Sansuguet, una vida plena

Llucia Pons
Maó
Paco Sans Huguet va adoptar el nom artístic de Sansuguet amb la clara convicció que en la seva vida el que volia ser era pintor. Tenia vint-i-set anys quan la seva vocació artística va brollar dins ell de tal manera que el va dur a prendre una gran decisió: deixar Menorca, on no hi havia gaires possibilitats, i dirigir-se a Barcelona. Fins llavors havia dibuixat i pintat a dalt les cambres de casa seva mentre els seus amics sortien a passejar. Treballava com a mestre de cases amb la seva pròpia brigada que s'especialitzava en cases de camp i altres construccions rurals.
A la nit el jove alaiorenc somiava amb ser pintor, de dia assajava pintant el seu rostre investigant, experimentant amb el gest propi. Laura Canals, una senyora catalana, va animar Paco a desenvolupar aquella inquietud, i una volta va ser a Barcelona, el va posar en contacte amb un taller d'Olot. D'entrada no va ser fàcil, a pesar d'anar-hi recomanat li intentaren tancar la porta, però estava decidit: - Jo faré més del que vostè es pot imaginar, li va dir, i l'oportunitat va ser seva. El taller es dedicava a la imatgeria religiosa i el primer que va haver de fer van ser motlles de guix i buidatge. No volia fer feina per doblers, a Menorca ja se guanyava bé la vida en el ram de la construcció, el que volia era aprenentatge; si no ho aconseguia, hauria fracassat i tornaria a casa. Obstinat, va aconseguir introduir-se en l'apartat del dibuix de les sanefes que decoraven els sants. Prest es va relacionar amb l'Escola d'Olot, que gaudia de gran prestigi com a escola de paisatge, allà va aprendre de composició i també de dibuix al natural. Però amb el temps s'adonà que s'estancava i la seva carrera artística no acabava d'envolar-se. Madrid era el seu destí, de nou deixava la feina segura per l'aventura de la seva vocació. Al Círculo de Bellas Artes va seguir perfeccionant la figura i el retrat, una de les seves temàtiques preferides que té continuïtat al llarg de tota la seva obra. A Madrid també es va enamorar de Merche Lecussans, amb qui es va casar.
La seva inquietud no es quedà satisfeta i París es va convertir amb el nou somni, era l'any 1963. Hi va anar per quinze dies i va cridar la seva esposa per quedar-s'hi uns anys. A la ciutat de la llum francesa va néixer el seu primer fill, Françoi. Montmartre el va veure pintar al cavallet com a tants altres artistes, els museus, com els de Madrid, formaven part de la seva pròpia escola que des d'un bell inici s'havia anat forjant per si mateix. Venia el que pintava: els paisatges urbans, els bodegons florals... En una exposició a Madrid, a la desapareguda "Sala Alcón", exposà l'obra feta a París; les vendes van ser absolutes i la satisfacció immensa. Els valents esforços començaven a tenir la seva recompensa.
La curiositat el portà a un nou indret, Toledo, ciutat que l'acolliria com un fill propi per la resta de la seva vida. Va reformar una petita i vella casa amb la seva experiència de manobre: -La gent no s'ho creia. A Toledo van néixer les seves dues filles, Ana i Teruca. Pintava de dia i de nit, el paisatge nocturn de la ciutat l'enlluernava i es va convertir en protagonista de moltes de les seves obres, així com el famós Puente de San Martín, al que dedicà una sèrie completa. Però el retrat era en aquells moments el seu fort, com ho demostra el de Juan de Orta (1969), que l'artista conserva en el seu taller.
El seu retorn, junt a la seva família, a Menorca no va ser casual. Va ser una nova necessitat però que no el duria a abandonar el seu contacte amb l'exterior: Toledo, Madrid, Valladolid, Barcelona, València, Oviedo, Sabadell, entre altres ciutats, veurien la seva obra en múltiples exposicions. El nostre artista, format a fora, tornava amb el seu cavallet i pinzells però sobretot amb una trajectòria consolidada: -Me vaig escoltar a mi mateix i em sent satisfet. El camí no havia estat de roses, però la meta estava aconseguida, ara calia seguir treballant i treballant.
Amb vuitanta anys, la seva força i vitalitat el duu a pintar quatre hores cada dia de la setmana, a més de compaginar-ho amb les seves aficions com la natació, la música o la lectura. L'obra de Sansuguet reflecteix la seva personalitat noble i sincera per damunt de tot. El seu interès artístic es fixa en el seu propi entorn: el paisatge natural o d'interior, la composició de múltiples objectes i flors que es plasma en els bodegons o el retrat de les persones estimades o dels models. I l'artista s'adapta fidel a la realitat que té davant i que interpreta segons els seus sentiments que es converteixen en formes, colors i textures que aconsegueix amb els mateixos colors: els ocres i daurats dels quadres de Toledo, la gama de grisos amb tocs de colors brillants del París més oníric o els blancs de Menorca, blancs i verds dels seus paisatges, vermells dels detalls de la seva arquitectura, grisos de les seves parets seques o dels troncs amb arrugues dels vells ullastres. - Volia estar al sol i veure les ombres, diu, així els seus paisatges es pinten al natural, com a font d'inspiració directa. Per a l'estudi queda el bodegó i el retrat.
En la maduresa de la seva vida la seva trajectòria no s'interromp, però igual que continua amb el paisatge, el retrat o el bodegó floral que fa cada any o el recent dedicat als vestits de les seves filles quan eren petites, igual continua investigant i en un nou impuls viscut en la intimitat del seu taller sorprèn de sobte amb el que ell anomena una col·lecció "atrevida" que després confessa que és fruit de les ganes de jugar: jugar amb els colors i les formes, pel pur plaer d'anar-los deixant caure en el llenç, des de la imaginació. El resultat, a ulls dels altres: uns paisatges fantàstics que fan ullet a l'abstracció. Què més podíem desitjar? Que continuï naturalment amb la seva vocació, regalant-nos en cada quadre un motiu més per a gaudir en la contemplació de l'Art.