'Señoras y señores ¡Vean cine español! ¡9 de cada 10 dentistas lo recomiendan!' (José Corbacho)

Fernando Sabino Seguí
La catifa era verda i no pas vermella. Un gegant camp de golf ple d'estels cinematogràfics de la casa. Aquest color simbolitza l'esperança, com es diu popularment. Els tradicionals Goyas (recordem que ja no es pot utilitzar, oficialment és clar, el terme 'Goya' com a nomenclatura definitiva dels premis per qüestions legals) tenen un caire sempre reivindicatiu (No al Euríbor!), sigui amb un prisma polític, amb una deferència social o, senzillament, com a reactiu del propi cinema autòcton. En aquesta edició podem parlar clarament d'una reivindicació cassolana a les, de vegades, inabastables aristes que conformen els límits de la nostra cinematografia. El ple de Jaime Rosales i la seva 'La Soledad' és la resposta. No sempre s'ha de premiar la redundància d'un evident èxit de producció novell, plena de talent, però també plena de diners. Això no són els 'Oscars'.
L'impresentable José Corbacho, impresentable segons opinió pròpia, es va tornar a encarregar de dur a terme la conducció de la gala. Penso que Corbacho és el nostre particular Bob Hope; reuneix irreverència i academicisme, no a parts iguals 'of course', i cau bé a tothom. Aquest habitual de la nostra illa va ser potser menys efusiu que l'any passat, però es va donar un bany de glòria amb el petonasso a la Pataky. Va valer per tots els de l'edició anterior. També es va banyar de merda, quan es va referir a la Belén Rueda com a... Belén Esteban!! Error? Nervis? Mala bava? Sigui com sigui, li va sortir fatal la jugada. Disculpat.
I el glamour? N'hi va haver i molt. Tant homes com dones van estar a l'alçada. Queden lluny els artistes que van vestits com si anessin de marxa amb els col·legues, tipus Fernando León de Aranoa... Tothom es disfressa, potser perquè coincidia amb el Carnaval. Però crec que és d'agrair que tot el món vagi plegat d'etiqueta. És una altra forma de comunió. A la gala no va desentonar ningú en aquest aspecte. Algunes espectaculars: Najwa Nimri, Bárbara Goenaga, Belén Rueda... Grans disse­nyadors, la majoria espanyols, van fer el seu particular mostrari a la millor passarel·la possible. Tot i així, el millor disseny és per a Corbacho i el seu conjunt de la Llei del Cinema, tot i que li apretava una mica allà baix, per la llei 13...
Tot i els set premis que es va emportar 'El Orfanato' de J.A. Bayona, la gran triomfadora de la nit fou 'La Soledad' de Jaime Rosales. Aquest petit gran film, difícil de digerir, és un reflex brutal del dolor i la lluita davant una pèrdua inesperada. De vegades la vida transcorre tranquil·la, però en un moment pot agafar un gir inesperat i tremend. Com li ha passat al mateix Rosales i el seu film. Millor pel·lícula i millor director. Als agraïments, paraules per l'escletxa menys reparada del cinema espanyol; un petit homenatge als francotiradors del nostre país, tots ells: Iván Zulueta, Pere Portabella, Joaquim Jordà, Marc Recha, Iñaki Lacuesta i José Luis Guerín. Bravo!
La pel·lícula més vista de l'any, 'El Orfanato', també va ser la que va tenir més Goyas. Crec que és un just premi a una proposta de grans dimensions, que revaloritza la feina dels joves, sempre abocats a pressupostos més modestos, i que s'ha saldat amb nota. J.A. Bayona (i no pas el seu germà bessó!) es va emportar l'evident Goya a la millor direcció novell; la resta, bones i merescudes esta­tuetes als aspectes tècnics i el molt bon Goya al millor guió original, de Sergio G. Sánchez. L'altra gran nominada, 'Las 13 Rosas', se n'emportà quatre, del quals destacaria el de millor banda sonora per a Roque Baños, just i merescut. Feia temps que es venia venir. El nominat al 'Oscar' Alberto Iglesias va fer d'oportú mestre de cerimònies per aquest petit moment gloriós per al pentagrama nacional.
