"No siguis com jo, Totó...! Vols ser un tonto tota la vida, Totó...?"

Quizá el cine no había escrito nunca su autobiografía y la escribieron los italianos, aún con recursos del neorrealismo, gracia narrativa de todo el cine italiano y acertando al optar por escribir esta historia con limitaciones aldeanas en lugar de hacerlo con el desborde y el desmadre que lo hubiera hecho una productora de Hollywood, excesiva en mármoles, estrellas, oro, plata y mitos personales. "Cinema Paradiso" es una autobiografía modesta y sentida, donde el cine se explica a sí mismo como no lo había hecho nunca, hasta dar con el hallazgo admirable y final de que el cine, creador de la luz, se queda ciego. Es un final homérico muy propio de la herencia clásica que los italianos alternan con el neorrealismo, minimalista y aparentemente modesto.
El instrumento narrativo de "Cinema Paradiso" es un cine de pueblo con su proyectista manual y su niño fascinado por la imagen, que al final de la película acaba teniendo, inevitablemente, un cierto aire de galán americano... Algo así como Hollywood en zapatillas es lo que pasa por esta película, por este cine de domingo, por este milagro de cine que sólo nos cuenta la historia de unas gentes que van al cine. Ahora bien, al cine a fumar, a alborotar, a amarse, a pelearse e incluso a ver una película...
Por eso no sé si Tornatore hubiera acertado tanto con una película del gran cine. Europa cultiva un cine intimista como el de esta película, porque en Europa todos se conocen y en esa metáfora de Europa que es una puebla también tienden a conocerse. Tornatore es rústico e inspirado como nuestro Berlanga. Para entendernos.
Hasta aquí, la reseña que hizo Francisco Umbral de la película "Cinema Paradiso" en la revista "La Luna de Metrópoli".
Considero que "Cinema Paradiso" es una de las mejores películas de la historia del cine que se han hecho. Es bella y emotiva y la firma un director fantástico, Giuseppe Tornatore
Por eso creo conveniente dedicarle un artículo en "Culturàlia".
Gracias.
Toni Jaimez
Ciutadella

Fernando Sabino Seguí
Amic Toni, no hi ha cap dubte que 'Cinema Paradiso' és una d'aquelles pel·lícules imprescindibles a la història del cinema; només l'excel·lent B.S.O. de l'irrepetible Ennio Morricone mereix un punt i apart en qualsevol debat cinèfil. Cadascú pot treure les conclusions que vulgui sobre aquest film; és un homenatge al cinema en general; és un homenatge al neorrealisme italià de Vittorio de Sica i companyia; és un esdeveniment mundial només comparable a la repercussió que va tenir 'La Vida es Bella' de Roberto Benigni; són moltes coses i una alhora...Aquest és el Culturàlia d'un dels grans films del cinema i sobre el cinema. És el Culturàlia d'en Toni Jaimez i la seva paciència. És elCulturàliade 'Cinema Paradiso' i l'amic Totó...
El cinema italià actual no té, potser, l'esperit humil que va consagrar gent com l'esmentat De Sica o Roberto Rossellini, ni la personalitat excessiva de Federico Fellini, però conserva un posat autòcton només atribuïble als transalpins. El devastador comercialisme de la televisió italiana, depredadora del cinema d'autor, la va sumir en una crisi de la qual pocs autors van poder sortir indemnes. Fellini va desaparèixer al 1993, mentre Cinecittà era ocupada per estacions catòdiques. Bernardo Bertolucci es va allunyar cap a la temptació americana. Berlusconi va minimitzar l'empenta d'una nova ànima cinèfila, però sempre hi ha creadors forts davant l'adversitat.
Gianni Amelio, Nanni Moretti o el mateix Roberto Benigni són les més reconegudes puntes de llança d'aquest nou esperit, cadascú en un determinat terreny. Guiseppe Tornatore i Gabriele Salvatore van instaurar una projecció internacional merescuda. Tornatore, un director quasi novell fa vint anys, va encertar de ple amb aquesta particular faula sobre les il·lusions i les misèries d'un petit poble italià i el paper que desenvolupa el setè art en els esdeveniments quotidians dels habitants d'aquest món miniaturitzat.
Tot i la seva crisi, el cinema italià va seguir rebent importants premis internacionals, com l'Oscar atorgat a 'Cinema Paradiso' ('Nuovo Cinema Paradiso, 1988), aquesta evocació retrospectiva de Tornatore a través de l'evolució d'una sala de cinema siciliana, des del seu esplendorós naixement fins a la seva ruïna. Evocació desencadenada per Totó, el protagonista, quan va a l'enterrament de l'entranyable projectista Alfredo.
La tornada de Totó-Salvatore al petit poblet de Giancaldo, quan és ja un prestigiós director de cinema, li fa recordar la seva infantesa al costat d'Alfredo, l'encarregat de la sala de projeccions del vell cinema del poble. L'ampli mostrari de secundaris, entranyables figures de la dura posguerra, va des del capellà de la comunitat -irreductible censor amb la campaneta sempre a punt- fins al típic boig de la plaça, que per cert, és seva fins al final. És una història sobre els petits grans universals que composen la vida quotidiana a qualsevol petit raconet del nostre món: l'amistat, l'amor, la vida i la mort com a vells socis, les diferències classistes, les discriminacions polítiques i, el cinema, des de Buster Keaton fins a Brigitte Bardot, com a espectador de luxe.
Sense cap mena de dubte, els grans protagonistes del film són aquests involuntaris icones de la humanitat. James Stewart, Charles Chaplin o John Wayne esdevenen les cares visibles de connexions intersubjectives que han unit generacions senceres, han creat les mateixes fantasies a gent de tota mena i han provocat catarsis col·lectives a nivells inabastables. Els altres grans actius són la música de Morricone, el fenomenal guió del mateix Tornatore i l'immensa interpretació de Philippe Noiret com a Alfredo.
Aquest importantíssim actor francès ofereix una interpretació càlida i propera que serveix com a figura paterna del Totó infant, com a guia del Salvatore jove i com a consciència i memòria del Salvatore adult. Aporta una serenor i una senzillesa a la història que pocs actors poden oferir. Potser per això els seus més recordats papers es produeixen al cinema italià. Cal recordar que també fou Pablo Neruda a 'El Cartero (y Pablo Neruda)' (Michael Radford, 1994). El carter era el malaguanyat Massimo Troisi... Vaja diumenge de nostàlgia, eh, incrèduls?
En definitiva, una commovedora història sobre la naturalesa de l'existència humana en les diferents etapes vitals de l'home; des de la infantesa fins a la tardor de la vida, i una història d'amistat i amor entre dos homes i entre ells i el propi cinema. Una història de petons robats, però recuperats amb el pas del temps. Una obra mestra inoblidable, que a penes necessita oferir resistència al pas del temps, com ho demostra l'e-mail del nostre amic Toni. Gràcies amic. Aquest ha estat el Culturàlia de Totó, d'Alfredo, de la meravellosa Elena i de tants i tants personatges impagables de la immensa 'Cinema Paradiso'. Fins la setmana que ve, incrèduls (si no m'he fet l'harakiri abans...he, he).
Ja heu vist que, de tant en tant, us faig una mica de cas... Sempre podeu insistir, ja sabeu:culturalia@menorca.info... I recordeu, la plaça és meva!