Premis de narrativa al Col·legi Mare de Déu del Toro

La ciutat del mar
Hola, em dic Mariela i la història que us contaré va passar fa deu anys, quan en tenia 12.
Encara me'n recordo, va ser realment especial lo que va passar... En aquell temps sempre anava vestida amb un peto, camiseta curta i cabells amollats. Era baixa i prima com un segell. Tenia la cara dolça, ulls tendres i el nas fi. El meu caràcter era divertida, despistada i també calmada i atenta. També tenia un gos (bé, encara el tinc) que es diu Roc. És panxut, baix i pelut. La cara és rodona i simpàtica. Els ulls rodons i lluminosos, el nas rodó i curt, la boca grossa i les dents blanques. El seu caràcter és sociable, divertit i molt viu.
Un dia, quan esteia a punt d'acabar l'escola, la meva mare amb una cara de misteri i intriga en va dir: -T'he de dir una cosa, filla...- (Jo em vaig posar un poc nirviosa, perquè no sé quines coses m'imaginava). -Aquestes vacances anirem amb un vaixell per tot l'oceà Atlàntic.- Jo vaig posar una cara... -A mi no m'agrada la mar, i vaig dir: -Jo em quedo.- La mare va posar cara d'enfadada i va dir: -Tu véns -Jo em quedo! -Tu véns! -Jo em quedo! -Tu et quedes...- En aquell moment vaig pensar que s'havia rendit però... -amb jo i el pare al vaixell!- La cara se me va posar vermella i vaig treure fums, per no posar-me més nirviosa me'n vaig anar al sofà amb el meu gos Roc...
Ah! Se m'havia oblidat! La meva mare es diu Daniela, és alta, la cara prima i riallera, els ulls dolços i clars, el nas recte i la boca expressiva i alegre. El meu pare és panxut i alt, la cara llarga i els ulls vius i tendres, el seu nom es Josep.
Ara seguim, jo me vaig quedar dormida al sofà, i bé, van passar uns dies i ja esteiem ben preparats, jo vaig tenir que anar-me'n amb ells encara que no volia... Quan esteiem dins del vaixell, jo i en Roc vam recórrer tot el vaixell de pam a pam, era gegantíssim, hi havia molta gent disposada a viatjar per tot l'oceà Atlàntic, per moments pensava que tots els que esteien aquí esteien bojos, perquè és un poc arriesgat passar-se tres mesos dins un vaixell... Pensava moltes coses que podrien passar; com que el vaixell xoqués amb un iceberg, com el Titànic, o que s'acabés el menjar, o... Moltes coses.
En aquell moment el pare va dir: -Vine, Marielita i Roc! -Ara vinc -vaig dir. -Digues adéu a Menorca, que no la tornarem a veure en molt de temps! -va dir el meu pare. -Adéu - vaig dir. -Guau -va dir en Roc. Tenia un poc de son, perquè ens havien aixecat molt prest. Vam anar a l'habitació, era molt gran, tenia una llitera, un llit pel pare i la mare i una caseta per en Roc (encara que ell mai dormia a la seva caseta). També tenia un escriptori, un moble i un lavabo. Jo vaig pensar a on podria fer les seves necessitats en Roc, i li vaig demanar al pare si m'ho podia dir: -Crec que per la terrassa, després reculls les seves caques i les tires al fems.- Ara sabia una cosa més: que els gossos fan les seves necessitats a la terrassa.
Vaig visitar un bar que s'anomena "el Titànic", jo li vaig demanar al cambrer per què s'anomenava així i ell va dir. -Je,je, es diu així perquè a mi m'agrada molt la pel·lícula del Titànic i també perquè és un vaixell transatlàntic com el Titànic. -Ah...- vaig dir- I també significa que aquest vaixell xocarà i s'enfonsarà- vaig dir. Crec que no tenia gens de sentit la frase que vaig dir. El cambrer va riure i va dir. -No crec, ara esteim vigilant per si veim algun iceberg per aquí. A mi me va caure molt bé aquell cambrer que s'anomenava igual que el meu pare: Josep. Un dia, quan esteia dormint vaig sentir un "crac!" Jo em vaig despertar (el meu pare i la mare esteien dormint), i en Roc esteia despert, vaig anar a la terrassa amb una llanterna i en Roc devora. En aquell moment vaig caure a la mar, com que esteia girada mirant cap el cel vaig veure que en Roc es tirava damunt jo i quan vam caure no em creia el que veia: Una ciutat dins el mar! Vaig agafar a en Roc i vaig nedar cap a baix i vaig veure éssers estranys que em miraven, jo quasi no podia respirar i vaig veure com una senyora que semblava peix m'agafava i em posava dins un tren on podia respirar. Allà hi havia molts éssers que em miraven, un que esteia al meu davant me va dir hola, jo el vaig trobar amable i li vaig demanar: -Açò que és una ciutat dins la mar? -Ell va dir: -Açò és una ciutat, sí, però els humans no poden veure-la.- Jo vaig quedar un poc malament, perquè jo sóc una humana i no vinc dels éssers que hi ha aquí. I vaig dir: -Però jo no sóc cap ésser d'aquí, sóc una humana!
