La novel·lització de la desfeta nazi

Dani Piris
Al món editorial, ja ho sabran molts de vostès, tot es mou a cop de timó, segons d'on bufi el vent. Al capdavall, els llibres pateixen també, com no podia ser d'altra manera, els fluxos i refluxos de la nostra societat de consum.
Fa uns anys l'assaig històric, el dietari de caire bèl·lic, amb tot de testimoniatges directes o indirectes, era immediatament publicat sota el pretext de la difusió de la trista història de l'home, com si això, fet i fet, importés a algú. Noms de volada com Haffner, Speer, Ringelblum, Fest o Jünger es publicaven al costat de títols ben prescindibles que no haurien de merèixer ser impresos. Després arribaria la moda de les novel·les travessades per les grans conspiracions seculars (principalment arrenglerades sota els mantells de l'Església) que havien de giravoltar la nostra concepció del món. En els darrers temps, tanmateix, ha estat la novel·la juvenil feta de bruixots, espases, bestioles mítiques i herois immaculats la que ha esdevingut el veritable motor del sector. Els esdeveniments editorials semblen ara confirmar que el nazisme ha deixat, en part, les pàgines assagístiques per entrar, de manera definitiva, a les pàgines de la ficció, cosa que ha desfermat una certa polèmica a l'Alemanya actual, on els fonaments de la consciència històrica oficial semblen, després del darrer llibre de memòries de Günter Grass, trontollar una mica. El fet que Grass, considerat per molts com la veu de la consciència nacional, confessés que en la seva joventut havia format part de les Waffen SS, suposà un veritable daltabaix per a la classe cultural del país i, fins i tot, fou quelcom assumit negativament entre la gent del carrer, que li critica que no ho hagi fet públic fins ara, ja al bell mig de la vellesa. Tanmateix, la proliferació de novel·les que tracten el nazisme des de molts i diversos punts de vista genera a Alemanya noves controvèrsies.
Més enllà del veritable oceà d'obres més o menys didàctiques que es poden trobar a les llibreries i a les biblioteques, pel que fa al terreny estrictament artístic podríem dir sense temor a equivocar-nos que el nazisme i la banalització de la violència (també el comunisme coetani i posterior, és clar) és un dels temes més recurrents entre els artistes de la segona meitat del segle XX i que, pel que sembla, no perd embranzida en els primers anys del XXI. Són nombrosos els pintors, músics i escultors que, d'una manera o altra, han arribat a les costes i platges de la barbàrie per tal d'explicar-la, però és en el cas del cinema i de la literatura on hi podem copsar els millors exemples. El testimoniatge de Primo Levi a la seva trilogia d'Auschwitz, la gran novel·la de Vasili Grossman Vida i destí (recentment reeditada de manera íntegra en castellà per part de Galaxia Gutenberg) o les nombroses obres d'Imre Kertész editades en el decurs dels darrers anys són alguns dels exemples que amb més facilitat ens arriben al cap. Nogensmenys, però, la desfeta nazi amara des d'aleshores bona part de la novel·lística de la vella Europa, des d'Elias Canetti a Milan Kundera, tot passant per Danilo Kis, Jorge Semprún, Julien Gracq o Jean Améry, per posar alguns exemples gairebé a l'atzar. L'experiència, individual o col·lectiva, és sempre present, encara que només sigui in absentia, com els solatges del cafè. Tots aquests escriptors, però, esbossen les seves obres des d'un punt comú i gairebé inamovible: el vessant de la víctima que pateix les atrocitats comeses pels nazis o, en determinats casos, tot just girant la moneda, les que cometeren també els bolxevics. Sense argumentar-ho obertament, s'ha estès sovint l'opinió que només podien tractar el tema aquells que, d'una manera o altra, l'havien patit en carn pròpia o, si més no, en la de la seva família. De la mateixa manera, sembla que no puguis parlar de la Shoah si no ets jueu, cosa que no deixa de ser una bajanada. Ara, l'arribada a les llibreries de nous títols que proven d'explicar la desfeta tot adoptant altres punts de vista sembla haver desfermat una mena de polèmica que, si no hi ha res de nou, hauria de perdre's en l'oblit ràpidament, atesa la seva incongruència.
Una obra pensada des de la primera paraula per arribar a convertir-se en un best-seller, com ara El nen del pijama a ratlles, de John Boyne, que narra amb un llenguatge propi de la novel·la juvenil el cas del fill d'un oficial nazi a Auschwitz; l'aparició de la darrera novel·la del nord-americà Norman Mailer, malauradament traspassat fa ben poc, El castell del bosc, que prova d'explicar la infantesa d'Adolf Hitler; l'èxit aclaparador de Les benignes, de Jonathan Littell, que convertí aquesta obra en el fenomen artístic de l'any a França en el 2006 i que parla, en qualsevol cas, de la vida plena d'ambigüitats d'un oficial de la SS; o també la pròxima aparició de la nova novel·la del jove escriptor mallorquí Melcior Comes, La batalla de Walter Stamm, darrer Premi Josep Pla, que ens explica com es veu obligat a sobreviure un jove alemany que és condemnat per traïció. Tot plegat, tenim davant els nassos un conjunt d'obres destinades més o menys obertament al consum i els autors de les quals, tret de Mailer, són força joves i, per descomptat, no tenen cap mena de relació amb la desfeta nacionalsocialista. Així les coses, a Alemanya s'ha optat, de manera sospitosament generalitzada, per criticar de manera sistemàtica l'aparent banalització de la tragèdia i, en alguns casos, recórrer a la cèlebre frase d'Adorno tot assegurant que, després d'Auschwitz no hi podia haver novel·lització d'Auschwitz. També a Israel passa quelcom semblant i es rebutja aquesta mena de literatura que no plany necessàriament les víctimes, cosa que no deixa de ser tristament còmica. Tanmateix, però, és del tot cert que el nazisme, de mica en mica, és a poques passes de convertir-se (si no ho ha fet ja) en un subgènere literari, quelcom buit de tota significació primigènia i tan ple d'espais comuns i forassenyats com el western, la novel·la negra o la ciència-ficció. En qualsevol cas, la literatura no és més que literatura, però tampoc menys. Que sigui bona o dolenta no hauria de dependre de l'ètica dels personatges que s'hi representen.
