si no li cauen els anells, fugi ja de qualsevol llibertat per riure

Raquel
Marqués Díez
Patesc una malaltia que es diu "fugida". He vist la meravellosa obra de teatre de Jordi Odrí dues vegades, i la veritat m'agradaria tenir-la enregistrada per aquells moments en què hom es fa creus quan pensa que la seva existència és un malson continu. La hipoteca i un euribor que fa alpinisme, una crisi que fa que un s'ho pensi a l'hora de comprar un quilo de taronges (malgrat sigui a València), una nòmina mileurista que no et permet viatjar... Pels qui vivim a la societat de consum tot ens sembla un entrebanc. Però cap de nosaltres hi dedica un segon a posar-se a la pell d'aquells que per mor de la seva religió o ideologia malviuen dins la roda de l'assetjament. Els estats més poderosos -aquells que cremen aliments per aconseguir biocombustible- lluiten contra la diversitat. Societats a on la llibertat d'expressió passa per l'acceptació de les seves normes, la seva manera de pensar i de fer.
Imagineu-vos a un grup d'actors seriosos que han de sobreviure a la persecució fent un absurd show de cabaret. A partir d'aquí l'espectacle tragicòmic incideix en la universalitat del patiment de les injustícies socials i polítiques que obliguen als individus a emigrar. Dalt l'escenari l'èxit de Mô Teatre i Mutis Teatre -amb la música en directe del piano de Suso González- és impepinable! Una altra cosa és que el públic correspongui l'esforç de les companyies locals amb la seva assistència. Què volen que els hi digui jo -que ja vaig gaudir del muntatge a Ciutadella-, quan el cap de setmana passat vaig veure un lluent i renovat pati de butaques de l'Orfeón Mahonés sense omplir precisament en el decurs d'una vetllada benèfica per commemorar l'aniversari d'Amnistia Internacional...?
El que els hi deia. Sols ens manca aquest segon per ficar-nos a la pell dels condemnats a viure a la planta baixa del planeta.
Vagin al teatre!.
Deixin de banda la comoditat i, amb aquesta, qualsevol llibertat per riure.