09/02/10 0:00
TW
0

El cinema i la transició democràtica

Fernando Sabino Seguí
Joan Manuel Serrat canta 'A Usted'. Corria l'any 1981 i sortia al carrer el disc 'Serrat. En Tránsito'. Eren moments de canvis i l'amic cantautor ens regalava un cant a la llibertat i als nous temps. Aires de certa preocupació i de relativa excitació social. Jo comptava amb vuit anys i, en certa manera, era una mica conscient de tot. Havent mamat aquests instants de transició democràtica amorrat a un gelat no em fa del tot aliè al que ens va passar fa trenta anys. Parlem de cinema. Parlem de democràcia. Parlem de la Transició.
És dia d'eleccions generals. La democràcia celebra la seva festivitat més important. Quin goig! Rebento de joia! Jo ja vaig votar per correu, ja vaig fer la meva feina. I ara em trobo a 1.500 metres d'altitud de Bellver de Cerdanya, l'últim poble amb gent que he vist, disfrutant d'uns dies d'esbarjo mental i físic. De totes maneres participo del meu exercici democràtic escrivint als incrèduls delCulturàliasobre els primers passos del cinema autòcton en els difícils anys de la transició. La memòria històrica ha de servir de revulsiu per al present i ser un exemple per al futur. Crec que resulta interessant i oportú, en un dia tan assenyalat com avui, recordar que no va ser fàcil fugir dels cànons culturals imposats per la dictadura d'aquell, ni tan sols després de mort! Difícil camí, plegat d'entrebancs, per arribar a aquest panorama tan enriquidor que és el cinema espanyol de l'actualitat. Bé doncs, benvinguts alCulturàliadel cinema durant la transició democràtica espanyola! Benvinguts al diumenge de les llibertats, sense IRA ( com aquella altra cançó, '...y si no la hay, sin duda la habrá...'), i esperem que algún dia, sense ETA..
Els anys 70 van ser especialment agitats. La successió dels esdeveniments que tots coneixem van provocar increïbles canvis sociopolítics posteriors. Així l'assassinat de Carrero Blanco a l'any 1973 i l`hospitalització i posterior mort del general Franco dos anys després donen pas a l'anomenada transició democràtica. La desaparició del dictador i el camí cap a la cimentació d'una democràcia estable conformen les claus d'aquest període.
Durant el tardofranquisme i després de la sortida del govern de Manuel Fraga (àlies 'El Balancín atómico' o ' Fraganosaurus Rex'...), es fa càrrec del Ministeri d'Informació i Turisme Alfredo Sánchez Bella, entre els anys 1969 i 1973, que pren mesures molt més estrictes i repressores davant la relativa alliberació de l'equip anterior. Així, per exemple, 'Canciones para después de una guerra' (Basilio Martín Patino, 1971) suporta 27 talls de la censura, per a després ser vetada directament per ordre directa de Carrero Blanco, un cop la havia vista. No s'estrenà fins el 1976. 'La semana del asesino' (Eloy de la Iglesia, 1972) va rebre la increïble quantitat de 64 talls per part dels 'homes de negre'. 'Mi Prima Angélica'( Carlos Saura, 1973) va ser bloquejada. I el primer guió de 'Furia Española' ( Francesc Betriu, 1975) és prohibit totalment. A saco, Paco!!
Tot això comença a remetre durant els anys de la transició. L'any 1976 es suprimeixen les insuportables edicions del NO-DO. Al 1977, l'any de les primeres eleccions democràtiques, s'acaba amb la censura prèvia. Es legalitza 'Viridiana' (Luis Buñuel, 1961) i s'autoritza el clàssic soviètic 'El acorazado Potemkin' ('Bronenosets Potemkin', Sergei M. Eisenstein, 1925). De totes maneres, no tot és de color de rosa. També les burocràcies han de mostrar la orella. L'estrena de 'Los crímenes de Cuenca' (Pilar Miró, 1979) va estar envoltada per escàndols judicials i persecucions administratives, que van retardar la seva visió a l'any 1981. La seva realitzadora fou procesada per aquest cas i, en certa manera, la van convertir en una mena de Juana de Arco de la cultura durant l'anomenada Transició. La seva implicació política la portaria al govern González per la porta gran, tot i que va acabar sortint per la porta del darrere. De totes maneres, gran feina i gran esperit el d'aquesta ja desapareguda realitzadora.
