Vides

Laura Rotger
De repent, el dispar sonà com a un cop sec en meitat de la nit, i tranquil·lament, el silenci s'apoderà novament de la foscor que, una vegada més, cobria la ciutat, com si d'un mantell negre i enorme es tractés. El cos mort caigué desplomat a terra, i la quotidianitat seguí igual, sense veure's pertorbada per aquell trist esdeveniment.
La llarga avinguda que portava a aquell petit i cèntric pis continuava pràcticament deserta, i només les veus i els cants de tres borratxos trencaven el silenci rotund de la nit, que es veia amenaçada de nou per la tempesta. El vent agitava les fulles dels arbres que s'aixecaven majestuosos davant els antics i descuidats edificis centenaris d'aquell vell i concorregut carrer, i l'acera encara romania mullada per la tempesta que hores abans havia ressonat per tots els costats de la ciutat, fins i tot per aquells petits carrerons foscos i misteriosos que no conduïen enlloc i que nit rere nit eren poblats per nombrosos vagabunds i drogoaddictes que buscaven dormir una mica i resguardar-se del fred de la ciutat, tapant-se amb els quatre cartrons que havien trobat a les escombraries, i esperant la sortida del sol.
La tardor tot just feia unes setmanes que havia començat, però el mal temps i el fred d'aquells darrers dies feien indicar que l'hivern no trigaria en arribar, cobrint de blanc les enormes muntanyes que es divisaven a l'horitzó.
Sobresaltada i confosa, na Marta s'aixecà del llit, pensant en què aquell so que s'havia interposat entre ella i els seus somnis més profunds no havia estat real. El cor li bategava ràpidament, i el fort tremolor que s'havia apoderat del seu fràgil cos no volia marxar. Tenia por i sentia fred. El pis estava totalment en silenci, la llum del carrer entrava per les velles persianes, i de fons només se sentia com la pluja tornava a caure molt lentament, acompanyada pel tic-tac del rellotge de la cuina i pel ressò llunyà dels trons. Una nova tempesta s'apropava. El gos s'aixecà també sobresaltat en sentir el dispar i es posà a lladrar durant uns segons. I tal com es despertà, tornà a adormir-se a sobre la seva manta, al costat del llit de na Marta, que ni tant sols reaccionà en sentir els seus lladrucs, i optà per fer el mateix que ell; adormir-se un altre cop i esperar a que els rajos del matí que entraven per la vella finestra de l'habitació la despertessin.
La resta de veïns de l'edifici es despertaren a poc a poc i, mig dormits i amb la por enganxada als ossos sortiren a l'escala per veure què havia passat. Però al igual que la ciutat, l'escala romania tranquil·la i encara dormida, l'aire que s'hi respirava era fred, i la poca llum d'aquell edifici feia entreveure només les enormes taques d'humitat en la blanca i vella paret, i alguna que altra aranya que habitava al sostre. Els veïns entrecreuaren les mirades d'espant i incertesa, però ningú va atrevir-se a dir res. En el fons tots ells imaginaven què havia passat, i segurament el més fàcil en aquells moments era callar i fer com si res hagués passat. L'endemà seria un nou dia i potser l'esdeveniment d'aquella nit hauria desaparegut del seu record.
Així que, tot i fent l'esforç per esborrar el so del dispar i enganxar el so una vegada més, encara que fos només per un parell d'hores, en les ments de tots se succeïen imatges del què pensaven què podia haver ocorregut. Unes imatges cruels i tristes. Unes imatges en blanc i negre. Unes imatges tacades de sang i marcades pel fantasma del passat i la infantesa.
Cadascú d'ells imaginà una escena diferent, i també un motiu diferent que expliqués el per què, no només d'allò, sinó de moltes altres coses.
Però únicament una persona sabia el que realment havia passat, i aquesta persona romania ara morta amb una pistola a la mà en el terra fred del sisè pis d'aquell edifici mig en runes, amb l'únic so del televisor i la pluja de fons.
