Un consejo: Nunca intentes negociar con ocho polis americanos llevando unos calzoncillos de "Aladdin"

Fernando Sabino Seguí
...Como única indumentaria. "Los españoles somos así, desinhibidos". Bons consells d'un ressacós Álex de la Iglesia l'endemà de la seva nit de noces a Las Vegas. Autèntic festival d'alcohol, sexe i ketchup a ritme de James Brown. El rodatge de "Perdita Durango" va donar per a tot i més, però imaginar-se el realitzador basc disfressat d'un rodonet Elvis segellant compromís etern amb una particular Sarita Montiel (la seva dona Fanny) resulta, si més no, significatiu. Significa passió, significa vida. Cinema.
Com a "western" de carretera i com a pel·lícula de frontera, "Perdita Durango" té un referent noble explícitament citat per el propi Álex de la Iglesia: "Quiero la cabeza de Alfredo García" (Sam Peckimpah, 1974), però tot el que en aquest film era polseguera, desgarrament, brutícia i fàstic, fruit de la mirada crepuscular i elegíaca des d'on es contempla a un "outsider" condemnat irremeiablement a la derrota, aquí és una esforçada reconstrucció exterior que intenta recuperar els ecos d'aquella producció sense que, des de l'interior dels budells de la història, emergeixi cap vòmit semblant. Mala pata.
Quasi immediatament arriben dos còmics plens d'ombres i misèries, Nino i Bruno, Santiago Segura i el gran Wyoming, és a dir, "Muertos de risa" (1999). Retrat ferotge d'una Espanya a la qual es mira amb distància, sense malenconia; l'Espanya de José María Íñigo i "Directísimo", les culleres doblegades d'Uri Geller, Kiko Ledgard i el "Un, Dos, Tres", Nino Bravo, els anuncis de Flaggolosina. Paisatge catòdic amb tonalitats esperpèntiques i, de vegades, negres. Aquests dos curiosos "clowns" són dos personatges que haurien de ser tremendament feliços, envoltats d'èxit, popularitat i fama; però no saben disfrutar el present. Quan abandonen les bufetades del plató de televisió, es converteixen en animals de rapinya, sers amargats i obsessionats l'un per l'altre, que passen dels mastegots-espectacle a mètodes molt més eficaços; somriures congelats a les sales espanyoles de principis de segle. L'anti-comèdia en estat pur.
El reconeixement definitiu d'Álex de la Iglesia arribaria amb la seva següent pel·lícula, un exercici de suspens, a cavall entre Hitchcock i Polanski, amb personatges quotidians i alhora horribles i surrealistes, els quals tenen una resposta molt clara a una senzilla qüestió: Què series capaç de fer per tres-cents milions de les antigues pessetes? Doncs imagineu-vos l'humor, el terror, l'acció i l'aventura al voltant d'una perillosa i pintoresca comunitat de veïns disposada a tot per aquest botí. "La Comunidad" (2000), un "13, Rue del Percebe" passat pel túrmix cinèfil d'Álex i de Jorge Guerricaecheverría (fidel co-guionista del nostre Elvis) amb els mestres abans esmentats, juntament amb un Buñuel pujat de tripi.
Carmen Maura és la protagonista absoluta de la pel·lícula amb una inspirada interpretació que li va valer el Goya a la Millor Actriu. Una serp verinosa i immobiliària que es veurà assetjada per un impressionant Emilio Gutiérrez Caba, cínic veí perfecte (també es va emportar una estatueta a casa) i cap d'escala d'aquesta banda comunal de l'infern: Jesús Bonilla, Sancho Gracia, Kity Manver, Paca Gabaldón, Manuel Tejada, Enrique Villén, María Asquerino i Marta Fernández Muro són autèntics aquinohayquienviva's killers. La millor seqüència de la filmografia del realitzador basc, segons el meu parer, és l'impossible salt estil-matrix de la Pávez en aquest film. Absolutament bestial. La bèstia sempre tira amb bala. Però no una, ni cent, ni set-centes...
