De cànons i altres herbes... o de com la SGAE se les cerca totes!

Patrícia Font Marbán
Segurament aquests dies n'haureu sentit a parlar molt del cànon digital, que és aquell que la SGAE vol cobrar en tots aquells aparells que permetin gravar.... Així, quan qualsevol de noltros escrivim un article, per exemple, un treball per a l'escola, fem fotos de les vacances i ho volem gravar en un CD, doncs ens cobraran dues cosetes. Per una banda, el cànon que ja venim pagant en els CDs de fa temps i un altre que s'ha d'aplicar en tots els aparells, és a dir, telèfons mòbils, mp3, targetes de memòria... Resulta curiós que en un país com el nostre, on existeix la presumpció d'innocència, aquest cànon ens fa culpables a tots.
A mi personalment em resulta, no sé si curiós, però sí lleugerament ofensiu pensar que el nostre país és a la cua en molts aspectes tecnològics. Els preus que paguem per la banda ampla d'internet són dels més cars, i a sobre, la velocitat és de riure. I no vos dic res pels que vivim a llocs com Menorca. Llavors ja no és per riure, sinó per plorar. No podem triar, gairebé. Et bombardegen amb anuncis a la televisió de súper ofertes d'internet, amb telefonades gratuïtes i t'emociones, i crides a la companyia de torn per contractar-lo i, o sorpresa!, no tenen servei a Menorca. Què ens queda? Doncs bàsicament Telefónica. I gràcies.
Però tornant al tema principal, el cànon. La SGAE ens diu que és perquè els artistes puguin cobrar, que si no la música i el cinema desapareixeran.... Açò em recorda que quan es va inventar el gramofon també ho pensaren, que la música s'acabaria. Però no, i noltros en som testimonis. La música encara és viva, i ben viva, diria jo. Mai abans va ser tan senzill l'accés a la cultura. Mai a la història s'havia consumit tanta música com avui, encara que sigui pirata: una revolució que tanca botigues de discos però fa que els concerts estiguin plens a vessar. Us donaré una dada prou significativa: els ingressos per concerts gairebé s'han triplicat en els darrers deu anys. Ara bé, la música enllaunada ja no és tan rendible. És més, segons els estudis de la pròpia SGAE, els artistes només cobren un mitjana del 6% per cada CD venut, essent el percentatge restant per a les entitats de gestió de drets i discogràfiques.
Podem extreure una conclusió, i parafrasegem les paraules del propi Teddy Bautista, president del Consell de Direcció de la SGAE: "Allò que està en crisi no és la música, sinó un model concret de negoci perquè la música en viu sembla estar experimentant un moment d'auge"... Increïble, no? Llavors.... la preocupació no és per les arts, sinó pel seu negoci. Senyors, amb els doblers (hem tornat) a topar.
Però ara ho mirarem des d'una altra perspectiva. Què passa amb aquells artistes que volen que la seva obra circuli lliurement per internet? Radiohead ho ha fet amb el seu darrer disc, In rainbows. Primer el va penjar en internet, perquè tothom el pogués escoltar. I te'l podies davallar de franc, o bé reservar una còpia però tu deies el que volies pagar. Ara el disc ja és a la venda, i crec que amb bons resultats. Açò ha estat interpretat com la nova direcció que podria prendre la indústria discogràfica. L'obtenció de guanys dependria de la venda d'entrades per a concerts -on no hi ha trampes- i de tota classe de merchandising. L'altre dia vaig llegir a elpais.com aquest titular: "Paulo Coelho multiplica per deu les seves vendes gràcies a la descàrrega gratuïta". I açò ho va dir a la conferència "Digital, Life, Design" (Münich), on va confessar que dur anys publicant en secret els seus llibres a internet perquè "al final del dia la gent el va a comprar, açò els estimula a llegir i açò a la vegada, els estimula a comprar". Espais com myspace.com també ha permès a molts artistes joves donar-se a conèixer des d'aquesta plataforma gratuïta, així com fer intercanvis amb d'altres artistes, i que a la vegada els hagi servit per poder treure el seu primer disc.
Ara bé, en una època com la que vivim, en la que el programari lliure va guanyant cada vegada més adeptes, on existeix els Creative Commons (corporació sense afany de lucre basada en la idea que algunes persones poden no voler exercir tots els drets de propietat intel·lectual que els permet la llei), que hi ha molts artistes "copyleft" que volen que la seva música circuli lliure de cànons per Internet... tot açò ens indica que la nostra societat ha canviat, que ja no som els mateixos ni funcionem com abans, i que és peremptori anar canviant els plantejaments. Perquè l'accés a la cultura ha de ser un dret, no un privilegi (i a 24 ? el CD per mi s'ha convertit en un privilegi!).