-¿Va a matarme?... -Eso depende... ¿Puedes verme?

Fernando Sabino Seguí
Ha... ha... ha... És Anton Chigurh, un personatge cinematogràfic ja immortal, destinat a formar part de la memòria col·lectiva del setè art. Ja ningú podrà oblidar mai Chigurh, la seva mirada perduda, la boca mig oberta, el cabell escupidera... una bombona d'aire comprimit... Gràcies McCarthy, gràcies Coen, gràcies Coen, un altre cop, i sobretot, gràcies Javi. Aquest és elCulturàliade l'Oscar de Javier Bardem, probablement el millor actor del món -utilitzant certa faula publicitària.
I és que la premsa espanyola no ha dubtat en alçar-se a favor d'aquest robust canari, de llinatge privilegiat, però que només el treball, gran treball, ha aristocratitzat. Potser hi ha una exagerada posició post-premi, que posa de manifest el que ja tothom sabia: que Javier Bardem ha estat i és un autèntic geni de la interpretació; una força de la natura incontrolable, plena de matisos i polit diamant d'aferragosses aristes; fascinant presència allà a on va, potser sí és el més gran actor de l'actualitat, o potser tothom viu embruixat sota l'onada de premis i reconeixements internacionals d'aquest misteriós personatge que és Chigurh. Però, ja se sap: 'quan-el-riu-sona-aigu-du' (Refranys Castellans a la Menorquina patrocina aquest espai... sigh...).
Respecte als Oscars, em fa gràcia que siguin uns guardons criticats per aquells que, normalment, no hi tenen accés. Es manifesta constantment la seva superficialitat, el seu caràcter clarament comercial i ser un cant a la desigualtat cinematogràfica...però tothom perd el cul per una d'aquestes estatuetes! És cert! 'No es país para viejos' fou la triomfadora dels premis més surrealistes que existeixen. Els grans abanderats del cinema independent nord-americà, els germans Joel & Ethan Coen, van obtenir finalment el merescut èxit que ja havien d'haver guanyat amb autoritat abans. Els quatre Oscars que es va emportar aquesta pel·liculassa són un afalagament magistral al cinema: Tant per Bardem i els Coen, com per Cormac McCarthy, un dels millors escriptors dels Estats Units, i, especialment, per la cinta en sí. Una autèntica obra mestra. Innegable, ho sento.
'Gracias a la vida. Gracias al amor' va dir la francesa Marion Cotillard quan va recollir el seu i va donar una de les grans sorpreses de la nit. El seu desgarrat paper com a Edith Piaf a 'La Vida en Rosa' (Oliver Dahan), recreació brutal del símbol de la 'chanson' francesa, li va treure de les mans l'Oscar a una gran Julie Christie, cautivadora i bella malalta d'Alzheimer, pel seu paper a 'Lejos de ella' (Sarah Polley). Però hi ha injustícies tan poèticament irreparables com estimulants.
Completen la curiosa terna d'intèrprets europeus premiats, l'esperat Oscar al Millor Actor Principal del excessiu Daniel Day-Lewis, de mètodes interpretatius tan extravagants pel seu exagerat perfeccionisme com atractius i fascinants per la gent de l'Acadèmia; i Tilda Swinton, aquella 'Orlando' (Sally Potter, 1992) tan suggerent com andrògina, en el paper d'una directiva a una multinacional a 'Michael Clayton' (Tony Gilroy). Curiositats del destí: Treballarà a les ordres dels Coen a 'Burn After Reading', juntament -de nou- a George Clooney i Brad Pitt.
Dels altres premiats, m'agradaria destacar els tres premis de 'El Ultimátum de Bourne' (Paul Greengrass), tots ells de marcat caràcter tècnic, però que no deixen de reforçar l'increïble desplegament audiovisual d'aquest vibrant i brillant artefacte fílmic. De la resta, tot més o menys tan previsible com anodí. Senyalar que l'Oscar a la Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa - La guanyadora 'Die Fälscher' de Stefan Ruzowitzky per Àustria, no és un mal film -, ha estat la categoria més malcriada dels darrers anys, ignorant propostes tan innovadores com atrevides com la francesa 'Persépolis' o l'espanyola 'El Orfanato'.
