Els anys passen a ritme de vals

Maite Salord
Els anys passen a ritme de vals. Giren, despreocupades, les busques dels rellotges; o cauen, al compàs, els granets d'arena dins un vidre transparent; giram els fulls cridaners dels calendaris, gairebé sense adornar-nos-en. I, de sobte, com si res, una música viva i alegre que convida al moviment, amb ritme ternari, ens anuncia que el Temps, el temps amb majúscula, és a punt de caure'ns a sobre sense que puguem fer res per evitar-ho. Un altre any que deixam endarrere, exclamarem llavors amb sorpresa, mentre els ballarins, amb un somriure inalterable, per salons de conte de fades, encatifats i lluents, faran voltes i arabescos impossibles. Com els del nostre pensament. I, llavors, ens demanarem: per què les hores poden ser interminables o lleugeres, els dies eterns o fugissers, les setmanes poden semblar mesos i els mesos dies, però els anys, invariablement, passen sempre volant, com un alè, per la nostra vida?
I és que els anys passen a ritme de vals perquè és impossible enganyar-los. Saben perfectament, com els bons músics, quin és el compàs que han de seguir i avancen cap a la cadència final amb pas ferm, amb el convenciment que dóna saber que, tanmateix, ells mai no desapareixen del tot. Els anys queden, sempre, per abraçar una part de la nostra història. Per això, potser, només podem intentar imposar el nostre temps, el de cadascú, aquell que no sap de rellotges ni de calendaris ni de teories científiques, a intervals més breus, més efímers. Dominarem amb facilitat un minut, que pot ser etern o vertiginós a partir només de la nostra felicitat o del nostre desconhort. Farem avançar una setmana o un mes a la velocitat del nostre cor o de la nostra ment. I ens sentirem com uns magnífics directors d'orquestra que tenen a les seves mans tots els instruments, sense adonar-nos, en la nostra arrogància, que, de lluny, s'imposa la música d'un vals que mai no s'acaba.
Els anys, els meus, també han passat a ritme de vals. I, cada cop que sent una d'aquestes melodies, no puc evitar pensar en aquells temps en què escoltava aquesta música, viva i alegre, encara mig adormida, després d'una nit -llarga- de festa-, asseguda al sofà de casa, al costat de la mare. O quan les seves notes omplien la cuina, mentre donava el dinar als meus fills petits. I la mare fa anys que ja no és al meu costat. I els fills fa anys que dinen sols. I, llavors, no puc evitar demanar-me per què les hores poden ser interminables o lleugeres, els dies eterns o fugissers, les setmanes poden semblar mesos i els mesos dies, però els anys, invariablement, passen sempre ràpids, com un alè, per la nostra vida? Potser perquè els anys passen a ritme de vals.