Laura Marquès Pons, artista

FITXA Vaig néixer a Menorca el 8 de juny de 1978, d'on me'n vaig anar per estudiar Belles Arts a Barcelona. Actualment faig un curs de disseny web i multimèdia d'aquests de l'atur (us els recomano, estan molt bé...) on he anat a caure quasi d'imprevist i, mira per on, estic descobrint nous llenguatges que abans sempre m'havien fet por i que ara veig que no són tan difícils (i que, a més, m'ajudaran a trobar noves sinèrgies). Ara que faré els 30 i he de començar a posar seny, marxaré cap a França a fer un master de Direcció Artística i Mediació de Projectes Culturals, ja que tenc ganes d'un canvi.
Encara que en l'àmbit acadèmic, i sobretot en el de l'art, sigui imprescindible la formació i la investigació continuada, pens que tots ens hauríem de seguir formant durant tota la vida (a mi, personalment, m'encanta estudiar i seguir aprenent... A vegades puc ser fins i tot un poc repel·lent). I, sobretot, no tenir por als riscos ni a les noves experiències, ja que, encara que soni a tòpic, ens hauríem de plantejar sempre la vida com un canvi constant i no tenir por a la improvisació. Ens l'hauríem de jugar sempre i fer que sigui el menys avorrida possible...

Raquel Marqués
Ciutadella
Dos anys després de guanyar el "Premi Sant Antoni" se li han obert les portes que esperava?
La veritat és que no gaire... Bé, hi ha hagut galeries a Menorca que s'han interessat pels meus quadres i seria injusta en no tenir-ho en compte... A més, me n'han venut uns quants, però no els de gran format, ja que supòs que són més difícils de pagar i tal com estan les coses, ho entenc.
És més fàcil entrar al circuit amb un guardó sota el braç?
És més fàcil entrar-hi a Menorca, a nivell local, però després fora ningú et coneix... T'ho has de "currar" molt tu, un guardó et pot ajudar un poc, però com no sigui un d'aquests importants a nivell nacional..., i encara.
Deixa que els materials la portin a la creació?
Sí, la veritat és que jugo amb els materials i amb el que em diu el seu llenguatge, amb la improvisació ... La qual cosa no vol dir que no reflexioni davant el suport i que no m'hi pugui passar hores sense saber cap a on tirar... El que vull dir és que no segueixo un esbós, ja que si no, es perd la frescura... Si pinto, intento que es vegi que és pintura, si dibuixo, que és dibuix... Intento escoltar els materials el màxim possible mantenint, no obstant açò, el control sobre el resultat final, encara que aquest sigui sempre inesperat... Es podria dir que la meva intenció (m'estimo més rallar sempre d'intenció, d'objectiu, de quelcom que encara no està del cert aconseguit...) és fer-los parlar (els materials, vull dir), però fent una mica de mestre de cerimònies... Com dirigint jo l'orquestra.
Parla de l'obra amb l'estil més pur possible, creu que s'està capficant a l'art més "minimal"?
Sí, suposo que sí... No en l'art estrictament definit com a "minimal", ja que açò és un corrent escultòric que es va desenvolupar a Nova York als anys 60, i que no té res a veure amb mi... Però si entenem com a minimalista el caràcter del gest, de l'acció, de l'expressió portada al mínim... Llavors sí. De fet, cada vegada m'agraden més aquest tipus d'obres visuals. Les obres despullades d'artifici. M'encanten autors de cinema com Abbas Kiarostami, per exemple, o Nicolas Philibert.
Per què creu que avui l'artista tendeix a l'essència?
No crec que l'artista torni a l'essència. Crec que precisament ara hi ha de tot. Actualment és impossible definir nocions artístiques concretes entre l'enorme amalgama de pràctiques i de disciplines que hi proliferen. Pots veure des de l'obra més realista i mimètica, ajudada ara per les noves tecnologies i que ha canviat la tela per la pantalla d'ordinador, fins a una escultura abstracta, una instal·lació feta en vídeo, una pintura realista. No existeix una essència del que és art i el que no.
