Secrets dins d'un mirall

Pau Seguí Pons

Actualitat."I ets tu quan em miro al mirall, m'observes impassible com una estàtua mil·lenària. Saps una cosa? En realitat t'enyoro, m'enyoro, fa tant de temps..."
Així començava aquell esgrogueït dietari que l'avi d'en Dani li havia regalat just abans de que acabés la darrera visita d'aquella setmana. Segons li havia dit, durant els darrers anys en aquell trist i ensopit geriàtric per a malalts d'alzheimer; envoltat de records que poc a poc s'oblidaven devorats per l'inexorable pas del temps, havia volgut deixar per escrit els seus propis records. Records que residien en unes profundes arrugues i en una expressió en la qual ja quedaven pocs trets de lucidesa. Amb aquelles paraules d'un passat confós en sí mateix, volia aconseguir un sincer perdó dels fills que no en volien saber res.
En Dani, llegia lletra darrere lletra, paraula amb paraula, una plana i altra plana. Després, havent acabat, una llàgrima de compassió i ràbia regalimava galta avall. Amb el gust salobre d'aquell petit plor va decidir contar-ho tot a la seva ara ja per ell cruel família. Aquell dietari que l'havia fet reflexionar profundament, que l'havia fet descobrir un passat de pors i crueltats, i un present de pantomima que calia canviar abans que fos tard; aquell dietari que era capaç de commoure muntanyes amb les seves paraules.

15 d'agost de 1917.Casal dels Aribau, a la part nord de la comarca de Barcelona. Lluny de la ciutat, en la tranquil·la pau del camp, sota una capa espessa de xafogor i gran calor, els crits estripats d'una dona parint rompien aquell estrany clima.
La mansió burgesa de gran opulència fingida dels Aribau esperava l'arribada d'un hereu de tota la fortuna. Marcel Aribau el pare de tal criatura esperava amb impaciència que s'acabés el calvari de la seva dona, portava dotze hores de part, dotze hores d'anar i venir de les criades, aigua esterilitzada, tovalloles, i un seguici de familiars que anaven arribant poc a poc des que havien anunciat l'imminent part.
Un darrer crit de desesperació féu callar a tots els que esperaven l'arribada del nou membre de la família. Pocs segons després els plors d'un nadó acabat de néixer tranquil·litzaven la tensió acumulada pels assistents; just després, la criada amb més experiència es dirigí cap al senyor per comunicar-li els resultats del part. Les seves paraules van desconcertar a Marcel, "el primer ha nascut per fi, és un jovenet, ara falta el seu germà". Resulta que Ariadna Dalmau havia quedat embarassada de bessons, però ni el seu metge ni les millors parteres fetes venir de Barcelona havia pogut endevinar una gran sorpresa com aquella.
El calvari d'aquella mare novella encara va durar mitja hora més, mentre cridava i gemegava Marcel Aribau presentava el seu primer fill a tots els assistents, amistats i familiars. A aquest l'anomenà Francesc, un nadó no gaire gros però prou sa per sobreviure. Al segon, que també fou un fillet, l'anomenaren Joan Manel, una mica més esquifit que son germà però igualment ben sa.
L'alegria no durà gaire a la casa dels Aribau. Ariadna, després de més de dotze hores de patiment havia quedat esgotada, sense forces; degut a aquesta manca d'energia va emmalaltir, contragué una greu infecció i acabà expirant en el seu propi llit sense haver pogut gaudir dels seus dos nous fills.
Francesc i Joan Manel sobrevisqueren alimentats per una dida i cresqueren junts en aquella casa aïllada de la gran ciutat però sempre amb contacte amb la situació social que els envoltava. No va passar gaire temps i son pare es casà de nou amb una jove burgesa influent, però no sense oblidar a la pobra Ariadna.

