Margarita Hernández Vinent: un exemple de superació

SUSANA MORA HUMBERT

Maó

Na Margarita Hernández Vinent va ser la representant menorquina en la delegació espanyola que participà en la reunió internacional "Les veus dels joves: trobada sobre diversitat i educació" celebrada a Lisboa el passat mes de setembre. N'Ita -nom amb el que és coneguda na Margarita entre el seu cercle d'amics- pateix una discapacitat auditiva que li dificulta el portar una vida normal.

A través d'aquestes línies, aquesta estudiant ens explica el que va suposar per a ella l'experiència viscuda en terres portugueses.

"Abans que res, m'agradaria dir que em sento immensament afortunada per l'oportunitat que se'm va brindar a l'escollir-me com a representant de l'Estat espanyol en aquesta trobada de caràcter internacional. Per a mi, ha estat una experiència inigualable que m'ha ajudat a adonar-me'n que no estic sola, ja que hi ha molta gent en la meva situació o en una situació similar. El meu viatge a Lisboa m'ha donat l'oportunitat de conèixer molta gent, jo fins aleshores no havia sortit d'Espanya en cap ocasió, pel que no hagués imaginat mai que arribaria a tenir tants amics a escala internacional. Bono, fetes aquestes valoracions introductòries passaré a explicar-vos breument en què van consistir les jornades en les que vaig participar a Lisboa.

Tocàrem terra a la capital portuguesa el dia 15 de setembre, dia en el que tingueren lloc les presentacions. Jo anava acompanyada de na Sandra -la meva intèrpret- i de dos estudiants més que havien estat escollits com jo per a representar a Espanya en la trobada. Una de les coses que em va sobtar més tot just arribar, va ser la pinya que ja des d'un primer moment es va crear entre el grupet de discapacitats auditius, des de llavors vàrem restar units en tots els actes i en els moments lliures que dedicàrem a fer turisme. Resultava increïble la facilitat que teníem a l'hora de comunicar-mos, sense adonar-me'n estava conversant indistintament amb un company espanyol, com amb un de xec o romanès, ja que acordarem parlar mitjançant el llenguatge de signes internacional en el que hi incorporàrem signes de collita pròpia.

El dia 16 va ser dia de jornada de reflexió, ens vam dividir en grups reduïts de debat per tal de facilitar la nostra tasca. La divisió inicial es va fer en dos grans grups en funció del nivell de formació de cadascun; així, per una banda teníem els estudiants de secundària -entre els que m'hi trobava jo-, i per l'altra, els d'educació superior, i seguidament es desmembraren aquests dos grups en subgrups. Em va semblar impressionant l'organització amb la que es van portar a terme les discussions, a cada grupet es comptava amb la presència de dos moderadors que dominaven entre 4 i 5 idiomes i que juntament amb els nostres intèrprets servien de pont de comunicació entre nosaltres, el resultat va ser un treball humà en equip formidable. Cadascun dels representants varem exposar les nostres inquietuds i opinions envers les preguntes que se'ns varen plantejar com a marc de discussió, així com respecte els temes que nosaltres vàrem considerar adients. D'aquesta manera tractàrem punts com la preferència entre educació en centres especials o centres ordinaris -jo vaig exposar la meva experiència com estudiant d'un d'aquests darrers centres-, la necessitat d'ampliar la informació perquè famílies i professors estiguin preparats per a educar persones amb disfuncions, la necessitat d'una sensibilització social... El dia es tancà amb un sopar de gala en el que hi participaren importants personalitats polítiques.

El 17 va ser el gran dia, per fi es celebrava l'audiència en el Parlament en la que tots nosaltres podríem participar en un debat obert en el que seríem escoltats per responsables polítics portuguesos, espanyols i europeus en general. Va ser una vivència irrepetible. De la sessió parlamentària voldria destacar una sèrie de conclusions que es van exposar per part de cada grup i que em van impactar, una va ser la que va formular na Blandine, una de les representants de França, que venia a dir "que el que és bo per a nosaltres, és bo per a tots"; l'altra va ser la que va manifestar na Susana Rodríguez, una de les representants espanyoles, que deia així: "si lluites per quelcom pots perdre, però si no lluites ja estàs perdut".

Com a cloenda, aprofitant la conjuntura m'agradaria fer una cridada a polítics i entitats públiques perquè impulsin programes que ajudin a conscienciar la societat menorquina i espanyola en general de la necessitat d'estar informats respecte la manera d'ajudar-nos a participar en la mateixa, facilitant-nos l'entrada en el món escolar i universitari així com l'accés al món laboral. Avui dia existeixen mil maneres de propiciar la integració de persones amb discapacitats, ja sigui amb suport tècnic a nivell humà ­

-en el meu cas, intèrprets, logopedes, PTs- com a nivell material -telèfons TEC, entre altres.

Tot i això, vull apuntar que, en el meu cas, em considero una persona amb molta sort, ja que he gaudit gairebé de les mateixes oportunitats que qualsevol persona de la meva edat, però reconec que ha estat així, gràcies al recolzament invalorable de la meva família, la qual des de sempre ha estat molt conscient de la realitat que vivim, i per altra banda, gràcies a ser una persona caparruda, curiosa i extravertida a la que no li ha importat estudiar el doble que els altres i a la que no li fa vergonya demanar el que no entén tantes vegades com calgui, però tinc molt present que no totes les persones en la meva situació s'han trobat amb un marc tan propici, pel que cal seguir lluitant."