Quina altra cosa ha pogut destrossar a aquesta noia..?

Fernando Sabino Seguí
Un desconcertadíssim sheriff local es fa aquesta inquietant pregunta. Després vindran els crits i els desmais. Tothom recordarà sempre Roy Scheider per cridar com un possés als banyistes de la platja d'Amity que surtin del aigua, ja que era l'únic amb dos dits de front que sabia de l'existència del tauró assassí. La 'nèmesi' de l'esqual més famós de tots els temps va morir el passat 10 de febrer als 75 anys a l'Institut d'investigació de la Universitat d'Arkansas (USA) a causa de les complicacions originades per un mieloma, una mena de càncer que ataca les cèl·lules de la sang. Aquest Culturàlia va dedicat, un altre cop, a rendir un desafortunat homenatge pòstum.
Roy Richard Scheider va néixer un 10 de novembre del 1932 a Orange, Nova Jersey. Va ser un nen amb qualitats atlètiques, però es va voler dedicar al món de les bambolines i va estudiar drama a l'Universitat de Rutgers i al Franklin and Marshall College. Després de servir tres anys a la Força Aèria dels Estats Units, va participar al New York Shakespeare Festival, guanyant un premi OBIE (Off-Broad­way Theater Award).
El seu primer paper cinematogràfic fou a l'any 1963, al film de terror 'Curse of the Living Corpse', seguit de rols a sèries de televisió fins al 1968, quan va obtenir un paper al musical 'Star!'. A l'any 1971 va formar part de dues pel·lí­cules molt populars de l'època: 'Klute' d'Alan J. Pakula, juntament amb Jane Fonda, i 'French Connection. Contra el Imperio de la droga' del realitzador William Friedkin. Després vindria el paper que el va fer famós a 'Jaws' (Steven Spielberg, 1975) i la seva seqüela 'Jaws 2' (Jeannot Szwarc, 1978). Cal recordar que va treballar per John Schlesinger a 'Marathon Man' (1976), per a Peter Hyams a '2010: Odissey Two' (1984), per a David Cronenberg a 'The Naked Lunch' (1991) i per a Francis Ford Coppola a 'The Rainmaker' (1997). El seu millor paper, mític, fou el de Joe Gideon a 'All That Jazz' (1979) de Bob Fosse.
Tot i ser un rostre fàcil de reconèixer i de comptar amb el reconeixement de la professió, Scheider mai va ser especialment lloat pel gran públic. També va influir l'escassa repercussió dels seus films posteriors a la dècada dels anys 70. Però és cert que aquest actor va tenir la fortuna de protagonitzar tres dels films més impactants d'aquells meravellosos anys: un dels clàssics del cinema negre modern ('The French Connec­tion'), el primer gran 'mainstream' es­tiuenc ('Tiburón') i un dels millors musicals de tots els temps, probablement el millor ('All That Jazz'). Un cop d'ull a aquests meravellosos treballs.
'The French Connection'( William Friedkin, 1971) va ser un títol indiscutiblement innovador al seu moment, tant pel poc complaent retrat psicològic dels dos policies protagonistes com per la concepció de les escenes d'acció, encapçalada per la mítica persecució automobilística pels carrers d Nova York. Jimmy 'Popeye' Doyle i Buddy Russo, dos policies del Departament de la ciutat dels gratacels, intenten desarticular una xerxa internacional del tràfic de narcòtics, comandada per un internacional Fernando Rey, en el paper d'Alain Charnier. Roy Scheider interpretava a Russo i va aconseguir la seva primera nominació als Oscar's de Hollywood. Gene Hackman sí es va emportar la preuada estatueta per donar vida a 'Popeye' Doyle. Quins angelets! La prehistòria de les 'Buddy movies'...
Steven Spielberg, juntament amb els productors Richard D. Zanuck i David Brown, va inaugurar la moda de la megaestrena estiuenca acompanyada d'una innovadora campanya de televisió. 'Tiburón' (S.S., 1975) fou un fenomen comercial inenarrable, mostrant les bases del que seria un 'blockbuster' dins i fora dels Estats Units. La novel·la de Peter Benchley no es res de l'altre món. Però Spielberg li va saber donar sentit cinematogràfic i li va extraure tot el seu potencial fílmic. El resultat va ser que, durant un temps, algunes platges es van buidar de visitants. L'acolloniment general tenia la cara i ulls del sheriff Martin Brody, és a dir, el nostre malaguanyat Roy Scheider. Recordem-lo, nerviós, suós i donant ordres a un subordinat:
-Llévate esto a la oficina y ponte a hacer estos letreros, "playa cerrada, prohibido bañarse por orden del Departamento de Policía".
'Bye, bye, life... bye, bye, happiness... Hello loneliness... I think I'm gonna die'... Ben Vereen era O'Connor Flood a 'All That Jazz' i li cantava al coreògraf Joe Gideon, és a dir a Scheider, una particular cançó de comiat. Aquest musical era una explícita autobiografia del seu director Bob Fosse, un tipus genial i alhora excessiu, una autèntica espiral de destrucció i autoredempció personal. Roy Scheider va aconseguir la millor interpretació de la seva carrera, amb una nominació al Óscar al Millor Actor principal inclosa. Femeller, poliaddicte i més brau que mai, aquest personatge assumeix la fi de la vida com a un espectacle de música i ball; i com no, la mort és una dona, Angelique, amb el mòrbid i morbós rostre de Jessica Lange. Comença l'espectacle...
Aquesta meravellosa pel·lícula serveix perfectament com a co­miat d'aquest actor excel·lent, potser no gaire mediàtic, però que forma part innegable de les nostres vides. Recordem les imatges i les paraules, quan un moribund Gideon fuig del seu llit de l'hospital i als soterranis d'aquest emula Gene Kelly donant puntades de peu a l'aigua i pronuncia mirant cap amunt:
-¡Dios, no me lleves ahora! ¿Qué pasa? ¿No te gusta la comedia musical?
Irònic i premonitori fi de trajecte que comença amb la càlida veu de George Benson i la llegenda del musical 'On Broadway'. La mort i la lluita per l'èxit són els camins de l'expiació. Imatges plenes de gallardia, de surrealisme, de bellesa, de bogeria. Volem imaginar-nos l'actor que ens ha deixat, picant l'ullet amb sornegueria; volem imaginar-nos Roy Scheider marxant amb un somriure als llavis de l'escenari de la vida, mentre Ethel Merman canta 'There's no Business Like Show Business'...Ha estat el Culturàlia del 'sheriff­detiburón', com encara només el coneixíem. Fins a la setmana que ve, incrèduls.
---
No podem estar sempre xerrant de gent que s'ha mort recentment. Si teniu res a dir, envieu algun comentari a culturalia@menorca.info. Si no teniu res a dir, no ho feu.