El senyor o ésser que tenia davant va dir: -Ja , ja sé que ets humana, però és que mai pensaven que un humà com tu i el teu gos cauria per la nit a l'aigua, quan és de nit sempre es pot veure la ciutat , però mai han vist aquesta ciutat fins ara!. -Però, si veuen que jo he desaparegut? -No passa res, no s'adonaran , hem fet màgia perquè no es despertin fins a les deu mitja.- Jo vaig pensar que esteien sonats però és impossible, perquè si no, no viurien a la mar i podrien respirar. El senyor va dir: -Menja't açò.- Era una planta estranya i jo vaig demanar: -Per a què serveix? -Perquè puguis respirar -va respondre. Jo me'l vaig menjar i li vaig donar un tros a en Roc i vam sortir del tren, el senyor que esteia davant va venir amb nosaltres i ens va acompanyar per donar un passeig. No m'ho podia creure, podia respirar davall la mar amb en Roc i que l'acompanyava un senyor que vivia dins la mar. Ell ens va dir si volia visitar la seva casa, jo vaig dir que sí i li vaig tornar a demanar: -Com es va crear aquesta ciutat?- Ell em va mirar i va dir: -Els primers pobladors ho saben .- Jo vaig pensar: "només açò", però me vaig conformar. Quan vam arribar a la seva casa ens vam quedar impressionats, la casa era per dins com... No sé com dir-ho però era preciosa, colors, algues, pedres... De seguida ens vam fer amics dels nens de la casa . Un es deia Víctor i l'altra es deia Lluna. Quan esteien al pati la Lluna em va demanar: -Com heu arribat aquí?- -Ningú ha pogut trobar aquesta ciutat menys vosaltres.- Bé, és que hem sentit un "crac" i ... -En aquell moment els dos germans es van mirar i en Víctor va dir: -Nosaltres hem fet aquell crac tan gran, sembla que fins i tot es va sentir més enllà-. -Gràcies a vosaltres hem pogut arribar aquí- vaig dir. -Si vols t'ensenyaren totes les coses que hem aconseguit en aquest temps.-va dir la Lluna. Jo vaig dir que sí. Quan vam arribar hi havia un bagul d'aquells que s'empren per guardar roba, quan vam obrir van sortir moltes coses, fins i tot un peluix d'un ós. Hi havia tantes coses dins aquell bagul... En un moment vaig pensar en el cambrer, a ell li agradaria tenir un tros de la lletra del Titànic, i li vaig demanar: -Me podeu donar un tros de la lletra que hi ha?- En Víctor i la Lluna van dir que sí, que si volia, podia agafar tot el que volgués. Però jo només vaig agafar la lletra i una moneda d'or per als pares. Després d'açò ens vam despedir dels meus amics i vam tornar. Vaig pensar en quan els tornaria a veure. Van se les vacances més guais que he tingut en la meva vida, i mira que tinc 22 anys.

Les paraules màgiques de la Sara!
Hi havia una vegada una família de 5 membres, inclòs el gos. La protagonista d'aquest conte es diu Sara.
En aquest el títol "les paraules màgiques" no eren "abra cadabra ni pata de cabra", sinó eren? bono millor que no ho digui, ja ho descobrireu. La seva germana és més gran que ella. La Sara és llesta, bonica i educada.
La seva germana és dolenta i mal educada. Ells, és a dir, la família vivien a Grècia. Mentres passava el temps un dia van decidir fer un viatge però no sabien a on.
La mare va dir:
Jo vull anar a Barcelona!
I el pare va dir:
Doncs jo vull anar a Madrid.
La germana major va afegir.
- Jo vull anar a Granada.
I la Sara que estava per allí va dir:
- I si anem a Mercadal?
S'ho varen pensar i que no saben a on van anar?
Doncs a Mercadal!.
El pare va dir:
Doncs ala, cap a Mercadal.
Així que un Dissabte dematí ells van arribar a Mercadal, es van instal·lar a l'hotel, va deixar les maletes i van anar a fer unes voltes pels carrers.
La Sara va dir:
- Oh, això es molt bonic; veritat família? Toso, t'agrada?
Us demanareu qui es en Toso: el ca, si, és ell, es diu Toso i va sempre amb la Sara.
Un dia la Sara va sentir crits i va anar a veure que passava, va arribar al parc i va veure a la seva germana que li llevava a un nena la sega regalèssia.
La Sara lis va dir:
- escolteu nenes jo us deixaré 3 parauletes màgiques i li va dir a la seva germana:
- tu li has de dir que per favor te'n doni un tros.
La paraula màgica es i desprès, li has de dir: gracies. Tu nena li has de dir: de res.
Ho van provar tot d'una. Va anar bé i Així les seves paraules màgiques van servir.
Des d'aquell dia la seva germana va ser educada.
Recordeu que sempre hem de dir les paraules màgiques així serem més bones persones i viurem millor.
Per favor.
Perdó.
Gràcies.
De res.

