La sarsuela (1)

Pito Costa
El meu treball versa en aquesta nova entrega sobre la sarsuela i els seus lligams amb Menorca tan accentuats en el temps, ja que som pioners de les excel·lències dels gèneres que en els seus dies feren furor arreu de tota Espanya. Començo així recordant els seus inicis perquè les noves generacions coneguin el fet del seu impacte dintre el món del teatre.
Els seus inicis
És important destacar la constància que alguns autors assenyalen i remarquen que la sarsuela va néixer uns decennis posteriors que l'òpera. El cas és que a l'Alcázar Real i al Buen Retiro de Madrid s'organitzaven festes on s'utilitzava el text amb la música, tot ells conjugant plegats. Lope de Vega, amb la seva obra "La Selva del Amor" -amb partitura desconeguda-, seria un dels autors dels que d'una manera o altra va ser un dels pares de la popular sarsuela.
Igualment es té notícies que el poeta el Conde de Villamediana va posar en escena, allà per l'any 1622 al palau d'Aranjuez, una comèdia amb música de Mateo Romero, mestre de la capella Real, que es titulava "La Gloria de Niquea". Però malgrat aquets antecedents segueix sent Calderón el que té el privilegi de ser el que, finalment, es considerà el primer autor de sarsuela.
Si ens centrem al tema que ens ocupa, la sarsuela és l'única que es pot considerar especial, ja que té parts importants cantades i llibrets de text teatral que la distingeix dels demés gèneres com l'òpera o l'opereta, entre d'altres.
La sarsuela és una obra de teatre on s'inclouen nombres musicals en moments clau de l'obra. Però per entrar de ple en aquesta qüestió és necessari fer un breu recorregut pels seus orígens més purs i, com no, per la seva evolució. Com tots els gèneres ha tingut els seus períodes de incubació i vivència fins arribar a la situació definitiva, tal qual s'està representant actualment.
Orígens
El seu nom ve del que tenia el palau situat al reial lloc de El Pardo. Segons es té per ben cert aquest nom prové del paratge on va ser construït, la "Zarzuela" ja que el lloc que ocupa era ple d'espinosos, moreres, "zarzamoras"...
La construcció del palau fou encarregada per Felip IV al segle XVII, per a l'ús de l'infant Ferran, el seu germà, que el va utilitzar com a pavelló de caça i oci, entre d'altres menesters de l'època. Una edificació que està situada al mateix lloc on s'ubica l'actual residència dels Reis de Espanya. Quan D. Ferran partí com a governador cap a Flandes, el seu germà utilitzà l'edifici per a reunions amb músics i artistes de la ciutat.
El dia que la Cort no podia sortir de caça pel mal temps, es contractaven companyies de còmics per donar més animació a les vetllades. Aquets còmics presentaven les seves més especials obres, que eren aplaudides pel respectable i aristocràtic públic. Essent presents els monarques, aquestes festes es varen anomenar "fiestas zarzuela". De seguida van ser prou conegudes i apreciades pel respectable públic. Entre les seves estrenes es representaven obres que eren en text, però a més s'afegien novetats que incloïen peces de música dintre de les representacions teatrals. Un temps a on s'estava esbossant el que seria el futur del gènere líric espanyol: una conjunció de peces cantades amb text.
Aquestes "fiestas zarzuela" donaven per sabut el gust de la Cort pels costums populars encara que també el gust pel que en podien dir mitològic, que en el moment ressorgeix.
El 1658 s'estrena a la capital l'obra de Pedro Calderón de la Barca "El laurel de Apolo", que es va representar al teatre El Buen Retiro de Madrid, on apareix el nom de la sarsuela que tanta transcendència ha tingut.
Després es varen anant representant obres en dues jornades, com fou el cas de "Alfeo y Aretusa", sobre un text de Juan Bautista Diamante. Entre el gust dels cortesans en la primera època del segle XVII, els temes més coneguts són d'obres de tipus mitològic amb personatges heroics.
En la primera meitat del segle XVII, amb l'arribada a Espanya de la dinastia Borbònica, Felip V i la seva esposa Maria Luisa Gabriela de Saboya al desconèixer el llenguatge espanyol i estar envoltats de ministres i gent important de Itàlia es varen introduir les festes de "castrato" farinelli, (modalitat que s'utilitzava molt a la nació alpina). Un temps en què la sarsuela va decaure lleugerament pel fet que la Cort la va substituir pel cant del "home castrat."
