La sarsuela (2)

Pito Costa
Crida l'atenció que sigui Menorca pionera del gènere si recordem el com i el perquè de la seva introducció dintre la nostra cultura. Si pensem una mica, la mostra Teatre Principal es va inaugurar el 1829, en l'especialitat d'òpera i drama, però la sarsuela és posterior, pel que en faré un breu explicació.
Una petita història de la sarsuela: Dintre d'Espanya bull un gènere que s'està fent lloc en els escenaris de les grans capitals, un gènere conegut com a sarsuela.
Teatro de la Zarzuela: Es construeix el 1858. Madrid no contava amb un lloc òptim per a les representacions de la popular sarsuela que està en boga. És cert que es tenia locals i petits teatres dedicats al art de Talia, però no manco veritat que no tenien el que s'havia de tenir per a las representacions líriques.
Teatre Apolo: El naixement del que fora "alma mater" de la lírica espanyola va ser construït el 1873. En els seus principis, es dedicava a tot el que feia referència a l'art escènic, ja que al Teatro de la Zarzuela es feien tot tipus de representacions, òpera, drama i, com no, sarsuela que, en definitiva, és el nom que va agafar.
El Teatre Apolo es converteix en un eix clau dintre del món de la sarsuela. És el seu escenari, el lloc a on es representa tot el bagatge de la sarsuela agafant uns nivells que la faran immortal com a gènere.
El teatres a Madrid surten com a bolets. D'aquets cal destacar El Eslava o El Martín -anomenat Reina Victoria-, entre d'altres de petit format i categoria, però el que se'n duu la palma és el que s'anomena "Catedral del género chico", el Teatro Apolo.
Així doncs, les dades són ben justes per reprendre aquest article escrit per un il·lusionat de la faràndula.
Si tenim en compte que el nostre Teatre Principal és més veterà que el de Madrid, som idò nosaltres els pioners en saber i escoltar la popular sarsuela en el nostre primer coliseu, ja que els nostres arxius contenen que entre el dia 1 d'octubre de 1856 al 24 de febrer de 1857 debuta al Principal la companyia de l'empresari Juan Cavaletti.
Les dades són ben paleses, ja que el nostre coliseu és més antic que el popular Teatro de la Zarzuela. Si aquest fou inaugurat el 1856, nosaltres ja comptàvem amb temporada fixa de la popular sarsuela, entre d'altres representacions de tot tipus de gènere.
El fet és que a la història del gènere líric espanyol Maó té a dir i molt, ja que moltes de les companyies que es desplaçaven a Menorca per estrenar les seves obres si triomfaven en el nostre teatre, ja sabien que després serien reconegudes per arreu dels millors teatres de la península.
Maó era conegut pel seu "galliner" com una veu crítica del que es podia sentir. Els cantants esperaven, en acabar la seva actuació vocal de solista o duo, el que dirien les "mans" del nostres aficionat al cant. Si l'aplaudiment era unànime es podia donar per sabut que aquell tenor, soprano, baríton i demés components de les companyies, triomfarien en el lloc que fossin representades. I és que el públic de Menorca era i és crític i entès del cant.
La sarsuela és el gènere líric espanyol per excel·lència. En ella trobem les arrels musicals del poble espanyol i la peculiaritat de les diferent regions que l'integren. Així mateix, trobem registres lingüístics característics de cada zona del país.
En concret trobem, amb molta facilitat, maneres de parlar, ja que a les sarsueles es veuen els prototips que caracteritzen el nostres avantpassats tant amb les seves maneres de parlar com amb els costums.
Un gènere anomenat "chico"
És sabut que entre el segle XIX i principis del XX -amb girs i expressions de les zones de les nostres regions- foren palesos els costums al prototip dels personatges que se'n sortien a dalt l'escenari, personatges de la vida quotidiana. Quelcom més accentuat a Madrid, ja que allà és més popular pel fet que es tenia més per costum ridiculitzar, mentre que a les altres regions es valien més del que es podia dir el nostre folklore més pur dintre el món de les tendències més conegudes pel públic. El que representava el camp i les històries de les seves gents, que amb el temps sabem que varen anar perdent la seva frescor i també la idiosincràsia del que trobem en general.
L'anomenat "Género Chico. Aquesta forma podria ser un punt de partida per iniciar un petit estudi sobre les llengües colonials. És de suma importància per conèixer l'evolució del Teatre Espanyol, sobretot des del "Segle d'Or", abans d'entrar dintre el contacte del que és la sarsuela, i que pugui relacionar amb el teatre, i amb la cultura italiana, que tanta influència i transcendència ha tingut sempre amb la cultura Europea.
Queda present, doncs, el paral·le­lisme existent entre l'òpera i la sarsuela, tant per l'època del seu naixement (s. XVI -XVII), com per la temàtica de les primeres obres (tema mitològic), així com els esforços del autors en el desenvolupament del gènere per consolidar de la manera més pura possible, intentant diferen­ciar-los i donant-li el caràcter únic. Aquest paral·lelisme es pot explicar amb les següents dades.
A la primera meitat del segle XVII, a Itàlia, Claudio Monteverdi composà -a més d'obres religioses- temes clàssics (mitològics) que eren cantats com "La favola d'Orfeo" (1607); "I Lamento d'Arianna" (1608); "Il ritorno d'Ulisse in patria" ( 1641) o "L'incoronazione di Poppea" (1642).
Al mateix temps que a Espanya comencen a ser escoltades algunes sintonies del gènere escènic musical italià, Pedro Calderón de la Barca aporta al líric espanyol obres com "El Jardín de Falenia" (1648); "El Golfo de las Sirenas" (1657); "El laurel de Apolo" ( 1658) o "La Púrpura de la Rosa" (1660). Totes elles al voltant de temes llegendaris i mitològics, però que poc a poc s'incorporen als aires folklòrics més espanyols, destacant les "seguidillas", els "fandangos" i també les "jotes", així com altres aires populars de les nostres regions i de la nostra terra. Els estudiosos senyalen que obres de Pedro Calderón de la Barca es diria que són les que es poden anomenar com a "sarsueletes".
Als dos casos, en el moment del seu naixement són destacades les tramoies complicades i l'escenografia artificiosa. Així mateix, tant l'òpera com la sarsuela neix dins l'ambient aristocràtic i palatí.
Però no deixem de banda el nivell artístic i la situació que ens pertoca. La sarsuela a Maó, com he comentat abans, tenia temporada des de 1856. Fou a partir d'aquí quan comença el nostre gust per la sarsuela.
Al llarg de 175 anys que té el nostre primer coliseu i fins a l'actualitat, han estat infinitat de representacions que s'han dut a terme de la popular sarsuela. Un punt cultural prou interessant a tractar en properes entregues d'aquest suplement cultural del diari "Menorca".