"L'assassinat també pot ser un art"

Fernando Sabino Seguí
Alfred Hitchcock és, pensant-ho fredament i fent un balanç genèric intergeneracional, el director més famós de l'història del cinema. Aquest britànic rodonet i ben alimentat, de mirada distreta i rictus entre d'embobat i embolat, ha esdevingut imatge eterna d'una marca registrada de si mateix, que no és altra que la seva pròpia persona. Qui no relaciona la seva silueta, reduïda a un esbós de quatre o cinc gargots en perfecta harmonia, amb la intriga i el suspens. Tot ell resumeix un imaginari. Tot ell és un segell, una garantia, una influència?
"Avui en dia, la obra de Hitchcock compta amb molts deixebles, cosa que resulta normal ja que es tracta d'un mestre; però, com sempre, només s'imita el que és imitable: l'elecció del material, i eventualment el tractament d'aquest material, però no l'esperit que l'impregnava.
Moltes persones no hi veuen en Hitchcock més que la ciència, l'habilitat, ignorant el que, amb l'esdevenir del temps, m'impressiona més en ell: la seva profunda emotivitat".
Paraula de François Truffaut, el gran director de cinema francès, que es va passar més de cinquanta hores, en diferents llocs i moments, conversant (i per què no dir-ho, també provocant-lo) amb Alfred Hitchcock, per constituir el llibre "Le Cinema selon Hitchcock", llibre imprescindible, no només per qui li agrada el cinema. La influència del mestre del suspens en els joves creadors francesos de l'època és una petita gran mostra d'on ha arribat l'allargada ( i ample) ombra d'aquest geni del setè art.
Hitchcock és influència. Però també ha estat camp abonat a imitacions. Grans autors contemporanis com Brian de Palma o Gus Van Sant no s'han amagat gaire en evidenciar descaradament el paral·le­lisme; de fet "Psycho" (1998) de Van Sant es proclama obertament, als quatre vents, com una flagrant transcripció, fotograma a fotograma, paraula per paraula. La imitació, en el cas de Hichcock, s'eleva a la categoria de catecisme acadèmic; és a dir, es redueix a exercici de virtuosisme pseudo-escolar.
Sense cap dubte, l'estil personalíssim i evident del mestre esdevé en un fetitxisme cinèfil, més que una altra cosa. Algun cineasta pot descriure símptomes de certa patologia maniqueista amb agraïment, un "cinema-dins-el-cinema" que fa deconstrucció de l'obra, no pas de l'esperit. Al món de la pintura, només un gran artista és capaç de reproduir i falsificar el quadre d'un altre gran artista. O això diuen els experts a les pel·lícules de robatoris perfectes i detectius imperfectes.
Arribat a aquest punt, ja és moment per a revelar el misteri; ha arribat l'hora de la resposta a la pregunta que ens menja les entranyes i ens provoca suors i calfreds..: Per què coi li dóna per parlar a aquest tiu de Hitchcock, si fa quasi trenta anys que és mort? La resposta és evident: perquè qualsevol moment és bo per a fer-ho... i perquè Hitchcock ha rebut aquests Nadals un dels millors i més innovadors homenatges que es poden rebre. Es tracta de la campanya publicitària d'una coneguda marca de cava català, que aquest any, en lloc d'exhibir una reconeguda "star" brindant davant les càmeres, ha buscat un prestigiós director per promocionar aquestes famoses bimbolles darrera una càmera. Martin Scorsese ha estat el primer escollit, i Hitchcock ha estat el pretext de la trama. Òbviament, el "macguffin" no pot ser una altra cosa que una ampolla d'aquesta coneguda beguda.
No parlaré gaire d'aquest curtmetratge publicitari, perquè tothom el veurà vint mil vegades aquests dies per la televisió. Només vull aclarir un parell de coses: primer de tot, recomanar la seva visió completa. Penso que, per jutjar aquesta petita delícia, és imprescindible la seva total reproducció, via internet o a les sales de cinema. En segon lloc, destacar l'originalitat de Scorsese. El director de "Godfellas" i "Infiltrados" elabora una proposta de meta-llenguatge cinematogràfic força trencador. I, en tercer lloc, rendir-me al que crec que és el millor treball del menut cineasta dels darrers temps. El resultat és d'una precisió enorme i el seu disseny de producció resulta impecable. Menció a part a la recreació del clàssic protagonista hitchcockià en mans del popular actor Simon Baker, advocat catòdic molt apreciat pel sector femení.
Freixenet (què putes! Tothom sap que estic parlant d'aquesta marca!) sembla que vol prosseguir amb aquest nou tipus d'enfocament comercial. A mi, personalment, em sembla una idea menys conservadora i molt més enriquidora. Què voleu que us digui? Veure la Demi Moore o la Nicole Kidman beneint els nadals amb un castellà impossible i envoltades d'un glamour que ja no es porta, no em diu absolutament res. En canvi, imagineu les possibilitats que ens ofereix aquest particular reclutament de cineastes a les festes.
Per exemple, si l'homenatge a Hitchcock l'hagués fet Woody Allen, estil "Misterioso asesinato en Manhattan".
- El que em faltava! Un ascensor i un cadàver! El súmmum per a un neuròtic! Déu meu! Què faig? (dirigint-se a la Diane Keaton) Carinyo, obre el cava!
O el Pedro Almodóvar... imagineu el director manxec donant instruccions a la Chus Lampreave o a la Victoria Abril, el resultat seria una cosa tipus María Barranco servint-se cava empipada i dient:
-¡Pepa!, no me llames pesá, que soy mu sensible.
I el David Fincher, desvirtuant un final inèdit de "Se7en", ensenyant el que hi ha a la caixa al final de la pel·lícula... i resulta que hi ha una ampolla de Brut Reserva! Una altra proposta per a l'any que ve.
Ja s'està fent la votació per al pròxim anunci. Jo he votat per l'inefable Quentin Tarantino. Ja ho estic imaginant... hohohoho? Bon Nadal!