El nou veí

Per això, quan el senyor Parlasol se'n va venir a viure al carrer Sugranyes 30, al pis de damunt seu, ella es va témer el pitjor. Aquell pis havia estat del pare del senyor Parlasol, que havia hagut de marxar a Suïssa per un desfalc en l'empresa on era comptable. I Fesafareig estava segura que si el seu fill havia tornat a Barcelona després de tants anys era perquè n'havia fet alguna allà a Suïssa. Que com deia Fesafareig, els fills repeteixen els errors dels pares. De res no servia que li diguessin que era un reputat enginyer, que havia treballat per a la NASA, que a Suïssa la gent es jubilava amb cinquanta anys. Fesafareig deia que tot allò eren falòrnies. Parlasol s'havia instal·lat a la casa del carrer Sugranyes tot sol, car era solter. Però a la casa hi vivia d'abans la seva germana, amb el seu marit, la seva filla de tres anys i la mare del seu marit. És a dir, massa gent per a un pis tan petit.

Un dia, quan els joves havien marxat a treballar –Parlasol no es movia del pis, arreglant enginys, deien els de la seva família–, la sogra, la senyora Bledassolellada, va baixar tota espantada a casa de Fesafareig.—Ai, senyora Fesafareig, ai!—Què li passa, senyora Bledassolellada?
—El germà de la meva jove, que està boig. Que diu que si no faig callar la nena, que la tirarà per la finestra. I, després, a mi al darrere.
—Però si Plodetro té tres anys.
—Ai, què farem? Quina desgràcia! Quina desgràcia!

A Fesafareig li va costar un gran esforç de convicció i dues copetes de mistela tranquil·litzar la pobra dona, però, finalment, aquesta va marxar escales amunt a enfrontar-se amb el seu gendre. Fesafareig, aquell dia, va decidir que ja n'hi havia prou d'esgarips i escàndols, que aquella era una escala decent. I va anar cap al menjador per trucar la policia. En aquell moment van picar a la porta. Fesafareig va anar cap a la porta. Ja s'imaginava l'escena. Aquell poca-solta de Parlasol. A través de la porta se sentien els sanglots de Bledassolellada.
—Quina n'ha fet ara aquest penques de gendre que té vostè?
—Ho ha fet. Ho ha fet. Ha llençat Plodetro per la finestra.
Fesafareig va quedar estorada. No podia ser. El lògic hauria estat trucar la policia o baixar al carrer, però l'instint les va fer pujar cap a l'àtic. La porta estava tancada i no s'obria amb la clau.
—Obre, Parlasol —va dir Fesafareig.
—Deixeu-me estar! Estic treballant.
—Serà possible!

Fesafareig es va posar a picar la porta amb els llavis premuts mentre Bledassolellada no deixava de sanglotar. Quan li van fer mal els punys, va anar tota decidida cap a casa seva. Però no va poder accedir-hi. Un cop d'aire li havia tancat la porta i no duia la clau. Incansable davant les adversitats, va tirar escales avall, cada vegada més penombroses, amb Bledassolellada cantussejant sanglots rere seu.

A l'arribar a la porteria va veure la porta del carrer. I, efectivament, en mig del carrer hi havia les robetes de Plodetro. Bledassolellada, quan ho va veure, va caure desmaiada. Fesafareig, però, va quedar estranyada. No semblava que hi hagués sang. Ara bé, la nena ni plorava ni es movia. Esporuguida, va anar apropant-se, apropant-se, apropant-se.
Va copsar una substància vermella entre la roba. Fesafareig tenia la pell de gallina. Estava a dos metres de la víctima. Els vianants es miraven l'estranya escena. Un home va treure el cap a la finestra de l'àtic. Era Parlasol. Cridava.
—Així aprendreu, velles bruixes —i va tancar la finestra donant un fort cop.
Fesafareig va donar una passa més.
—Oh, punyetero! —va dir i va agafar amorosament la roba empastifada de tomàquet i la Nancy. Parlasol havia llençat per la finestra la Nancy de Plodetro embolicada amb les seves robes brutes de salsa de tomàquet.