A la fi l'Acadèmia va premiar dues de les actrius més estimades del país gràcies a l'esplèndid film de Gracia Querejeta 'Siete mesas de billar francés': Maribel Verdú i Amparo Baró. La Verdú, que sumava la seva cinquena nominació ('Amantes', 'La Celestina', 'La Buena Estrella' i 'El Laberinto del Fauno' eren les anteriors; calia recordar la qualitat d'aquests treballs! Cony!) ja té amb què adornar el seu quartet de bany i a la Baró, després de set mil premis per '7 vidas'... Què millor que un Goya per set billars? Blanca Portillo tindrà el seu reconeixement en un futur, segur. La Rueda, "a seguir rodando"... i a veure si aconsegueix vocalitzar algun dia! He...he...he...
'Alberto San Juan es un encantador de serpientes' (Félix Viscarret). Els altres grans de la nit. La magnífica novel·la 'El trompetista del Utopía' de Fernando Aramburu serveix d'inspiració al Goya al millor guió adaptat, signat per Viscarret, l'altre gran debutant de l'any amb la genial 'Bajo las estrellas'. Emma Suárez (sense premi, però grandiosa com sempre), Julián Villagrán i Violeta Rodríguez secunden al Goya al millor actor principal, un Alberto San Juan en la seva salsa. El seu personatge, Benny Lacun, cambrer cràpula aspirant a trompetista de jazz, és pura tendresa i malenconia.
Alberto San Juan s'està convertint en el canalla oficial del cinema espanyol. Un autèntic 'enfant terrible' amb força cervell, talent i esperit crític. Punta de llança d'Animalario, el conjunt teatral del qual és alma màter, al dia següent es va emportar el 'Max' de teatre pel muntatge 'Marat-Sade'. I quasi fa doblet d'interpretació pel seu inesborrable Marquès de Sade. Ho va evitar el Francesc Orella de 'Un enemigo del pueblo'. L'animal està furiós; males notícies per a la Conferència Episcopal.
La terrorífica '[REC]' es va emportar dues estatuetes: Millor actriu revelació per a la reportera Manuela Velasco, presència fresca a la gala amb el seu vitamínic somriure, i al Millor muntatge, autèntic exercici de virtuosisme i energia, a càrrec de David Gallart. Un elegantíssim i desenfadat Santi Millán, juntament amb el mateix Corbacho, van lliurar els premis als curt-metratges. Van tenir menció especial perquè aquest any van córrer el risc de ser curts, curts, curts de veritat, com va dir el mateix Corbacho. La 'nostra' Chi (protagonista de la sèrie 'Vent Maleit' del duet Gomila&Bosch) no va fer bo el 'Proberbio Chino' per al Millor curt de ficció. 'Salvador (Historia de un Milagro Cotidiano)' se'l va emportar, juntament amb 'El hombre feliz' (documental) i 'Tadeo Jones y el sótano maldito' (animació).
L'emoció la va posar l'homenatge als desapareguts, sobretot quan es va tributar un increïble aplaudiment al gran Fernando Fernán-Gómez. O quan José Luis Alcaine va rebre el Goya a Millor fotografia i, com a discurs, es va limitar a enumerar, una per una, cadascuna de les tretze roses del film. També quan es va fer lliurament del Goya de Honor a un embobadíssim Alfredo Landa. La simpatia la va posar el menut Roger Príncep, amorrat a un chupa-chup i al·lucinat amb el mini-goya que li va regalar Corbacho. I aquest va posar l'humor. Molt bon humor. I va acomiadar la gala amb la recomanació que dóna títol a aquest Culturàlia dels Goyas d'enguany. Serà per somriures. Fins a la setmana que ve, incrèduls.
Recordeu que podeu enviar qualsevol opinió sobre cinema aculturalia@menorca.info. Comentaris vostres poden ser força enriquidors... o no.