Agost de 1934.Casal dels Aribau. Feia desset anys de la mort d'Ariadna Dalmau i del naixement de dos joves. Dos adolescents arrebossant hormones per tot arreu es feien homes en una societat que aparentment s'alliberava. Tot i així, tot i créixer dins el mateix món, sense faltar-los mai res, els dos germans es feien completament diferents l'un de l'altre, cadascú es feia les seves pròpies idees, que en un futur no molt llunyà acabarien essent antagòniques les unes de les altres.
Francesc, el major, mantenia la ment molt oberta a totes les innovacions que anaven apareixent gràcies al podem dir "alliberament" republicà. Vivia a la casa de la família, però alternava sovint curtes estades a l'esplendorosa per ell Ciutat Comtal, on guarnia la seva formació acadèmica i es feia ressò de noves idees i s'implicava en problemes socials. El jove burgès volia viure com els que l'envoltaven, pretenia una certa igualtat tot i el seu origen de bona casa. El jove es descobria poc a poc a sí mateix i era el que volia esser i no el que els altres volien que fos.
En canvi, son germà Joan Manel sempre s'havia sentit atret i fascinat per idees més conservadores, una catolicitat bastant afermada i uns pensaments força radicals algunes vegades. Els seus ideals eren clarament proburgesos, per la qual cosa son pare sempre tingué més predilecció per ell que per Francesc. Aquesta preferència arribà fins al punt que Marcel Aribau canvià el seu propi testament nomenant el seu fill menor com a únic hereu de la petita però bona fortuna Aribau.
Al primogènit no el va afectar gaire aquesta decisió, en realitat si el seu pare hagués sabut el que pretenia fer amb el que li pertoqués de l'herència no li hagués deixat res de res. El jove Aribau desitjava la majoria d'edat, desitjava certa independència per poder fer reals els seus afanys d'alliberació.
Tot i haver-hi discrepàncies entre els diferents membres de la família, aquestes s'agreujaren amb l'arribada d'uns veïns a la zona. Eren una família també provinent d'una burgesia benestant, coneguts del senyor Marcel, i segons havien quedat, la filla major del matrimoni veí, també de desset anys, era la futura promesa del jove Joan Manel, Anna Maria Balaguer. Aquest matrimoni tenia dos fills més, un jove de quasi dinou anys i una noieta que havia acabat de complir-ne setze. Marcel mantenia l'esperança de poder casar a Francesc i així redreçar-lo cap a la mentalitat burgesa. El que no sabia però aquell pare preocupat per un món que defallia, era que el seu fill major tenia altres interessos, altres gustos que no seguien el cànon de preferències establert per a un home de la societat.

