Els nostres balls populars (II): Experiències d'un ballador

Pito Costa
En aquest segon article arran dels nostres balls, la jota serà la protagonista. Es parla molt de la seva popularitat, però em sembla que encara es pot esprémer més la "Torroja" parlant una mica dels seus pares i de la seva manera i tradició, fora de la nostra Illa.
Amb el nom de "jota" figura entre manuscrits o repertoris del segle XVII. Des de mitjans del segle XVIII es troba la jota entre la música teatral. Com a referència podem dir que l'any 1828 s'hi troba en la preparació de les festes que es fan a Saragossa per la vinguda de Fernando VII. Altres historiadors subscriuen moltes i variades connotacions del seu arrelament dins la cultura, però continuen recordant fidelment el que diuen sobre la nostra estimada jota.
Hi ha opinions que apunten que s'origina en la cançó àrab, però açò pot fer pensar que aquesta definició es fa damunt la cançó i el ball andalús. Però el pensament de musicòlegs i científics com Julián Ribera i Julio Caro Baroja confirmem que la jota es més moderna. Diuen que possiblement la seva expansió ve per vies més de tipus camperol, de les que anomenen les variacions de València, Múrcia, Aragó, Catalunya, i Balears.
Com es veu, les opinions són insegures, però a la vegada donen l'eix del que es pretén demostrar i és que a Menorca es ballava la jota al camp.
El propi Julián Ribera reconeix les contradiccions que d'ella se'n fan, però apunta unes dates de la seva visió al voltant de la influència musulmana. En relació als orígens "andalús" o bé àrab, es diu que el nom de la "jota" ve d'un moro valencià desterrat a Catalunya allà pel segle XII que hom anomenava Aben Jot. Tal personatge cantava una espècie d'himne més aviat bèl·lic que després es convertiria en jota. Es comenta que fou el mestre Agustín Pérez Serrano qui donà la seva pròpia versió en lletra de motlle, que va ser rebatut i confirmat per tots el musicòlegs seriosos del moment com Ruiz de Velasco, Tomás Bretón i un llarg etcètera.
La suposada denominació de la jota va ser utilitzada pels Blas i Ubide el 1880 per composar una sèrie de lletres destinades a un orfeó bilbaí que visità València. El calendari deia açò: "La jota se llama Jota/ porque la inventó Aben Jot/ cuando de Valencia vino/ desterrado de Aragón / La jota nació morrisma/ y después se hizo cristiana,/ y cristiana ha de morir/ la jota bilbilitana; Desde la Villa del Turia/ a la Villa del Jalón/ vino cantando la jota / el desterrado Aben Jot.
Tampoc estaria gaire clara aquesta versió ja que el músic García Arista diu que "el propi mot del dialecte de la morisca espanyola que també existeix en el "hispanomarroquí" i argelí, s' anomenava la paraula "xatha" que es pronunciava "xhota" que, de fet, era una dansa o ball.
Concretant un poc totes les suposicions aparegudes en diferents articles i bibliografies al voltant de la jota, Antoni Beltrán explica que la jota va ser elaborada tal vegada a tota Espanya agafant un cos paral·lel al del fandango, amb peces escèniques del segle XVII i cobrant ja vigor com a tal al segle XVIII.
Quant al cant de la jota, uníson o bé a duo, es podria dir que el ball és el substantiu i el cant l'objectiu. Es confirma que no es coneix cap lletra de jota que no véngui del pensament de les popularment improvisades del mateix cantador. En definitiva, es sap que els nostres populars glossadors són els artífexs de les lletres de les jotes.
La jota a Menorca
En relació a l'arribada de la jota a Menorca, molts historiadors donen per fet que va venir amb els soldats del Rei Alfons III durant la reconquesta de l'Illa, cosa que sembla que fou així, però la meva opinió al respecte és: ¿seria la mateixa jota que el moro Aben Jot va donar a conèixer per Catalunya durant el seu pas després de ser desterrat i ubicat als països de parla catalana?
A Menorca la jota té, òbviament, un caire netament popular. Es balla sobretot a les zones rurals, però no falta a les festes dels nostres pobles, a les places de ciutat i a qualsevol "sarau".
Darrere esbrinar el contingut que el musicòlegs ens expliquen de la jota i dins la meva modèstia, vull donar la meva opinió personal sobre el que vaig trobar al voltant dels anys 1959 i 1960, els meus primers anys d'apropament a la popular jota.
Foren temps difícils, però es tenien més ganes d'aprendre les coses dels nostres avantpassats. M'explicaré. Recordo que amb la meva amiga i professora Maria Pilar Escandell vàrem assistir, entre d'altres del grup, al poblet des Migjorn Gran perquè allà hi vivia un personatge que sabia de balls i d'història antiga. Era n'Antoni Barber Vidal, més conegut per "es Conquet" i que va néixer el 1898 as Migjorn Gran.
D'ell vàrem aprendre els primers passos que ens va mostrar dintre de la seva entrada de ca seva. Ell ens deia el que veritablement eren els balls: la jota, el fandango i el bolero. Els balls tenien una doble versió, la que ell ens ensenyava i la que ell havia après de jove. La Jota va ser ballada després que el fandango i molt més tard que el bolero.
Com a ball camperol
La saviesa de la gent del camp em fa veure d'una manera més natural les seves arrels a Menorca i que sens dubte es ballava entre la gent dels llocs per les matances de porc, per les mesurades, els dies de batre o per les festes de Nadal. Tots els llocs dels termes celebraven un bon ball. Aquí sí que es vivia una jota pura i neta, sense res més que la improvisació de sortir a ballar un ritme que, en els cas que ens ocupa, era la jota. En la situació del moment en què ens trobàvem no es podia fer més que el que ells ens va mostrar, que fou un ball d'agrupació.
Així des des Migjorn Gran el 1921 va sortir la primera Agrupació Folklòrica de la mà de "es Conquet". Per a mi, les explicacions del personatge foren ben clares i contundents sobre tot el que envoltava la jota en els llocs dels termes i el que eren els balls d'agrupació.