Però deixar fora a la Palma d'Or a Cannes, una excel·lent crònica sobre els abortaments com és la rumana '4 meses, 3 semanas, 2 días' de Cristian Mungiu, és una autèntica feina de malparits, seguint amb terminologia sobre l'abortament il·legal. En canvi, és absolutament justificable premiar el guió -original- de 'Juno' (a càrrec de Diablo Cody, geni irreverent dels diàlegs i una de les dones més tatuades que s'han vist mai al Kodak Theatre), una brillant comèdia indie de Jason Reitman sobre una adolescent embarassada de 16 anys que decideix tenir la criatura. Insisteixo: són els premis més surrealistes del món.
I bé, tornam a Bardem, el gran protagonista de la 80ena edició de la Cerimònia dels Oscars; quan va sentir llegir el seu nom del sobre que havia obert una hiperalimentada Jennifer Hudson, va donar un petó a la seva mare Pilar Bardem, va saludar a Jack Nicholson i als seus companys de repartiment (no deixa de sorprendre que cada any col·loquen estratègicament a Nicholson allà a on es talla el bacallà!) i va fer una de les més fresques aparicions a dalt de l'escenari dels recolliments que es recorden. Va poder recordar quasi tothom, va dedicar el premi a la mama i als avis, als còmics, a Espanya...i tot en 45 segons! Aquest tio fa de tot i tot ho fa bé. Al·lucinant. Es va posar a tot quisqui a la butxaca i, d'ara endavant, de ben segur que estarà a l'agenda de molts productors i directors de Hollywood.
A 'Jamón, jamón' de Bigas Luna ja es va veure que aquest actor era 'puro-jabugo-ibérico'. Abans que tothom el relacionés amb l'estereotip de matxo-matxo-man, amb una mà agafant-se els collons, com a 'Huevos de oro' -un altre cop Bigas-, es va encarregar de fer-nos veure que podia ser un yonqui desgraciat a 'Dias Contados' d'Imanol Uribe, un paralític indesxifrable a 'Carne Trémula' de 'Pedrooooo' Almodóvar, com li agrada dir-li a la xicota, o un llençadíssim tetraplèjic a 'Mar Adentro' d'Alejandro Amenábar. Recordar també el Santa de 'Los Lunes al Sol' de Fernando León de Aranoa, aquell plenet parat sota el fantasma dels tancaments a les drassanes del Nord; o, com no, el Reinaldo Arenas de 'Antes que anochezca' de Julian Schnabel, en el qual hi va posar tanta vocació, que els qui van conèixer a l'escriptor cubà trobaren que la recreació és tan precisa que fa por.
Aquest personatge li va obrir les primeres portes als Oscars del 2001, però ha estat Anton Chigurh, el descerebrat animal sanguinari perpetrat per Cormac McCarthy i il·luminat pels germans Joel i Ethan Coen, el qui li ha donat la merescuda estatueta banyada en or. Va fer plorar a la seva mare, tot i que ella repetía que si no li donaven el premi no pasava res -ella ja havia pogut tocar a George Clooney! ja ja...- i va dedicar el premi, especialment, als seus avis Rafael i Matilde, per ser grans actors de caràcter 'en un país i en una època a on ser actor era un símbol de lluita i llibertat'. El nostre premi és poder comptar amb un actor com ell. Olé Javier!
'¿Qué es lo máximo que has perdido a cara o cruz?' pregunta el piradíssim Bardem a un al·lucinat empleat de benzinera. Nosaltres ja sabem el que ell ha guanyat pelant a tot el que se li posa al davant. Llufes d'aire comprimit, en mans d'un sàdic. La moneda gira enlairada...pfzeeettt..Aquest ha estat el Culturàlia dels Oscars més esperats dels últims anys. El Culturàlia del Millor Actor Secundari...Fins la setmana que ve, incrèduls...

El que pensi que Bardem és un mal actor, que Bigote Arrocet mereix un Goya o que 'No es país para viejos' és una pel·lícula detestable, per favor que enviï un e-mail a culturalia@menorca.info... L'estaré esperant. Ha... ha... ha... ha... ha... ha... haaaa...