Estiu de 1935.Quasi a punt d'acabar-se l'estiu, la jovenalla d'ambdues famílies va decidir anar-se'n de vacances a la platja. Fins i tot Francesc, el menys burgès de tots podríem dir, desitjava anar a la platja, les tensions amb son pare havien empitjorat, el jove Aribau havia decidit fer una mica el paper de burgès i quedar prou bé amb la família en vista de possibles desavinences, encara que ell volia emancipar-se, en aquells moments no tenia el medis necessaris per fer-ho. A més a més, durant aquell darrer any, Francesc havia forjat una gran afinitat i joiosa amistat amb el fill major dels seus vesins, Genís, alt i de molt bon veure, amb qui compartia ideals i somnis.
El viatge no es féu massa llarg, prest arribaren a la platja de Salou. Semblava que els dos germans s'entenien una mica, no havien discutit cap vegada i s'ho estaven passant prou bé.
La mar besava suaument l'arena de la platja, el sol brillava amb força mentre el jovent es trobava amb uns companys de la ciutat i tots provaven l'agradable temperatura de l'aigua. Romanien en una casa de camp vuit adolescents amb un gran descontrol d'hormones, amb només unes quantes criades per servir-los.
Aquell primer vespre era bastant calorós, després d'un bon sopar tot eren rialles i folga. El whisky i el conyac d'importació anaven i venien, tant ells com elles bevien i bevien, cada vegada l'ambient s'anava calentant més, tots reien i cridaven amb força i gaudien plenament d'aquella aparent relaxació de l'estressant vida burgesa. Aquella vetllada fou memorable per a tots els assistents ja que es sentiren units i bé.
Després de la llarga nit, ben entrada la matinada, una criada jove ajudava a Anna Maria a desvestir-se i a preparar-se per anar a dormir. Joan Manel ja no podia més, volia estimar de veritat la seva promesa i l'alcohol i la calor servien d'al·licients a la fogositat del jove. Suaument va tocar la porta de l'habitació de la seva promesa, obrí la criada que quan el va veure sortí estrepitosament. Els dos joves s'agafaren de la mà, els seus llavis es fregaren tendrament acabant amb una passional besada, els llargs cabells atzabeja d'Anna Maria queien amb gràcia per sobre les espatlles de la noia, els impacients dits d'ell desfermaven amb desfici la lleugera camisola d'ella. Estirats al llit, nus entre els llençols de setí duquessa, aquell teixit de seda especial i d'especial confecció, feren l'amor esbojarradament i la manca d'experiència deixà un regust amarg i de decepció en els dos joves inexperts.
Francesc s'havia quedat assegut a la terrassa de la vil·la, observava el cel estrellat d'aquella preciosa nit d'estiu i s'endinsava dins un màgic món, un món ple de cabòries embrollades en front la incertesa d'un confús i ennigulat futur. Unes passes i la dolçor d'una veu amiga el feren retornar al món dels vius, era en Genís, s'hi va asseure al costat; llavors s'estiraren a la gespa del jardí i parlaren de tot en general, de la vida, de política, de la llibertat. Ambdós visqueren un màgic moment, eren totalment iguals, perseguien el mateix a la vida, es sentien genials l'un amb l'altre. Feia calor, no era un vespre especialment agradable, així que Genís proposà que es banyessin abans d'anar a dormir; la casa tenia piscina i era el millor que podien fer per anar-se'n a dormir ben fresquets. La idea entusiasmà al primogènit dels Aribau, ambdós corregueren ràpidament cap a l'aigua, un cop allà davant Genís es despullà completament i es llençà de cap a nedar. Francesc es commogué davant la nuesa del seu amic, afloraven llavors uns vertaders sentiments a dintre seu, ¿era allò amor?
Quasi instintivament també es despullà i es llençà a l'aigua, nedaven junts, s'esquitxaven, jugaven com a fillets petits fins que se'ls va arrugar la pell i sortiren per assecar-se amb el vent. Veure's nus, xops sota la llum de la lluna, va portar-los a una càlida abraçada, on certa màgia aparegué, s'excitaren, s'estimaren, passionalment feren l'amor sota una lluna brillant i única. Aquella nit canvià la seva vida per complet, tots els esquemes establerts es van rompre i un nou i difícil futur se'ls presentava com a imminent.
Pocs dies després es descobrí el secret dels dos joves, junts fugiren a la gran ciutat, amb la intenció de poder trobar una vida nova i sentir-se alliberats.

