Gerard Villalonga: «Si no hagués estat sacerdot, m'hauria casat i format una família»

Quines persones l’han confirmat en la seva vocació?

—Els meus sentiments es tradueixen en gratitud, ja que consider que ser capellà i bisbe és una gràcia i també un do diví, una vocació que em crida des de l’interior. Durant el meu trajecte vital, diverses persones han validat i reforçat aquest camí, oferint-me un suport fonamental. Agraesc profundament a la meva família i als meus professors haver-me obert camí i contribuir significativament a impulsar la meva vocació.

Qui és en Gerard Villalonga Hellín?

—Jo som, i vull ser, un home de Déu al servei dels altres. Els bisbes som els successors dels apòstols, i van ser ells qui varen rebre aquesta crida de Déu per anar a tot el món i apredicar l’Evangeli. Jo vull que la meva vida, la meva paraula, i els meus pensaments, siguin testimonis de la fe. No consider que el fet de ser sacerdot i bisbe sigui pels meus mèrits, sinó per la misericòrdia i la gràcia de Déu. També pens que la meva vida no és meva, està al servei de la comunitat cristiana i de tota la societat, així com el Bon Jesús va dir a l’Evangeli: jo no he vingut per ser servit, sinó per servir i donar la vida per tots.

Per què creu en Déu?

—Experiment cada dia la seva presència. Quan acaba el dia, m’atur a pensar i faig un poc de balanç, un examen de consciència, i em deman: on he vist la mà de Déu? Ara mateix, jo veig la seva mà en el fet que vostè m’està entrevistant. No crec que això sigui una casualitat. Déu, en aquest moment, vol treure qualque bon fruit d’aquesta conversa.

Per què hi ha persones que poden sentir la presència de Déu, i d’altres que no?

—Això és un misteri. Però aquest fet difereix dels estudis o coneixements. Té a veure amb les disposicions internes de cadascú. Moltes vegades un no percep la presència de Déu, però la sent més tard. Déu, amb la seva bondat, té un camí per trobar-se amb tots i cadascun de nosaltres, i en algun moment de la vida, es manifesta.

Li hauria agradat tenir fills?

—Si jo no hagués tingut vocació i no hagués estat sacerdot, m’hauria casat i hauria format una família, m’hauria preparat com a mestre i hauria instruït als meus fills i als meus alumnes. Aquest seria el camí de la meva vida si no hagués tingut vocació de prevere.

Què opina del celibat?

—Estic totalment d’acord amb la doctrina de l’Església. Trob que el celibat ben viscut és un enriquiment, una font de felicitat. Però per a qui s’hi dedica i no té aquesta vocació, serà una font de frustració i haurà de cercar una sortida. De tota manera, el celibat no és una llei de dret diví, és una llei eclesiàstica imposada per l’Església al llarg dels segles. Això dona pas a què un futur hi puguin haver ordenacions de sacerdots a homes casats a esglésies llatines.

Què pensa de l’homosexualitat a l’Església?

—No valoram a les persones per la seva orientació sexual. En qualsevol home o dona jo hi veig algú creat a imatge i semblança de Déu, i totes tenen una dignitat. Tothom ha de ser respectat i no pot ser discriminat per aquesta condició. Un altre tema diferent; segons la doctrina de l’Església, seria el matrimoni homosexual. Creiem que la paraula matrimoni és la unió d’un home i d’una dona per formar una família. Per tant, estem en contra del concepte    «matrimoni» homosexual, ja que creim que són realitats diferents, però vull recalcar que estem a favor de la seva unió civil.

Com hauria de ser el matrimoni?

—Crec que el matrimoni entre cristians ha de ser per a tota la vida. Però avui en dia, la maduració de les persones és més lenta, contrauen un matrimoni quan no estan preparats. I una vegada ja estan casats, descobreixen que el matrimoni no només és la festa, la boda; és el dia a dia, ajudar-se en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa, i per arribar a aquest punt, es necessita una sòlida preparació. L’amor tendeix a l’estabilitat, a la permanència.

Vostè s’ha enamorat alguna vegada?

—Quan era jovenet, tenia un grup d’amics i amigues. Durant la meva adolescència vaig tenir amistat amb diferentes al·lotes, profundes i serioses, però que mai no es va arribar a formalitzar res.

Què opina sobre l’eutanàsia i l’avortament?

—En principi, un catòlic sempre està a favor de la vida, des del primer moment de la concepció, fins a la mort natural. Per tant, l’avortament i l’eutanàsia sempre queden fora de la nostra concepció. Nosaltres volem que les mares rebin ajuda perquè mai es vegin forçades a l’avortament i que tinguin altres sortides i solucions. Quant a l’eutanàsia, nosaltres creiem i estem a favor d’unes atencions pal·liatives que redueixin el dolor d’una persona el màxim possible quan no es pot curar. Però no vols matar a aquella persona, la vols salvar, alleujar, ajudar, i la mort no és una sortida. Si una persona està ben cuidada, amb amor, amb afecte, amb consideració, no demanarà mai la mort. Crec que hem de facilitar la vida abans que la fi.

Si Déu ens estima i pot evitar el mal, per què no ho fa?

—Aquesta és la pregunta fonamental, el gran dilema del mal en el món, i aquesta qüestió no té resposta sense fe. La nostra pàtria definitiva no està en aquest món, hem de ser peregrins, i hem estat creats per viure sempre feliços, juntament amb Déu. Per això creiem que hi haurà una retribució eterna per a aquelles persones que han patit injustament. En el món hi ha mals com els terratrèmols, els incendis, les inundacions, però, per altra banda, també hi ha el mal que nosaltres provoquem. Sovint, els bons són els qui més pateixen i els dolents són els qui triomfen, i crec que hem de lluitar pel bé, i s’ha de combatre el mal, amb la bondat. Però, així i tot, sabem que una part no està en les nostres mans.

Per què Déu ha creat a l’home?

—Déu ha creat a l’home per conèixer-lo, estimar-lo, servir-lo i també obeir-lo. Això vol dir que no hem de ser egoistes, fer tot el bé que puguem en aquesta vida, comprometre’ns. Déu vol que visquem una vida eternament feliç en comunió amb ell.

Es pot demostrar l’existència de Déu?

—No es pot demostrar científicament, però sí filosòficament amb la prova de la contingència, que diu: tot allò que pot ser, o no ser, com aquesta llum, alguna vegada no va existir, per tant, ha d’haver estat creat, per un creador, un Déu. Així com hi ha la «llei de l’entropia», on es defensa que tot camina cap a un final, de la mateixa manera, també hi ha d’haver un principi. En definitiva, ni el món ni l’home es poden entendre sense la presència de Déu. És curiós com totes aquestes preguntes que vostè es fa i m’ha fet, jo també me les feia de jove. Ha de demanar llum a Déu perquè li faci comprendre la seva existència. Però no ho podem saber tot, tant de bo ho sabéssim tot!, però sempre estem en una zona de misteri. Per altra banda, el nostre desconeixement també és una sort, ja que ens obliga a créixer, a llegir, a estudiar i a compartir experiències.