Mai desapareixeria, ja que a l'univers no hi ha raons a no existir

Fernando Sabino Seguí
El passat 2 de gener va sortir publicada en aquest diari la meva més que humil opinió sobre el film "Soy Leyenda" de Francis Lawrence; protagonitzada pel Will Smith, aquesta versió de la novel·la de Richard Matheson, plegada d'efectes visuals i amb tots els mitjans de producció possibles al seu abast, no resisteix cap mena de comparació amb una pel·lícula, que tot just acaba de complir cinquanta anys, i que segueix sent un dels grans clàssics del cinema fantàstic. Estic parlant de "El increíble hombre menguante" de Jack Arnold. Aquesta història, basada en la novel·la homònima de Matheson, publicada per primer cop a l'any 1956, va comptar amb el mateix escriptor de Nova Jersey per a escriure el guió. Aquestes dues cintes tenen alguna cosa més que mig segle de diferència. Ja ho vaig dir en el seu moment, però parlar de "El increíble hombre menguante" mereix alguna cosa més que una simple referència en la ressenya crítica del film de Will Smith. Mereix un homenatge del quinze. I com no tinc cap pastís a prop, ni cinquanta espelmes a mà, ni res de tot això...
Publicada tot just un any abans de l'estrena de la pel·lícula, "The Shrinking Man" fou la segona novel·la de Richard Matheson i constitueix una de les més estimulants mostres del talent literari del seu autor. Nascut al febrer del 1926, Matheson va cursar estudis de periodisme després de finalitzar la II Guerra Mundial i des dels anys 50 es dedica a la literatura, tot i que ha fet incursions a Hollywood com a productor, guionista i, fins i tot, com a actor. Ha col·laborat amb Steven Spielberg, Roger Corman i, és clar, amb Jack Arnold, amb el qual va iniciar aquest idil·li entre les lletres i els fotogrames a "El increíble hombre menguante".
En el pròleg de la primera edició al castellà (Editorial Bruguera, 1977), l'especialista Carlo Fabretti defineix els conceptes d'aquesta obra: "A El hombre menguante la relativitat del que és humà ja no és tan sols un rerafons conceptual, sinó un entorn físic. Un gat passa a convertir-se literalment en un tigre; una aranya, en un monstre de malson com cap troglodita va haver d'afrontar mai. Una de les característiques de Matheson és que, per a crear situacions extraordinàries o terrorífiques, no sol imaginar mons o ambients estranys, sinó -i això resulta molt més inquietant- que es limita a alterar la perspectiva d'allò quotidià". I és que la narrativa de Richard Matheson és inconfusible per la senzilla i precisa construcció de la seva estructura dramàtica i per la força plàstica de les imatges que evoca. I per això, el ritme de la seva prosa és fàcilment transportable al cinema, com ho són Dean Koontz o el mateix Stephen King, deixebles confessos d'aquest autor.
La solitud de l'home davant un entorn hostil i la relativitat de les concepcions humanes són punts evidents de trobada a l'univers Matheson. A "El increíble hombre menguante" els utilitza com a pretext narratiu. L'anècdota de partida conjuga la ciència-ficció amb el terror. Un home, Scott Carey, és exposat, durant les seves vacances, a un núvol radioactiu que genera en el seu organisme un anticàncer maligne. Poc a poc, irremeiablement, el seu cos va disminuint de mida fins a fer-se infinitesimal. Durant aquest procés, el món normal, els objectes i mobles, el gat, una aranya, tot es torna inesperat enemic. Durant un cert temps pot tornar a inventar una certa normalitat gràcies a la relació que estableix amb una nana que treballa al circ, però més tard, ja reduït al nivell dels insectes, el protagonista haurà d'afrontar perills inimaginables per culpa de coses que abans li proporcionaven plaer i confort.
Veure el món des d'aquesta perspectiva amenaçadora no deixa passiu l'ínfim ésser humà. Més aviat al contrari: converteix un home pusil·lànime i acovardit en un autèntic heroi amb l'únic pensament de vèncer els obstacles i dominar el seu nou món. Al marge de la trampa filosòfica, avalada per la física i les matemàtiques que amaga la història, per molt que el nostre heroi es vagi fent més i més petit, mai no arribarà a desaparèixer del tot. A mesura que Scott Carey va empetitint, la paradoxa és que va "creixent" com a ésser humà.
Aquesta moral individual, constantment penjada al peu d'un abisme. Aquest fràgil heroisme excavat en l'esperit, en la precarietat de l'existir, és la resposta del escriptor davant un univers inhòspit, el nostre, que està constantment al límit de la catàstrofe còsmica. Només la recuperació d'una sinceritat interior capaç de superar l'horror més lacerant podrà racionalitzar i dominar allò fantàstic. Aquest és el discurs de la pel·lícula i les imatges torbadores del film de Jack Arnold remeten directament als pitjors malsons de Richard Matheson.
Jack Arnold (1916-1992) va ostentar, durant tota la seva carrera, però molt especialment en les pel·lí­cules de ciència-ficció, una innegable integritat creativa, cosa que resulta realment curiosa. Títols com "It came from Outer Space" (1953) o "Creature from the Black La­goon" (1954) subratllen la forta personalitat d'aquest artesà desproveït d'un món personal expressat en termes de repetitivitat ètica i estètica, però dotat d'un innegable domini de la tècnica cinematogràfica, d'un talent natural i espontani per a la síntesi conceptual a través d'imatges quasi abstractes. Amb aquestes habilitats com a cineasta, Arnold va aconseguir sintonitzar amb l'excel·lent text original de "El increíble hombre menguante", fent un film ple de dramatisme i terror, emotiu i sensitiu alhora. Rodada amb blanc i negre, amb una inversió ridícula i amb cap virgueria tècnica, però que segueix espantant tota mena de públic cinquanta anys després de la seva estrena.
Arnold va aconseguir harmonitzar tant el nucli dramàtic del relat com el mecanisme fílmic que assegura el seu poder de fascinació en l'espectador, gràcies sobretot als excel·lents efectes especials de Clifford Stine, Roswell A. Hoffman i Everett H. Broussard, els quals, en mans d'aquest realitzador, quasi constitueixen una figura d'estil, destinada a descobrir-nos la dimensió èpica del film: l'enfrontament de l'home contra la seva solitud, les seves pors, la seva misèria i la seva grandesa.
Aquesta és, realment, una pel·lícula d'aventures, divertida i excitant. De plantejament humil, produïda de la mateixa manera i realitzada amb encert i originalitat. L'espectador d'avui en dia detectarà de seguida els possibles defectes del film: certs problemes en els contorns de la superposició d'imatges, o errades en l'esdevenir de la història respecte a les mides dels objectes, però això la fa més entranyable i són detalls fàcilment oblidables d'immediat, endinsats dins el drama del nostre homenet.
Una vegada més, el cinema torna a demostrar que és possible inquietar, fascinar i convèncer quan la trama és versemblant, tot i que la impressió de realitat sigui defectuosa. Una vegada més, "El increíble hombre menguante" demostra que és més important el talent que els mitjans, que és possible divertir i sorprendre el personal amb quatre mobles gegants, unes tisores descomunals, un bon muntatge, un parell de superposicions d'imatges ben parides i uns bons picats i contrapicats. Per això és necessari molt talent i intel·ligència. Però aquesta pel·lícula -i d'altres, afortunadament- demostra quina és l'essència del cinema, quina és la màgia del cinema.