferent: no va despertar. Va morir-se suaument, no se'n devia haver ni adonat.
La mare, embogida, anava i venia per tota la casa plorant amb llàgrimes denses. Se la veia absent, submergida en els seus pensaments.
Aura havia tornat a la seva habitació. Intentà tornar a adormir-se i desitjar que tot allò fos un somni. No ho era, i ho sabia.
Sentí que totes les ganes de viure li marxaven. Que li robaven l'essència, i no n'hi deixaven ni una gota. Veié un llibrot vell descol·locat a la prestatgeria. En agafar-lo va caure'n un esqueix a terra. Va alçar-lo, el mirà, el tocà i l'olorà. Ja no era gessamí. N'eren flors, però no tenien la bellesa i olor que les caracteritzava.
Recordà Víctor. L'havia trobat i feia olor de dona. De dama perfumada, amb perfum car. De senyoreta amb rosa a l'escot i mocador impecable a la mà.
Cansada, anà al jardí. Agafà tots els pètals de totes les flors i anà al llit del pare. En tragué les flassades i el llençol. Semblava viu. Escampà els pètals per sobre d'aquell home que havia estat un pare; el seu pare. Un pare que havia deixat dos fills i una dona sols, abandonats. Però l'abandonament era involuntari; l'havien obligat.
El conjunt de perfums de les flors en feien un d'exòtic i diferent.