Ell era en Joan. Alt, prim, moreno, d'uns 45 anys aproximadament i d'aspecte una mica descuidat. No se sabia exactament a què es dedicava, ni tant sols si treballava, però sí que solia sortir de casa just tocades les 8 del matí i fins quasi les 10 de la nit no tornava. Era una persona solitària, i no rebia mai visita de ningú. El seu aspecte era misteriós, i els pocs nens que vivien en aquell edifici sentien por cap a la seva presència. Tenia els ulls cap a dins, una pell blanca que contrastava amb el negre cabró dels seus cabells, una profunda cicatriu a la galta dreta en forma de mig cercle i el sentiment de tristesa marcat en el seu rostre. No era una persona gaire endreçada, i solia portar sempre les mans i les ungles brutes de tinta negra.
Acostumava a vestir uns texans un pel trencats i descolorits, unes bambes negres, samarretes d'algun grup de rock d'aquells que han fet història i una jaqueta de llana negra que segurament li feu la seva mare anys enrere, quan ella encara vivia amb el seu marit i en Joan era una de les persones més importants en la seva vida.
El pis era el reflex de la seva persona. Quatre parets blanques, nues i plenes de taques d'humitat, un petit llum al sostre amb una bombeta de menys, la cuina desendreçada, un llit sense fer, el televisor a sobre d'una petita taula de fusta, i quatre diaris tirats pel terra. Una segona habitació tancada en clau. La nevera mig buida i a sobre d'una altra taula, les restes del sopar i una fotografia d'ell i la seva mare. Un cendrer ple de llosques, un paquet de tabac buit al costat del llit i un armari amb dos parells de texans, quatre camisetes, el pijama i un vell abric. El bany era petit, i estava realment brut, com la resta del pis. Les rajoles eren d'un color marró clar, i estaven tacades de cafè, i del radiador, petit i cobert per una tovallola vermella, hi gotejava aigua.
En Joan va néixer la nit del 12 de febrer vers l'any 1964. Una nit freda. Una nit envoltada per una espessa boira que no deixava veure res. Una nit misteriosa. La lluna era plena, però just es veien dues estrelles, o potser tres.
La seva mare es trobava sola a casa fent robeta pel fill que estava esperant i el seu pare, com de costum, es trobava bevent al bar del poble i conversant animadament amb altres pagesos dels voltants. Els seus dos germans dormien a l'habitació de dalt, i sentien por pels crits de la seva mare. A fora els gossos lladraven fort, però a pesar d'això, ningú els va sentir, i si ho feren, no en va fer cas.
Unes hores més tard, i en aquell petit i brut menjador, al costat d'una llar de foc ja mig apagada, va néixer en Joan.
Per aquells anys, la situació política i social a Espanya era encara molt delicada, però podia veure's a les cares de la població la il·lusió davant l'arribada d'un canvi important, que segurament trigaria poc a arribar però que l'espera es faria eterna.
I així va ser. Aquells cinc anys foren realment llargs i durs, però tot i així, esperançadors. Va valer la pena esperar, deien molts, que veieren el final de la dictadura com a una porta oberta cap a l'oportunisme.
L'any 69, i degut a la mala salut del dictador, Joan Carles de Borbó havia estat proclamat successor a títol de Rei, fet que havia provocat el renaixement d'un brot d'esperança en la societat, que percebia que a poc a poc la democràcia aniria arribant i moltes coses canviarien. La vida del dictador s'anava apagant a mesura que passaven els dies, i el 20 de novembre de 1975 s'acabà del tot. Franco havia mort.
Espanya ressorgí d'entre les cendres d'un període marcat per la tortura, la por i la mort, i a poc a poc, la democràcia va fer-se un lloc entre la població fins a esdevenir un ciutadà més del país. Va haver-hi eleccions, es redactà la Constitució, i la vida de tota la ciutadania feu un gir de 360 graus.
La família d'en Joan havia viscut des de sempre en una petita casa de camp amb quatre vaques, un parell de porcs i algunes gallines, i ells cinc sobrevivien gràcies a aquests i al cultiu de fruites, verdures i patates.