Si parlem del cinema que es fa durant aquest període, és imprescindible referir-se al cinema d'oposició. Per un costat hi ha un cinema d'autor, d'estil metafòric i idees contra el règim. El cinema amb aquesta vocació és representat pel productor Elías Quejereta i els realitzadors més importants són José Luis Borau ( 'Furtivos', 1975), Víctor Erice ( 'El Espíritu de la Colmena', 1973) o Carlos Saura ( 'Cría Cuervos',1975). Per un altre costat, hi ha un cinema contestatari, però relacionat amb el gènere i que té també una ambició comercial més assenyalada. Les produccions de José Frade són un bon exemple i 'Pim, Pam, Pum... ¡Fuego!' ( Pedro Olea, 1975) un dels treballs més valorats.
Existeix una anomenada Tercera Via, una escletxa que intenta fugir dels treballs excessivament personals d'autor i, alhora, no mostrar una vena comercial en el producte. El més destacat és el productor José Luis Dibildos. Alguns exemples clars que posen de manifest aquesta proposta més alternativa són els films 'Vida conyugal sana' (Roberto Bodegas, 1975 ) i la mítica 'Tocata y fuga de Lolita' ( Antonio Drove, 1974 ).
Aquesta època suposa també un punt d'inflexió en el consum de cinema per part de la societat. D'aquesta manera comença el declivi de l'anomenat 'Spaghetti Western' i comença la moda del terror-spanish tipus Jesús Franco, amb l'inefable Paul Naschy al capdavant; les adaptacions literàries i les típiques comèdies relacionades amb els termes 'landismo' i 'destape' -sigh-. Parlo de l'anomenada 'comedia sexy celtibérica', una mescla summament confosa de conformisme i dissipació, com ho va definir el malaurat José Luis Guarner. Però la comèdia és el gènere que dóna més feina i la qui més ven, i la popularitat és necessària quan es tracta de sobreviure. De totes maneres, també hi ha un estil propi de comèdia, ple de sarcasme i ironia que triomfa durant aquests anys: el cinema de Luis García Berlanga i la seva imatge de la transició a 'La Escopeta Na­cional' (1977). Un clàssic per a una gran època.
L'arribada de l'estabilitat democràtica no arribarà fins a l'aclaparadora victòria del PSOE de Felipe González a les eleccions del 1982. Amb l'ombra dels successos del 23-F, tot estava certament una mica enlaire, però el cinema ja començava la seva particular transició a l'actualitat amb dos emergents directors novells: Fernando Colomo amb 'Tigres de papel' (1977) i Fernando Trueba amb la seva particular 'Ópera Prima' (1980). Aquests autors, avui en dia consagrats, van actuar de pont entre una època i l'altra; és a dir, entre aquests moments de confusió generalitzada i reivindicació de llibertats i l'actualitat més universalitzada. Ara vivim una època de reconeixements i guardons internacionals, potser gràcies a aquests innovadors creadors que van conviure amb un dels episodis més importants de la nostra història. A tots ells, aquestCulturàliadels moments en què no podíem fer les coses que volíem... ElCulturàliadel 9-M! Al·lots, jo segueixo amb els meus dies a la neu de Talltendre!... he... he... Fins a la setmana que ve, incrèduls.

Zapatero m'ha enviat un e-mail; Rajoy també... a què esperes per a enviar-me tu el teu, i donar-me una idea, un comentari o un dubte? Ja saps... culturalia@menorca.info. Vota!!