"Nosotros los especialistas somos parte de su éxito, pero desgraciadamente, no compartimos su gloria... El señor Don Clint East­wood es una estrella internacional...¡Y a mí no me conoce ni Dios!" (un Sancho Gracia en estat d'ídem).
El cinema d'Álex de la Iglesia ja ens havia transportat al violentíssim planeta Axturias, a un Madrid apocalíptic i als deserts infernals de Barry Gifford. Però el director bilbaí encara no havia partit a la conquesta de l'oest. "800 balas" (2002) es presentava, en principi, com un rendidíssim homenatge, però el seu ambiciós joc narratiu va molt més enllà.
Rodada als poblats-plató del desert de Tabernas, la pel·lícula era a la vegada, un western post-crepuscular, un relat d'aprenentatge, una de pirates d'amagatotis, un cant d'amor a l'ofici d'especialista i la crònica d'un desigual combat entre la mediocritat i la imaginació.
Sancho Gracia és el cap, el "sheriff" d'un repartiment ple de presències secundàries que formen aquest particular "Wild Bunch": Ángel de Andrés López, Manuel Tallafé, Eduardo Gómez, Luciano Federico i el popular i esquifit Enrique Martínez... mavericks d'Almería! Nens grans que decideixen voler seguir jugant a cowboys en la seva edat adulta. Álex confia la seva mirada a la de l'infant Luis Castro; aquest descobrirà que hi ha altres mons fantàstics més enllà de la videoconsola. Carmen Maura és la seva mare, una dolenta vestida de blanc, una despietada antagonista que intenta desmuntar el món irreal d'aquests vaquers de sèrie Z. L'ajuda un maquiavèl·lic Eusebio Poncela.
Carregada de subtileses cinèfiles, el film va incorporar al seu equip tècnic a alguns noms històrics en el terreny dels dobles i especialistes. Álex de la Iglesia va demostrar, una vegada més, ser un cineasta amb tanta memòria a la seva recambra, com futur té al davant. I aquest és realment criminal.
"Crimen Ferpecto" (2004) suposa una obra menor, però imprescindible, és clar. Uns clarividents Willy Toledo i Mónica Cervera s'enganxen 'ferpectament' al ritme trepidant d'Álex i la seva narrativa còmica. Una comèdia boja, amb detalls d'altres gèneres, amb apunts sociològics contra el consumisme i la carrera mortal de dos competidors per un lloc de feina: Toledo i el recuperat Luis Varela, un venedor del "peluquín" amb ambicions de zombie de grans magatzems. Homenatge a Hitchcock amb el títol i a Buñuel, un altre cop, i a la seva "Ensayo de un crimen" (1955). Homenatge a la memòria. Crim dislèxic.
Darrera parada: Oxford. Arribem a l'última producció del basc, la qual podem anar ja a veure als cinemes. L'aventura de dos pitagorins desembolicant teranyines de lògica, és la pel·lícula que el Senyor Memòria dels "39 escalones" hagués imaginat als seus somnis d'àbac. "Los crímenes de Oxford" (2007), protagonitzada per Frodo (perdó... Elijah Wood), John Hurt i la nostra Leonor Watling, reivindica el Alfred Hitchcock artificiós, irònic i britànic, el pare dels "MacGuffins". Però l'adaptació de la novel·la homònima de l'argentí Guillermo Martínez no trascendeix gaire la debilitat de la font de partida. És un canvi radical del realitzador bilbaí que no és tal. El ja clàssic estil d'Álex de la Iglesia resulta ser això, clàssic. Explotador narratiu, disposat a treure partit de la imaginació borda a la que ens ha condemnat la nostra identitat d'eterns al·lotets petits.
Nosaltres som aquests nens mig enganxats a la tele, mig enganxats als grans i vastos fotogrames del imperi americà, mig enganxats a les autòctones ocurrències humorístiques, mig enganxats a qualsevol manifestació gòtica-terrorífica. Suposo que nosaltres som aquells que hem vist coses que vosaltres no creuríeu... som Culturàlia! Hala. Fins a la setmana que ve.