Degut a l'arribada tardana a Espanya de la revolució industrial, van haver-se de traslladar a la ciutat en busca d'una vida millor. Si més no, d'una vida diferent. Aquell era un moment de canvis i oportunitats, i s'havia d'aprofitar, deia la mare d'en Joan, que sovint somiava en viure a la ciutat i anar al teatre, vestida amb un elegant vestit negre i acompanyada pel seu marit. Tot eren il·lusions, i tot i que ella sabia que mai es complirien, li agradava imaginar-se escenes com aquella per tal d'oblidar les escenes que il·lustraven la seva pròpia vida.
En Joan era el petit de tres germans i sempre havia estat l'ull dret de la seva mare, fet que despertava gels entre els seus dos germans grans i el seu pare. Anava a l'escola com qualsevol nen de la seva edat, i va aprendre a llegir i a escriure molt ràpidament. Era un nen molt llest. Ja de petit però, no tenia gaires amics. Era un nen callat i tímid, i sempre anava a la seva. Li agradava perdre's en un món irreal, on tot era diferent i millor que en el món en què li havia tocat viure. En aquest aspecte, s'assemblava molt a la seva mare. Els dos somiaven per oblidar, creant un món totalment diferent al món en què ara vivien.
Fou quan en Joan just tenia 11 anys quan la seva família decidí provar sort a la ciutat. Tots desitjaven una vida millor, i creien que la millor manera d'aconseguir-la era substituir la vida al camp per la vida a la ciutat. El pare d'en Joan canviaria la seva feina de pagès per un treball a una de les nombroses fàbriques que s'aixecaven a la ciutat, i potser la seva mare també treballaria. En pocs mesos havien sorgit alguns tallers tèxtils a la ciutat i segurament necessitaven mà d'obra. Els nens continuarien anant a l'escola només durant alguns anys, potser els bessons siquiera hi anirien, i després ells també anirien a la fàbrica a treballar. Aquest era el seu destí, i el destí de la gran majoria dels nens d'aquells anys. De fet, aquests tampoc podien optar a gaire més i la Universitat era només un somni pels pocs que la podien arribar a pagar.
En Joan no volia marxar. La vida al camp li agradava. La majoria de matins, excepte aquells en què feia molt fred i estava tot glaçat degut a les baixes temperatures d'aquells freds hiverns, quan tots encara dormien i el silenci era el principal protagonista, sortia sol a passejar. Això el feia sentir lliure i, el que és encara més important, el feia sentir especial. Qui era capaç de sentir-se lliure i especial trobant-se agafat de mans i peus per aquell cruel règim?
Era només en aquell moment del dia quan en Joan notava que era realment ell. Podia anar a la seva, i ningú li deia el que podia o havia de fer. Ell era qui portava el seu destí. Lluny de la seva família, sobretot lluny de seu pare i dels seus dos germans. Hagués donat el que fos perquè ell i la seva mare s'haguessin quedat al camp. Però això ho deixava pels seus somnis. Sabia que no podia ser real de cap manera.
Per a en Joan, conviure amb ells tres es feia difícil. Els tenia por. El seu pare acostumava a beure un cop el sol se'n anava a dormir, i les baralles amb ell i la seva mare acostumaven a acabar amb molt més que paraules; el cinturó, crits, llàgrimes de sofriment i una esquena repleta de cops. Nit rere nit, es repetia la mateixa escena.
En Joan i la seva família van arribar a la ciutat un dissabte a migdia de finals del mes de maig. Començava a fer calor, i el llarg viatge en tren s'havia fet molt pesat. No eren els únics que es mudaven a la ciutat, altres famílies del camp també havien decidit canviar de vida i havien optat per la vida a la ciutat. Al tren, hi havia la família que vivia al lloc del costat de casa seva. Els seus quatre fills acostumaven a jugar amb els germans d'en Joan, tot i que sempre s'acabaven barallant, amb fang fins als genolls i ficant-se en algun que altre embolic.
