EL MODEST NO TÉ QUI L'ESCRIGUI

Ferran Andreu
coordinadorCD Menorca
Guanyar agrada a tothom. Aquests dies i tant com van acabant les competicions, els campions són distingits i lloretjats. Ser guanyador, aconseguir bons resultats és gratificant i reforça sens dubte l'afany de superació.
Un dels motius que empenyen els joves a fer esport és divertir-se. Ser vencedor és estimulant i excitant, fa sentir-se realitzat, important, és sinònim de tenir talent i ser competent. Raons aquestes, fonamentals i finalitat també de la pràctica esportiva.
Molts esportistes estableixen un nexe d'unió entre la victòria i el seu amor propi. Vèncer és tenir èxit, ser valuós, però perdre és ser un fracassat, ser incompetent, no valer per res.
Quan comença la temporada, cada equip té els seus objectius, d'acord amb els recursos econòmics i humans de que disposa. Uns ho tenen tot, equips guanyadors amb l'obligació de guanyar i que enfocats al rendiment, només han de gestionar l'abundància de manera convenient. A més, comptaran al seu costat, amb la sort dels campions i tindran actuacions i jugades afortunades.
Altres són modests, no tenen jugadors resolutius, ni plantilles llargues o un Club amb pressupost... . Moltes vegades es trobaran en condicions desfavorables, com ara, inferioritat numèrica, lesions, errors arbitrals, o sense poder fitxar reforços.
Degut a la pressió competitiva, es poden establir objectius alts i il·lusoris, que si no arriben, condueixen a la sensació de ser un fracassat. Els esportistes amb criteri sensat, haurien d'establir objectius realistes, acceptar les limitacions i carències individuals i d'equip, sense destruir la seva motivació per participar i superar-se.
Si no ho fan així, el problema no és la derrota, el perdre un partit, el mal és la reiteració, ser dels cuers i veure's en el pou de la classificació. Tots sabem que el futbol és així amb el modest. Moments inefables, com el fet de ser apallissat per un equip que vol humiliar i no sap guanyar amb respecte, penals mal llençats, gols psicològics, remats que piquen al pal i surten a fora... .
El que és enrevessat, no és la falta de victòries, no és ensopegar, perdre un partit en una competició, de manera que es trenqui una ratxa de resultats més o menys bona, sinó que cada fase de la competició sempre sigui dolenta, provocant desgast i erosió en el futbolista. Voler la victòria a tota costa i perdre amb continuïtat, fa sentir-se insegurs sobre la capacitat individual. És difícil aconseguir que els esportistes no vinculem l'amor propi al fet de vèncer i perdre, en els esports perdre és una amenaça i tots temem el fracàs.
És curiós, que encara hi afegim i demanem al modest "saber perdre", que accepti esportivament els resultats advers, que no es rebel·li contra la seva sort. Per açò m'agrada quan un modest guanya a un gran, encara que sigui de manera poc brillant o afortunada, aprofitant algun rebot o xutant la pilota amb imperícia... Llavors recordem que no hi ha rivals petits, que es pot perdre amb qualsevol que lluiti amb esforç per sortir-ne. El bon campió, ha de ser respectuós amb el senzill, només aquest és el millor i es mereix de ver guanyar.