Què faria sense l'art?
Probablement una altra cosa... Tenir una feina més segura!
Per què els artistes tenen fama de bohemis?
És la fama que els van donar els pintors de Montmatre, quan existia i podia existir de veritat la bohèmia, quan les lleis del mercat encara no ho controlaven tot... Ja ho diu la cançó d'Aznavour, és un temps perdut.
La Xarxa s'omple amb la història d'un autor de Costa Rica (Habacuc) que, suposadament, deixa morir de fam i sed a un ca del carrer, fermat a una galeria durant dies... On són el límits de l'art?
Ja hi tornem a ser amb el ca? Tu l'has vist el ca mort? Tens alguna font fiable que no sigui el boca a boca per internet? Si em demanes si estic a favor del maltractament dels animals per a finalitats estètiques o artístiques, com són les corregudes de toros o alguns "happenings" dels 70, evidentment et diré que no. Però no crec que aquest sigui el cas. Bàsicament, perquè no hi ha ca mort. La notícia és ressenyada ahttp://www.nacion.com/ln_ee/2007/octubre/04/aldea1263590.html, basada en les pròpies declaracions d'Habacuc en les quals simplement sembra el dubte i la polèmica: "Me reservo decir si es cierto o no que el perro murió. Lo importante para mi era la hipocresía de la gente, un animal así se convierte en foco de atención cuando lo pongo en un lugar blanco donde la gente va a ver arte pero no cuando está en la calle muerto de hambre (...)". Tot el que s'ha escrit al respecte està ple de incongruències. Qui ha "matat" el ca hem estat nosaltres complint, per gràcia de l'autor, la continuació de l'obra que es diu "Eres lo que lees". Hi ha molts artistes que juguen amb aquest component de provocació envers el nostre sistema de valors i amb l'exploració del límits del real... Una obra molt ben aconseguida.
Per cert, certs periodistes espanyols s'haurien d'informar millor abans de "satanitzar" persones i preocupar-se més per quan qui es mor de fam i d'inanició com gossos de veritat són milers de fillets, també a Sudamèrica..., i tenint també el menjar al costat. Açò ens hauria de donar una lliçó d'autocrítica a tots, jo també m'hi incloeixo.
L'oportunisme artístic no entén d'ètica humana?
L'oportunisme, en general, no entén d'ètica humana.
Rallem de projectes propers: fotografia digital, gent gran i un barri, Sant Genís dels Aiguadells... que pretén fer amb aquests ingredients?
Doncs a un cicle de seminaris sobre arts de carrer al que he assistit m'han brindat la possibilitat de participar a un festival d'arts de carrer que es farà aquesta primavera al barri barceloní de Sant Genís. La proposta era totalment lliure, encara l'he d'acabar de definir, però m'agradaria que els protagonistes i els autors de l'obra fossin els seus propis habitants, ja que són qui millor coneixen el barri, i més concretament els jubiltats. Són els qui més el viuen i els més observadors. La proposta que els hi faré serà deixar-lis una càmera de fotos durant un dia sencer i que em facin un itinerari visual, una espècie de diari de per tot allà on passen. Mostrar una mica la seva mirada en el seu dia a dia.
Triï: Opció A, "el pitjor per a un creador és la indiferència del públic". Opció B, "el pitjor per a un creador és que la inspiració no acompanyi".
Uf! És difícil... depèn de la persona. Per mi, supòs que el "que la inspiració no acompanyi", encara que, tal com va dir Picasso, "aquesta t'ha de trobar treballant".
Un mestre, dels "grans".
Cy Twombly.
Pregunta obligada. Un grup de pintors, com podria combatre el canvi climàtic?
Començant per un mateix. No emprar productes tòxics, no tirar-los al wàter... Pels demés, poca cosa, ja que tot està en mans de la política. Si no es canvia l'actual sistema de producció i de mercat, seriosament, des de dalt, poca cosa podem fer nosaltres. Açò no vol dir, és clar, que no hagem de fer res... S'ha de reciclar, estalviar aigua i llum...