Les flors de la Lluna

Fons Menorquí de Cooperació
Maó
A les muntanyes del Tirol, fa temps i temps, hi havia un príncep molt Jove que es deia Meinard. El príncep Meinard es passava el dia caçant, i no assistia a les festes i als balls que es feien al palau del seu pare, on acudien, amb ganes de festejar; les noies més maques, elegants i bones balladores de tot el país.
Un dia que empaitava un cérvol pels alts de la vall de Stam se li va fer de nit als rasos de la muntanya, no va saber trobar el camí de la vall i es va haver de quedar a dormir sota un avet. Era una nit de lluna plena i al cel no hi havia la més lleu filagarsa de boira. I el príncep Meinard va quedar literalment fascinat per la lluminositat de la Lluna, per aquella claror tan dolça i suau que n'arribava i que el deixava submergit en una mena d'èxtasi que fins aleshores no havia conegut. No va aclucar l'ull en tota la nit, que li va semblar brevíssima, perquè la claror de la Lluna l'havia trasbalsat i li havia regirat totes les potències.
A partir d'aquell moment, el príncep Meinard no tenia el cap sinó la idea d'anar a la Lluna, Hi pensava nit i dia. Fins que va decidir anar a veure el vell Andreas, que tenia fama de bruixot, i li va exposar el seu neguit. Ell vell Andreas se'l va escoltar atentament, i li va dir que l'única manera de realitzar el seu desig era per mitjà d'un somni provocat per un beuratge màgic. Trigaria uns quants dies a preparar-lo, perquè s'havia de fer precisament amb herbes macerades collides de lluna vella pels ermots més encarats a llevant.
I al cap de quinze dies, el príncep Meinard va tornar a casa del vell Andreas, el qual ja li tenia el beuratge preparat. Va ser, precisament, una nit de lluna plena que el príncep se'l va prendre, es va adormit profundament i quan es va despertar es va trobar que era a la Lluna. Quan hi va ser, aviat va comprovar que aquella claror dolcíssima no era sinó la filla del rei de la Lluna, una noia de bellesa extraordinària. Els dos joves es van enamorar profundament i van viure el més apassionats dels idil·lis. Però va ser curt. Només va durar vint-i-vuit dies. Els seus mons eren massa diferents i no van poder continuar junts.
Al cap de quatre setmanes, Meinard es va adormir en els braços de la seva enamorada i quan va despertar es va tornar a trobar a la cambra del seu palau de Tirol. Però duia un record de la dolça princesa lunar: una flor finíssima, que semblava de vellut, una de les flors que, com si fossin una capa de neu, cobrien les muntanyes de la Lluna. És la famosa flor de neu, que a partir d'aquell fet es pot trobar pels prats més alts i més drets de les muntanyes de Tirol.