Per tal de que els monarques coneguin el nostre idioma, la Cort organitza audicions poètiques d'autor que donin suport a la formació de la llengua castellana. Una decisió que fa que la sarsuela sigui manco representada, ja que se li dóna més suport al text que a la música.
Als segles XIX i XX, en canvi és tot el contrari, se li dóna més importància a la música que al text, fins arribar als nostre dies a on sempre es coneix el fet de les obres per la seva musicalitat. Els autors lletristes queden més en segon terme, encara que no per açò mancats de menys importància.
Autors i lloc d'interpretació
Entre els més coneguts lletristes de l'època del segle XVIII hi trobem Antonio Zamora i José de Cañizares. I entre els més prestigiosos músics, Sebastián Durán, José Nebra (1707-1768) i Antonio de Linares (1673-1747), tots ells compositors de la Casa Reial.
El 1745 s'inaugura el Corral de la Pacheca amb la sarsuela de Cañizares i Nebra "Cautelas contra Cautelas". A més a més, també es van estrenant teatres com el de la "Cruz" i del "Príncipe", a on s'interpreta la popular sarsuela.
Durant la meitat del segle es dóna una forta punxada del sainet còmic que serà musicat amb els seus costums populars que identifica els prototip de la gent del Madrid més castís en el que cal remarcar l'autor Antonio Rosales. Al gènere hi destaca la importància de la col·la­boració del músic Luigi Boccherini, que aportà musicalitat a varies obres on hi deixà la empremta del seu estil italianitzat.
El gènere va agafar importància ja que l'autor va afegir a les implantacions d'orquestra en el fos per la música, donant variació a la mateixa amb les instrumentacions que requeria cada obra. La música agafava així un nivell de gran orquestra.
Ramón de la Cruz es té com un dels més prolífics autors, però després de la seva mort la sarsuela és substituïda per la "tonadilla" escènica, un tipus d'opereta còmica que apareix a la meitat del segle XVIII. Aquest fou un gènere molt apreciat pel públic, amb el que es delectaven els melòmans de l'època, i que es va estendre per tota Espanya. Durant més de mig segle, els autors es van inspirar en el popular folklore espanyol d'una o altra regió, la qual cosa va tenir el recolzament del públic que es va sentir identificat tant amb el tipus de personatges com amb els motius musicals de les seves pròpies terres.
La seva importància va ser tal, que la Biblioteca de Madrid té en manuscrits més de dos mil obres, que foren representades en la seva època.
Les influències italianes s'endinsaren de ple al món de l'espectacle líric que agafa cos entre la gent d'un nivell més aburgesat, ja que era moda assistir a les representacions d'òpera.
Fetes les explicacions del que va representar la sarsuela entre els nostres avantpassats, podríem dir que va tenir alts i baixos, va ser destacada per uns i manco apreciada per altres, però sempre va estar present dintre el món de la cultura fins arribar als nostre dies.
Un dels seus moments més bons per al gènere va ser el 1856, amb la representació de la popular sarsuela de mestre Oudrid "El postillón de la Rioja", de la que nosaltres en tenim presència a les festes populars dels nostres pobles en la que els cavalls fan les delícies amb el típic "jaleo" amb la coneguda jota, que pertany a "El postillón de la Rioja".
Podem també parlar d'autors destacats com Joaquín i Guillermo Espi, Mariano Soriano Fuentes, Mateo Albéniz, Ramón Carnicer, Cristóbal de Oudrid, Francisco Asenjo Barbieri o d'Emilio Arrieta, entre d'altres.
A l'àmbit de la sarsuela com a gènere gran, els mestres capdavanters foren els coneguts Barbieri i Arrieta. Són els que van reforçar el gènere a meitat del segle XIX fent de la "tonadilla" -del gènere "chico"- unes produccions que s'anomenen de gènere gran. Obres en tres actes, més a prop del que es pot dir òpera espanyola, que va donar el nivell de grans representacions als millors teatres de tot el país.
Dintre la secció que encetem avui poder veure el gran bagatge que s'ha fet de la lírica a Maó, la nostra intenció no és més que poder donar a conèixer a les noves generacions d'on surt la nostra afició pel món de la lírica.