La fam que ens angoixa

Dan Piris Basden
A nosaltres, pares i fills d'aquest sistema econòmic que es retroalimenta amb la nostra mesquinesa plena a vessar de les foteses que compram a tort i a dret, ens és ben difícil imaginar-nos la fam, la veritable fam. No es tracta, és clar, d'imaginar-la a un nivell efímer i immediat, talment un d'aquells breus apunts dels informatius televisius en què ens mostren una colla d'al·lots africans amb el ventre inflat, per oblidar-la a continuació a tota velocitat quan arriben les notícies dels esports. Es tracta, en canvi, d'aprofundir en aquest imaginari amb tota la munió dels nostres sentits. Tanmateix, sense gaires esforços per part nostra, serà precisament allò que ens succeirà en endinsar-nos entre les pàgines d'aquest llibre. "Fam" és una de les obres més notòries i populars de l'escriptor noruec Knut Pedersen (1859-1952), més conegut pel pseudònim Knut Hamsun, el qual rebé el premi Nobel de literatura l'any 1920.
Hamsun, juntament amb la seva obra, caigué en desgràcia arran del recolzament públic que demostrà cap al govern nazi de Vidkun Quisling, un règim totalitari que instaurà el mateix Hitler a Noruega. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, ja molt vell, Hamsun fou desposseït de la major part dels seus béns i, posteriorment, internat en un centre psiquiàtric en el qual moriria pocs anys després, al bell mig d'una misèria aclaparadora. La totalitat de la seva obra caigué ràpidament en un oblit públic i institucional que només en les darreres dècades s'ha pogut superar, fins arribar al punt actual en què ja es pot pronunciar a Noruega el seu nom sense cap tipus de vergonya, ans al contrari: Knut Hamsun és un nom que es llueix amb orgull i sense embuts gravat a les plaques dels carrers i places d'arreu del país. Tanmateix, la misèria que el rodejà cap al final de la seva vida no feu sinó apropar-lo d'una manera sarcàstica i tragicòmica al tarannà amb què ell mateix vestia la caracterització de bona part dels seus personatges.
El lector que es decideixi a enfrontar-se amb "Fam" es trobarà un llibret que no arriba als dos centenars de pàgines en el qual Hamsun, al contrari que altres autors posteriors o coetanis com ara Flaubert, Joyce, Poe, Kafka o, més recentment, Auster, no prova de copsar l'ambigüitat i les misèries del seu personatge tot enfrontant-les amb les de l'absolut del nostre món, aquest corrent imparable i decidit a enfonsar-nos. Hamsun es concentra en les penúries quotidianes del seu protagonista, en la seva angoixa existencial, en el seu complex codi ètic (gairebé inassolible per a qualsevol persona normal, no tant primmirada i perepunyetes) mitjançant el qual prova de conservar intacta la dignitat fins arribar a punts insospitats, a vegades ridículs, a tocar de la més evident de les bogeries en la major part dels casos. Fet i fet, es tracta de tot un seguit d'obsessions que compliquen de mala manera el seu dia a dia. El nostre personatge arriba a una ciutat freda, prou gran com per esdevenir solitària i en la qual no coneix absolutament ningú: es tracta de Christinia (l'actual Oslo). Escriu, al menys al principi, tota mena d'articles prou heterogenis que els diaris locals li publiquen adesiara a canvi d'un grapat de corones. Els projectes li bullen al cap. La seva gran obra, li consta, encara està per arribar. Però és la fam, la més ferotge de les fams, la que arriba ràpidament, tot just en el precís moment en què els diners comencen a escassejar. De mica en mica, el seu interès per les qüestions més o menys literàries i filosòfiques, tot aquell reguitzell de temes estrambòtics i esbojarrats que vol tractar als seus articles, es mou sense remei cap als afers primaris i quotidians que colpeixen la seva carn: omplir els budells i trobar aixopluc sense que tot plegat malmeni la seva molt preuada dignitat.
La novel·la de Hamsun no prova, en la meva opinió, de denun­ciar res ni un fil. Sols pretén atrapar un seguit de moments i d'imatges sense arribar a emetre cap judici. No es tracta, idò, de jutjar un món que ens arracona filosòficament envers la més ferma i absoluta de les individualitats per llençar-nos després contra una multitud que no troba el camí de tornada a casa. Del que es tracta es de deixar paleses la angoixa i la ràbia que afecten el protagonista de la novel·la tot davant d'una trista realitat que ell no ha elegit i que es veu obligat a prioritzar per sobre de la seva frustrada vocació.
Atès que el llibre fou publicat originalment l'any 1890 (és a dir, ara fa gairebé cent vint anys) sorprenen una mica els efectes que les seves pàgines ens produeixen a la consciència, al bell mig dels budells. L'angoixa, el neguit sense nom, les misèries? Deia al principi que s'havien d'imaginar la fam, la veritable fam. Un cop llegit el llibre provin de canviar la fam (que ja no s'hauran d'imaginar) per les nostres hipoteques, els nostres préstecs per pagar el cotxe nou, els nostres horaris esclavitzants... Potser trobaran la mateixa angoixa, el mateix neguit, les mateixes misèries. O, si més no, prou semblants.