'...No sé si ha notat, senyoreta, que el sant Jordi d'aquest dibuix s'assembla molt... al tenor més gran del món... Mario Lanza!!..'

Paral·lelament, d'entre les novetats pel 2010 destaca, tot just ara al gener, el retorn del realitzador Peter Jackson darrera una càmera, després d'una maratoniana i ambiciosa dècada dedicat a adaptar la trilogía literaria més universal, 'El senyor dels Anells' de J.R.R.Tolkien, i posar al día el mastodòntic mite de 'King Kong...Torna amb 'The Lovely Bones', l'adaptació de la novela d'Alice Sebold 'Desde mi Cielo', una història que, irremediablement, ens transporta a la Nova Zelanda de l'any 1994, moment en el qual Jackson es dóna a conèixer al gran públic amb una joia plena de sensibilitat i lirisme (amb enormes paral·lelismes amb la fantasía de Sebold)anomenada 'Heavenly Creatures', es a dir, 'Criaturas Celestiales'...Guanyadora del Lleó de Plata al festival de Venècia d'aquell any, la cinta estava protagonitzada per dues joves desconegudes: la debutant Melanie Lynsky i una poc coneguda actriu de la tele britànica anomenada Kate Winslet...

Aquesta intensa història va tenir com a inspiració la més diabòlica de les realitats...Va ser a Christchurch, Nova Zelanda, durant el curs escolar 52-53...Pauline Reiper (al film, Pauline Parker, interpretada per Lynsky) és una noia tremendament inteligent que no troba ningú amb qui compartir els seus problemes fins que coneix a Juliet Hulme (Winslet), una nova companya d'institut. Les dues tènen 14 anys, es senten no nomès diferents als altres estudiants, sino que sumament superiors a la resta de mortals, i comparteixen les mateixes passions: la véu de Mario Lanza i les històries fantàstiques...Juliet i Pauline arriben a una compenetració i a una dependència patològica...Senten la necessitat de viure juntes la major quantitat de temps possible en el món medieval que han creat a les seves ments, a on habita un serial killer, cosí germà del mateix Henry...Tot i que algun cop intenten aferrar-se a la realitat, sense trobar el recolzament necessari per part de les seves famílies, les joves s'aïllen de tots i defènen el seu món de fantasía fins a l'extrem d'assessinar a qui prova de separar-les...

En més d'un sentit, aquesta 'Criaturas Celestiales' va ser l'òpera prima de Peter Jackson; però el director novazelandès tenía al seu darrera tres peçes clàsiques del cinema 'gore'('Bad Taste'; 1987, 'Meet the Feebles'; 1989 i 'Braindead'; 1992, amb la-chica-de-hoy-en-día Diana Peñalver...), gràcies a les quals, per quan va arribar el punt per a acometre aquest projecte més personal i ambiciòs, ja comptava amb un domini del cinema, un sentit del ritme i un control de la càmera absolutament envejables...Pel demès, poc o rés té a veure 'Heavenly Creatures' amb la seva obra anterior...Sensibilitat i bon gust per a la difícil feina de penetrar en el món interior de les dues adolescents i la seva pantanosa amistat, abocada a la més sagnant de les tragèdies: l'assasinat...

Abans de manifestar-se com un dels realitzadors més ambiciosos i megalòmans del univers, Peter Jackson, amb un oportú i certer bisturí disfressat de pinzell impressionista, va obrir de bat a bat les portes poc celestials que condueixen als racons més inhòspits de l'ànima adolescent, sense prendre posició moral alguna, retractant així, subtil i certerament, els prejudicis -sexuals i classistes- d'una època passada però, sobretot, exercint de psicoanalista impossible...Evidentment, la màgia del cinema i de la infografía li van permetre la tasca de reconstruir, amb luxòs detall, els onirismes de les seves joves protagonistes, fent viatjar a l'espectador a l'altre costat del mirall, per a permetre la contemplació de la alternativa vida diaria de Juliet i Pauline i així, al menys, poder comprendre per un instant els processos mentals, els seus sentiments més íntims i la impossibilitat de la seva rel·lació, que les va portar a tan fatal desenllaç...

'Criaturas Celestiales' i la increíble Juliet Hulme van posar als ulls de tothom a Kate Winslet...Aquesta actriu, d'aparença anònima i un punt grassoneta, no et cridaría l'atenció si te la creues pel carrer...Però es transforma en el personatge que li dóna la gana quan la filma una càmera, li otorga credibilitat, sentiment i magnetisme a la tipología més variada. Té el ritme i la gràcia que exigeix la comèdia i una capacitat proteica per a dotar de complexitat a la tragedia, expresa el màxim amb el mínim, mostra i sugereix, desprèn sensualitat. es mou amb la mateixa espontaneitat en el cinema d'època que en la modernitat més feridora, pot ser transparent o misteriosa, intensa i sobria, enlluernadora i ombrívola...Pertany a aquella raça d'actrius que sempre justifica els diners d'una entrada, tot i que el film sigui una absoluta merda, ja que et regalarà sensacions, dotada d'una àurea, una força expressiva i una versemblança que t'enganxen permanentment...Kate Winslet...Of course...

I 'Criaturas Celestiales va posar als ulls de tothom a Peter Jackson, tambè...Del humor i la tendresa al conte fantàstic. des de la reflexió social i costumbrista fins al pur deliri surrealista...Amb un ull posat en Sigmund Freud i un altre posat en Lewis Carroll, del que no es pot dubtar és que aquesta cinta va situar a Jackson en una primerenca posició dins el cinema fantàstic visionari, aquell que trenca amb els lligams genèrics per a buscar, per a mostrar, mitjançant símbols i metàfores visuals, els desolats paissatges interiors de l'ànima humana...El bon incrèdul es faría un favor oblidant-se una mica del passat gore de Jackson i del present estratosfèric del gegant de Nova Zelanda, per a rendir comptes amb aquesta meravella que va alinear a Jackson amb Terry Gilliam, David Lynch, Peter Greenaway, els germans Coen o el pare de tots ells, Federico Fellini...

Vindràn Hobbits i Tintins...Vindràn interpretacions prodigioses...Vindràn més premis...Més reconeixaments...Però la màgia de Peter Jackson i el talent de Kate Winslet no seríen els mateixos sense 'Criaturas Celestiales' i la música de 'El Gran Caruso' de fons...la veu del millor tenor de tots els temps...Mario Lanza!..Fins la setmana que ve, incrèduls!