Aquell primer dia els va costar situar-se en la ciutat, i quan arribaren al petit pis que havien llogat molt a prop de la fàbrica on el seu pare acabaria treballant, ja eren més de les 3 del capvespre. Entre mal humor i cares llargues pel cansament, pujaren els 97 esglaons que conduïen a casa seva. Per sort el seu equipatge era poc, i no va caldre fer masses viatges. Els cinc estaven cansats i tenien gana, i no veien el moment de per fi asseure's a taula i beure ni que fos una mica de llet. Per sort, la seva mare havia agafat menjar, llet i aigua, i després de descansar una mica es posaren a endreçar-ho tot. Acabaren aviat.
La primera impressió d'en Joan de la ciutat va ser totalment negativa. El viatge s'havia fet molt pesat. Havien estat donant voltes per la ciutat sense saber exactament on anaven, i casa seva ara era un pis brut i petit, amb només dues habitacions, la cuina i un petit bany on just hi cabien dues persones. Allà no estava permès portar animals, i els dos gossos que tenien al lloc i la resta d'animals van haver de vendre'ls a altres pagesos. Gràcies a aquesta venda, van tenir diners per les primeres setmanes, quan el pare d'en Joan encara no tenia feina i es passava el dia buscant-ne.
Aquest però, finalment aconseguí feina a la fàbrica d'automòbils del carrer paral·lel al seu, i la seva mare ho feu en el taller tèxtil on treballava la veïna del pis de baix. Una dona grassoneta i molt simpàtica que feia una llenties boníssimes. En Joan començà anar a l'escola a partir del mes de setembre, i els seus dos germans van començar a treballar d'ajudants a la rellotgeria que hi havia al carrer que portava a la plaça del mercat.
A mesura que anaven passant les setmanes, en Joan se sentia més a gust a la ciutat, i és que allà podia també perdre's i fugir de la realitat, encara que hagué de canviar els frondosos boscos, per les llargues avingudes i els carrerons estrets, i el cel replet d'estrelles per un cel gris i brut. A la ciutat tampoc hi havia lluna.
Anava a l'escola al matí i a la tarda, i era un dels nens més llestos de la seva classe. Els seus companys sovint es reien d'ell per la seva timidesa, i en els tres anys que estigué allà mai tingué un amic.
A partir del dia en què els cinc arribaren a la ciutat, moltes coses van canviar, i tot que en primera instància semblava que el seu pare havia deixat enrere la seva etapa de borratxo, un cop guanyà el seu primer sou hi tornà. Els crits, les baralles i el cinturó començaren de nou, i l'esperança d'en Joan i la seva mare de ser una família normal es va anar desfent, fins a ocupar només un petit lloc en la seva imaginació. Els bessons també començaren a beure, tot i que ells eren dels que acostumaven a barallar-se al carrer amb qualsevol persona que es creués al seu pas. El treball a la rellotgeria els va durar poc, i els dos acabaren a la mateixa fàbrica que el seu pare.
Als 13 anys, en Joan començà a treballar al taller de rellotges on havien començat els seus germans, i a diferència d'ells, li agradava la feina i s'ho passava molt bé. L'amo estava molt content amb ell, i ben aviat li pujà el sou. Molts dies, en Joan es quedava a dinar amb ell. Era el que més s'assemblava a tenir un amic.
Passats uns anys, els seus dos germans es casaren, i marxaren de la ciutat. Amb set anys havien passat per un grapat de fàbriques diferents, i la feina els durava tant sols un parell de mesos. Pensaven que potser a un altre lloc la sort estaria de la seva part, i van decidir provar fortuna.
El seu pare en canvi continuà treballant a la fàbrica fins els 42 anys, quan decidí fotre's la vida en l'aire matant la seva dona i matant-se també a ell uns mesos després, o potser unes setmanes. En Joan no ho arribaria a saber mai. Nit rere nit, en Joan recordava l'escena en què el seu pare havia clavat el ganivet de la cuina al pit de la seva mare. No podia evitar recordar-ho, aquella escena imperava en tots els seus pensaments. Era impossible oblidar unes imatges com aquelles, i els mateixos sentiments que es manifestaren aquella nit, van repetir-se totes les nits de la seva vida. De cada vegada el patiment era més.