Març de 1939.Caigudes Barcelona i Girona, ja eren poques les esperances per a una agònica i quasi extingida república. La vida havia canviat molt des de l'inici d'aquella cruenta i acarnissada guerra, d'aquella guerra entre germans, mai més ben dit. Joan Manel, fortament fidel a les seves idees conservadores, s'allistà a les files nacionals durant la Guerra Civil on lluità aferrissadament. En canvi, Francesc, veient truncat el seu idíl·lic amor pel cruel conflicte, s'allistà al bàndol republicà i va combatre junt amb en Genís per defensar els seus ideals que poc a poc morien per les amargues lluites. Mai es trobaren ambdós germans, mai havien sabut l'un de l'altre des que el dos joves enamorats havien escapat. Però ja al final del despietat vessament de sang, dos cors germans i ben iguals es trobaren per certa casualitat.
En un turó proper als Pirineus un petit grup de les forces republicanes encara es resistia a acceptar una imminent derrota, defensaven amb heroïcitat la seva posició enfrontant-se a les forces nacionals.
No era estiu però aquella nit estrellada li recordava massa a aquella matinada estival de 1935, en la qual havia fet l'amor per primera vegada amb Genís. Des de llavors s'estimaven bojament en secret, havien après a amagar-se; aleshores els dos miraven al cel agafats de la mà i pensaven en els somnis de llibertat que agonitzaven sota la cruel mà de la mort.
La cridòria confusa de les veus amigues dels companys de combat va fer-los despertar, havien estat descoberts per l'enemic, s'atracava una nova embranzida de la qual s'haurien de defensar. Corrent ràpidament es reuniren preparant la formació de combat, eren pocs els soldats republicans que guardaven una completa salut i era poca l'esperança d'una utòpica victòria.
Desesperadament es van llençar al combat, a defensar el turó. Poques armes de foc i molta lluita cos a cos, a ambdues formacions els quedaven poques municions. L'exèrcit nacional prengué una mesura desesperada en contra la resistència republicana. Calaren foc al bosc.
Quan Francesc se n'adonà estava sol envoltat de flames i fum, tenia els ulls irritats i envermellits, va veure la fi de la seva vida a prop, ¿era allò la mort? Un crit pregant clemència d'una veu coneguda el féu reaccionar, era en Genís. Corregué cap allà on havia sentit el crit, la imatge que es va trobar li va esquinçar la torturada ànima, Genís estava agenollat, apuntant-lo amb una arma dret al seu costat, un soldat nacional, Francesc va veure's com en un mirall, era Joan Manel qui apuntava al seu estimat. Els dos germans van mirar-se als ulls, una mescla d'odi i enyorança va omplir els seus cors guerrers. Un gran dilema a les mans de Francesc, havia de triar entre la vida de son germà o la d'en Genís, plorava de desesperació, cridava com un boig intentant convèncer al seu germà perquè deixés l'arma, no ho va aconseguir.
Deixant enrere la follia dels seus crits prengué una decisió, agafà la seva arma, només li quedava una bala, s'arriscà, va alçar la pistola, tancà els ulls i disparà esfondrant-se després entre torrents d'amargues llàgrimes. No gosà d'obrir els ulls.
La següent imatge que Francesc pogué recordar fou la cara de Genís enfront la seva i unes dolces paraules que recordaria la resta de la seva vida. "Francesc, t'estimo, per això has de fer el que et dic. Sé que et serà difícil però és el millor que pots fer." li va donar la roba de Joan Manel i el va mirar fixament als ulls. "Escolta'm, a partir d'ara tu ets Joan Manel Aribau, no ho oblidis, és el millor que pots fer, tot està perdut."
Llavors Francesc es posà la roba de son germà, sortiren del foc del bosc i sense que Francesc se n'adonés Genís agafà un còdol i deixà al seu estimat inconscient, amb l'uniforme dels nacionals. Genís suaument li donà una tendra besada als llavis i fugí.
Anys després, Francesc, conegut com Joan Manel Aribau, va rebre notícies del seu antic amant. Cinc anys després de la seva separació, Genís havia estat executat per un grup d'afusellament, acusat d'esser contrari al règim.

Actualitat.En Dani i tota la seva família acompanyava al seu avi en els seus darrers moments. L'alzhéimer l'havia consumit per complet, ja no recordava res, tota la família es va commoure davant la història del seu patriarca a qui havien odiat per la seva radicalitat. Aleshores tots l'estimaven més que mai i celebraven l'únic avantatge de la seva malaltia, creien que així, el malson que l'havia perseguit durant molt de temps l'havia abandonat, amb la resta de la seva vida. Ara, al mirall ja no hi veia el seu passat, ja no hi veia res.