Les benignes
Aquesta novel·la escrita en francès pel nord-americà d'origen polonès Jonathan Littell pesa, literalment, una mica més d'un quilogram, cosa que fa, és clar, que esdevingui immediatament aclaparadora, fins i tot abans que haguem llegit una sola paraula. Després, les poc més de mil cent seixanta pàgines que la conformen poden enfonsar fàcilment el lector en un parany dubtós el retorn a la quotidianitat del qual ens pot suposar, en realitat, un cert alleujament. I és que Littell ens presenta la història de Max Aue, un personatge fosc, intel·ligent, ple d'ambigüitats, violent, culte, devastador, buròcrata i soldat... Fet i fet, un perfecte oficial de la SD (una mena de servei de seguretat nacional integrat dins la coneguda SS). La novel·la ens transporta a bona part dels escenaris més truculents i sagnants de la Segona Guerra Mundial, com ara les matances de jueus en terres d'Ucraïna i Crimea o la caòtica i devastadora batalla de Stalingrad, però ho fem al costat d'un botxí, no al costat de les víctimes. Aue, tanmateix, no prova de justificar-se. El llibre són, de fet, les seves memòries, però amb elles no vol justificar els seus actes, ni tan sols demanar perdó. Només vol explicar, diu, com van anar les coses. Per al règim nacionalsocialista, fet de buròcrates capficats entre les rendibilitats i les normatives, els morts són només xifres i els jueus, en el millor dels casos possible, mà d'obra barata. I això és, en bona mesura, el que més impressiona al lector: de la mà d'Aue assistim a no poques discussions en què els diversos oficials nazis s'embarriolen acaloradament i el tema de les quals no rau en el compromís moral difícilment acceptable que suposa assassinar jueus, gitanos, homosexuals, disminuïts psíquics... Les seves discussions es mouen, en canvi, entre el fang de les estadístiques i l'obscenitat d'allò que pot resultar o no rendible. La seva fe en el Führer, fins i tot quan tot ja és perdut, és infrangible i pròpia de les divinitats. La narració de Littell, densa i aclaparadora pel que fa al moviment de dades i situacions, esdevé asfixiant quan ens fa partícips de les matances, de tal manera que també a nosaltres, lectors, ens sembla estar trepitjant amb les botes militars els cossos flonjos dels traspassats. Potser no calia un quilogram de literatura per explicar-ho, però el fet és que Littell ens aboca a l'abisme, al punt més obscur de l'home en què Adorno sintetitzava l'absència d'esperança.
Les benignes va aixecant una gran polseguera així com arriba als diversos idiomes que han contractat la seva traducció. David Castillo, Mario Vargas Llosa, Jorge Semprún o el mateix Melcior Comes l'han qualificada immediatament de primera obra mestra del segle XXI, tot assegurant que beu directament de la millor literatura russa per construir allò que alguns anomenen (per bé que jo, personalment, odiï l'expressió) un "perfecte artefacte literari". L'obra va rebre el prestigiós premi Goncourt l'any 2006 tot i que Littell, com ja havia fet Julien Gracq en la primera edició del premi, l'any 1951, no anà a recollir-lo. La major part dels seus detractors, per una altra banda, critiquen l'ambició desmesurada del projecte, la difícil versemblança d'un personatge que reuneix sota la seva capa tots els elements propis d'un moviment prou heterogeni i indesxifrable com el nacionalsocialisme alemany, la banalització de la tragèdia (lligada, és clar, a la banalització del mal cultivada pel mateix nazisme), el relativisme històric que hi presenta i, a la fi, la facilitat que hom pot trobar a l'hora de realitzar perillosos paral·lelismes amb l'estat actual de les coses. Nogensmenys, el mateix Littell assegura que no hi ha grans diferències entre un soldat alemany de la Segona Guerra Mundial i un soldat israelià o nord-americà actual. També els soldats nazis feien fotografies dels jueus torturats, com fa poc succeí amb els soldats d'Abu Grahib, a l'Iraq. Tot i que bona part dels historiadors actuals les rebutgin, les tesis funcionalistes (aquelles que pretenen que la responsabilitat d'un individu que acata les ordres dels seus superiors i que es troba al bell mig d'un sistema polític i social en què s'hi veu de mans lligades és, invariablement, limitada) són en certa mesura presents a la novel·la, de manera que un, si té coratge i prou honestedat amb la seva consciència, pot provar de posar-se en la pell d'un soldat nazi qualsevol i, potser, si té prou sort, aventurar que amb ell les coses haurien anat d'una altra manera.