'NO SAP ACTUAR. LLEUGERAMENT CALB. ÉS CAPAÇ DE BALLAR UNA MICA...'

FERNANDO
SABINO SEGUÍ
En Johnny Mora torna a fer de les seves. Ara s'encarrega de recordar-nos el ballarí per excel·lència: Fred Astaire. Aquest virtuós de la coreografia, una autèntica estrella del Hollywood daurat, va rebre aquesta valoració quan li van fer la seva primera prova de pantalla. La veritat és que el seu físic, esquifit i amb la cara esmolada, no respon als cànons habituals de l'Olimp de les comèdies musicals, però... That's entertainment! Aquest és el Culturàlia del considerat un dels millors ballarins del Segle XX! Un Culturàlia parit per l'aficionat Johnny Mora, sobre els barrets de copa i els balls de saló! Visca Broadway!
A veure, comencem pel principi i situem-nos. Hi ha dos factors que van fer triomfar a un tipus com Astaire. Per un costat la Depressió del 29 i, per un altre, l'arribada del cinema sonor. Per primera vegada una pel·lícula oferia una vàlvula de sortida. El cinema, que durant vint anys s'havia vist relegat pel vodevil i els circuits musicals, finalment va passar a ser el principal exponent de la música i el ball. Bubsy Berkeley va obrir el camí a base de 'girls, girls, girls'... Durant el període de millora de les penúries econòmiques, Berkeley oferia extravagàncies visuals juntament amb una innovadora tècnica i una direcció imaginativa.
Profundament simpàtica o insuportablement dolça, la petita Shirley Temple va conquerir els cors post-Depressió i, quan ja tot semblava més o menys resolt, els nous estudis de la RKO van trobar una parella de ballarins que van esdevenir èxit total... els seus noms són sinònims de glamour, estil i sofisticació... Fred Astaire i Ginger Rogers!! Claroooooo... Van formar la parella de ball per excel·lència. Van ser molt coneguts per la seva elegància i van aconseguir reflectir una intimitat ballant davant les càmeres que, probablement, mai no serà superada.
'Astaire va tenir algunes bones parelles de ball, però sense Rogers era un món amb sol, però sense lluna'... Tot i que els dos provenien de Hollywood, via vodevil i Broadway, presentaven diferències en els seus estils, que els hi conferien una personalitat única. Ginger Rogers era la Reina del Charleston i tenia un aire a les noies dels anys vint; 'cigarrette me, big boy', va ser la seva presentació a la gran pantalla a 'Young Man of Manhattan' (1930) i es va convertir en tot un lema. Hàbil i sense pretensions, feia el mateix que Astaire però amb talons alts, solia dir. Que bufona!
Astaire, per la seva part, era l'imatge de la despreocupació. Educat i elegant, era molt més que un ballarí de balls de saló. Durant més de 25 anys havia treballat al teatre juntament amb la seva germana Adèle, en actuacions de dansa. Els germans Austerlitz van canviar-se el cognom pel més glamourós 'Astaire', per sort. No m'imagino a la gran parella de ball Austerlitz-Rogers, noooo...
La primera pel·lícula que van fer junts va ser 'Flying Down to Rio' (1933). El carioca els va donar llum i després estarien junts durant una dècada, i farien deu cintes junts, tot i que es sap que la seva relació personal no era precisament un camí de roses. Tot una mica fa la llegenda. Aquell carioca va ser un ball de tanta intensitat i hi havia tal grau d'intimitat que resultava realment espontani.
Però la realitat era una altra. Tota aquesta espontaneïtat, en realitat, era il·lusòria. S'assajava durant setmanes per a una sola seqüència. Astaire i el seu més fidel col·laborador, el coreògraf, Hermes Pan, es prenien molt seriosament la seva feina. La facilitat amb la qual, aparentment, executava el ball era producte de molts mesos de preparació. Dels deu films que van rodar plegats, els més perdurables van ser 'Top Hat' (1935) i 'Swing Time' (1936). Les seves trames eren evidents i els desenvolupaments calcats: 'chico-conoce-a-chica', quasi la perd i la recupera..uf..uf..uf.. Cada escena, un ball i cançons escrites pels millors autors del moment.
Molt es podria parlar del que va ser de Fred Astaire i també de Ginger Rogers. Però crec que ens aniríem per camins inabastables. Però és molt probable que hi tornem en un futur, no, amic Mora? Crec que aquesta setmana tocava intentar representar una època de la societat nord-americana de pena i misèria, i com el musical va esdevenir gènere desintoxicador per excel·lència. M'agradaria parlar més i més d'Astaire, de Rogers, de Kelly, de Charisse... però no hi ha temps per a més! I la setmana que ve tenim una cita tots!! amb l'arqueòleg més famós de tots els temps. Aquest ha estat un Culturàlia-aperitiu del cinema musical en general. I un petit homenatge a Fred Astaire, que el passat 10 de maig hagués complert... 109 anys!! Fins la setmana que ve, incrèduls.
En Johnny Mora ens ha obert una finestra més. Està genial, tot i que el musical no és sant de la meva devoció. Però així m'obligau i m'apreteu una mica (no gaire, de moment, he, he...). Culturalia@ menorca.info. A veure si espavilem, eh? Començau a creure... Fins i tot torna Indy... jou..jou..jou..