"El fantasma y la Señora Muir" de Josep. L. Mankiewicz

Som en Joan, de Ciutadella. Hi ha una pel·lícula clàssica (una de tantes) que m'agrada especialment. Estaria bé veure un article sobre ella: "El fantasma y la señora Muir", de Joseph L. Mankiewicz, amb Rex Harrison i Gene Tierney. Trob que és una poesia filmada que ens xerra sobre el pas des temps, la soledat i els somnis (o no tant somnis). Una preciosa fotografia (aquella casa amb el finestral i un petit telescopi apuntant cap a la mar amb uns núvols!). Tot des d'una perspectiva romàntica-fantàstica, precursora, en certa manera, de la més moderna, més famosa, però no millor "Ghost". A més, així com a "Ghost" el seu final cerca impactar i fer plorar l'espectador amb la inestimable ajuda de "Unchained Melody", a "El fantasma y la señora Muir" el seu final és realment senzill, romàntic, de gran bellesa i que no cerca trastocar tan abrupta i directament els llagrimals. O sigui, una obra mestra.

"La pel·lícula de Mankiewicz és un film sobre les paraules, sobre la seva força, la seva capacitat d'encantament, de persuasió també d'instigació, seducció i enamorament."

Fernando
Sabino Seguí
Aquest amic ciutadellenc, en Joan-Johnny Mora, ha estat un dels primers a enviar-nos un e-mail amb un suggeriment personal, amb cap i sentiment; potser es tracta d'una ment massa entremaliada, perquè Déu n'hi do la comparació entre un fantasma ('Ghost') i l'altre!!; però benvinguda la proposta, i sobretot m'agrada l'atreviment. Realment m'ha sorprès, vent a favor, és clar. 'El fantasma y la Sra. Muir' és una de les millors pel·lícules del gènere fantàstic, i també una de les millors comèdies. Per no dir que és una de les meves debilitats i un dels meus clàssics favorits, com també ho és del Sr. Javier Marías, gran pensador i pitjor escriptor (oops!!). Però gran cinèfil, ho reconec, sí o sí. Aquest és el Culturàlia d'en Joan i d'una de les petites grans joies del setè art: 'The Ghost and Mrs Muir' de Joseph Leo Mankiewicz. Per cert, Johnny, la gran fotografia de la cinta, a càrrec de Charles Lang, fou nominada als Oscars de l'acadèmia l'any 1948, sobretot gràcies a la màgia que desprenen escenes que, amb molt bon criteri, descrius perfectament al teu e-mail. I tema poètic-lacrimògen, absolutament d'acord amb tu, però a mi m'agrada més el film en la seva vessant irònica i burleta. Gràcies, Joan.
Després d'haver debutat a la direcció amb un curiós melodrama gòtic, 'El castillo de Dragonwyck' i consolidat l'ofici amb 'Solo en la noche' i 'The Late George Apley', Joseph L. Mankiewicz, que ja disfrutava d'un gran prestigi com a productor i guionista, va dirigir 'El fantasma y la señora Muir', datada a l'any 1947, una obra menor que ha tardat en ser reivindicada com a una de les millors del seu autor; aquesta pesimista valoració parteix del mateix Mankiewicz, que mai va expressar gaire entusiasme per aquest títol primerenc, i es mostra en l'actualitat com a una apologia moral absolutament recurrent en l'autor de 'Eva al desnudo' o 'La Huella'.
La senyora Muir -Gene Tirney, absolutament meravellosa i atractiva- és una viuda que es trasllada a viure a una casa antiga a prop del Londres de principis del segle XX, acompanyada per la seva filla, una Natalie Wood primerenca als començaments de la seva carrera, i la seva fidel dida -Edna Best-. Aquesta solitària mansió, situada a dalt d'un penya-segat, com mana la tradició del horror cinematogràfic, pertanyia antigament al capità Gregg, un difunt llop de mar mort en estranyes circumstàncies. Els esdeveniments es succeeixen de manera que, per sorpresa dels nouvinguts a la casa, s'apareix l'espectre del capità Gregg -un Rex Harrison burlesc i irònic, en la seva salsa- i li transmet a la damisel·la els misteris de la seva vida i la seva mort.
El fantasma del capità Gregg li contarà la seva història a la senyora Muir, de cap manera atemorida sinó més bé al contrari, perquè la dona escrigui un llibre de memòries i pugui refer la seva esbalandrada economia amb els beneficis. També es converteix en el seu particular àngel de la guarda davant els cràpules que busquen, que resulten ser la seva pròpia família i la colla de pretendents sense escrúpols que l'assetgen. També, tot hi ha que dir-ho, li provoquen al mariner uns cels de l'altre món.
La primera víctima del curiós guardià de la senyora és un extraordinari George Sanders (sempre genial, i sempre cínic, Sanders a les ordres de Mankiewicz, aquí o donant rèplica a Margo Channing-Bette Davis a 'Eva al desnudo'), escriptor infantil amb el pseudònim de 'Oncle Teddy'. La malintencionada ironia del realitzador, sempre present en la seva carrera, comença a donar aquí les seves primeres passes, en forma d'història còmica i romàntica de fantasmes que no exclou la seva condició de càustica crònica de costums, filmada amb l'acostumada intel·ligència de l'autor i que posseeix una futura constant d'aquest: la lluïda reflexió sobre el temps que s'esvaeix i la presència modificadora del passat sobre el present.
'El fantasma y la señora Muir' es beneficia, tanmateix, de les notables composicions de Gene Tirney (que ja havia treballat amb Mankiewicz a 'El castillo de Dragonwyck') i de Rex Harrison, irònic paradigma de la immaterialitat de la felicitat. Com ja he comentat, un excel·lent George sanders assaja un esborrany del seu personatge a 'Eva al desnudo'. Cal destacar també l'esplèndida banda sonora de Bernard Herrmann, qui havia debutat com a autor prèviament a 'Ciudadano Kane' per a consagrar-se a posteriori com a favorit d'Alfred Hitchcock.
Aquest ha estat el primer Culturàlia dels lectors, i que duri... Fins a la setmana que ve, incrèduls.

Nota
Després de l'allau d'e-mails que hem rebut per a opinions i suggeriments, demano a la població calma i serenitat. No podem atendre tantes demandes. Per tant, espavileu, i porteu bones propostes... vull començar a creure... serà possible?