La tómbola dels somnis
Em dic Joan i som un boig del futbol, sobretot del Barça. Sempre he pensat que de gran volia ser professional d'aquest esport, i ara us contaré on em va portar aquest desig.
L'estiu passat, per Sant Martí, va venir sa fira amb una novetat d'allò més guai. Es deia « la tómbola dels somnis », i consistia amb els sorteigs de molts premis, però el guanyador de tot podría fer realitat el somni més increíble.
Em vaig gastar tot el que tenia a la Guardiola, vaig demanar doblers als avis, i momare i monpare van arribar a dir proa! Em sembla que havia comprat més bitllets que ningú.
El dilluns al vespre, just abans de la verbena, el senyor Batlle va posar la mà dins un sac i va treure un nombre? si! El tenia! Jugaria amb el Barça!
Al cap d'una setmana ja era a Barcelona. Es Mercadal m'havien despedit com si fos un personatge famós, fins i tot la banda de musica sonava "Adios con el corazón" i "we are the champions"? però no ha resultat tant divertit com pensava.
El despertador sona molt de mati. M'obliguen a menja fruita (que no m'agrada) i gens de xocolati. Després venen els entrenaments: hores i hores d'exercicis físics, domini de pilota i moltes carreres, i que penses- Que bé! Per fi a dinar-, menges un raig de verdura i si te feies la idea d'estirar-te en el sofà, ni tu pensis, toca anar a l'escola, que esser un esportista d'elit, no vol dir ser un incult.
Arriba el partit de diumenge, i penses - ara xalaré- pero es clar, son tants a l'equip i jo he arribat el barrer que només juc cinc minuts.
El meu somni era fer com en Ronaldinyo: entrenar poc, jugar el partit i anar de festa amb moltes novietes guapes i açò no es sembla de res! Crec que lo que he de fer, és tornar as Mercadal i jugar a sa plaça.

Aventures al porxo de ca l'àvia
En una casa antiga, molt grossa i un poc misteriosa d'un poble de Menorca, anomenat Ciutadella, hi vivia l'avia Joana. Tots els estius convidava a tres dels seus néts a passar una temporada amb ella: en Joan i les seves cosines, n'Ana i na Maria
Un dia feia mal temps i els fillets esteien avorrits i no sabien què fer. En Joan va dir en veu baixa: Tenc una idea, per què no pujam al porxo?
-Al porxo?- va dir l'Ana amb por-. Jo no vull pujar!
- Hi haurà fantasmes! -va dir na Maria.
-De vegades es senten passes misterioses en el sostre.
-Què s'han d'anar a sentir passes? A jo m'agradaria pujar-hi! -va dir en Joan
En Joan estava decidit i va convèncer a les seves cosines. Van sortir del passadís
i es van dirigir cap a l'escala que pujava al porxo. Estava fosc i n'Ana s'agafava de la mà del seu cosí Joan. En posar el peu en el primer escaló, es va sentir una renou rara, els fillets es van aturar, tots a la vegada, amb la respiració accelerada.
-No ha estat res! Va dir na Maria, amb un fil de veu-. Ha estat l'escaló de llenya que ha fet renou. Endavant!
Varen seguir pujant, amb mil precaucions i per fi varen arribar al fi de l'escala, davant la porta del porxo. Estava tancada, però la clau estava posada a la tancadura i varen poder entrar fàcilment. N'Ana tenia molta por, i casi es va ficar a plorar. En Joan s'aferrava a ella amb totes les seves forces, com si la protegís, que en realitat era per sentir-se acompanyat. Na Maria també s'aferrà a ells, no gaire segura d'ella mateixa.
Immediatament, encara que estaven un poc regirats, van començar a recórrer l'immens porxo, i van trobar un cofre. Era un bagul de llenya bastant gros. En Joan el va obrir, fent un poc de renou, perquè les frontisses estaven un poc rovellades. Estava ple de roba, eren vestits antics, llargues faldes de seda, casaques velles, botes altes... Veient totes aquelles coses, els nens varen proposar jugar a disfressar-se.
-Sóc el cavaller que va al castell a salvar a la princesa! -va exclamar n'Ana.
De repent, van sentir una renou molt estranya. Era en Joan que anava vestit amb una armadura de ferro, que havia trobat a un altre racó del porxo.
N'Ana i na Maria, regirades pensant que era un fantasma, varen respirar profundament
-Val! Tu seràs el cavaller dolent que vol segrestar a la princesa! -va dir na Maria.
I va passar el temps, i els nens es van entretenir jugant.
-Heu sentit això? -va exclamar na Maria.
Els nens afirmant amb el cap, van sentir una renou estranya, com si un fantasma s'estàs apropant. N'Ana, que no es va poder aguantar, va començar a cridar amb molta por.
De repent la porta es va obrir i va aparèixer l'avia Joana, que amb la cara d'enfadada, els hi preguntà que havien anat a fer allà dalt.
Els nens, encara regirats, i amb veu tremolosa, li digueren que havien pujat a jugar, i l'àvia veient tan regirats els nens es posà a riure.