Aquell dia en Joan sortí tard de la feina. S'havia entretingut parlant amb uns clients i havia d'acabar la comanda pel dia següent sense falta. Aquell client era molt important, i havien de quedar bé amb ell, repetia l'amo cada cop que aquell home gran, amb la barba llarga i blanca i el barret negre sortia per la porta de la rellotgeria després d'haver encomanat algun encàrrec important. De fet, era el seu millor client i se'l havia de cuidar bé.
Aquella nit, tot i trobar-se a inicis del mes de maig, feia molta calor, i mentre en Joan pujava les escales de casa seva, en el seu interior pressentia que havia passat alguna cosa. L'escala estava completament en silenci, i no hi havia una nit en què no se sentissin els crits dels seus pares discutint i els lladruc del gos de na Marta, la veïna de baix, que sempre que els sentia cridar s'esverava.
En Joan obrí la porta molt lentament. Tenia por. Just a l'entrada de la cuina, petita i desendreçada, es trobà la seva mare estesa al terra, en una bassa de sang i el ganivet encara al seu cor. El seu pare estava en un racó, mirant per la finestra i plorant. En Joan no digué res. Les llàgrimes no li sortien dels ulls. Se'n anà.
A la setmana següent, en Joan decidí tornar a casa seva, amb l'esperança de trobar-se les coses com sempre. Havia estat deambulant per la ciutat, sense saber on anar. Estava cansat, i continuar amb això era una tonteria. Al contrari del que esperava trobar, el pis estava buit, només hi havia les quatre coses seves i una nota a sobre la taula que havia deixat el seu pare. En Joan la llegí i anà al cementiri a dir adéu a la seva mare. Sobre el seu pare, la nota no deia res. De fet, a en Joan tampoc li importava. Durant tots aquells anys, el seu pare no s'havia preocupat mai d'ell, i ara ell tampoc ho faria.
A partir d'aquell dia, la vida d'en Joan va canviar totalment. Aquell mateix capvespre va decidir passar-se per la rellotgeria, però en arribar a la plaça veié com l'amo havia contractat a un altre noi, i pensà que no valia la pena entrar. Es buscaria un altre treball. Passats uns dies començà a treballar en una impremta que no quedava massa lluny de casa seva. La feina allà era més dura, i tot i fer un grapat d'hores, el sou era una misèria. Però era l'únic que va trobar.
Els anys van anar passant, i el record de la seva mare de cada vegada era més present. A les nits no dormia. Preferia passar-se hores parlant amb ella, explicant-hi les anècdotes que sovint passaven a la impremta, un client no content amb la comanda, un grapat de revistes mal impreses o un munt de diaris que no arribaven a la seva hora a la llibreria.
Na Marta, la veïna grassoneta que acabà seca com una canya per un disgust que li dóna el seu fill major, sovint li portava menjar, i molts cops quedava a fer-li companyia. En Joan no parlava mai amb ella, però li agradava sentir la presència d'algú altre a la casa. El feia sentir segur. A les nits el sentia parlar sol, i en el fons sentia pena per aquell noi. Sabia que no acabaria bé, i aquella nit de tempesta de tardor, en sentir el dispar, va saber que mai més el tornaria a sentir parlar sol. El seu patiment per fi s'havia acabat.
En aquell mateix moment, na Marta es posà a dormir. No pensà en res més. Estava cansada.
Al matí, just abans de tocar les 7, va telefonar a la policia. Cap dels veïns va atrevir-se a dir res, i tots ells feren com si res hagués passat. Ningú canvià el curs d'aquell dia per la mort d'en Joan. Ningú excepte na Marta, que fou l'única persona que acudí al seu enterrament.
I tot continuà com sempre, però el sisè pis d'aquell vell edifici de la llarga avinguda tornava a estar buit. Possiblement però, ben aviat seria ocupat per una altra família arribada fa poc a la ciutat, buscant, al igual que la família d'en Joan, una vida millor i diferent. Una vida nova.