"Ni una bufeta, els peus intactes"

El capvespre, després de dinar i descansar una mica, assegurava que "ho duc bé, me pensava que seria més carregat". La mostra és que els peus, que van recórrer descalços molts carrers de Ciutadella, "els tenc intactes, ni una bufeta ni res". Sembla impossible, després de les hores de recorregut, a vegades sobre un asfalt que bullia després que finalment la calor arribés i de quina manera a Menorca. Però certament, ni una bufeta ni res a uns peus que encara mostraven la silueta d'una creu . "Havia ben entrenat", comenta.

Llorenç Bosch complí a la perfecció el paper d'Homo des Be, tot i que durant la setmana abans havia enganxat un refredat fort d'estiu, d'aquests que tenen fàcil arribar i difícil partir. "He pres antibiòtics i medicines tota la setmana, i diumenge estava bé", confessa. La tos, de totes maneres, encara no l'ha abandonat, i ahir, mentre explicava la seva experiència, l'interrompia de tant en tant.

A les nou del matí començà el recorregut. Amb el seu germà Nando com a descarregador, presentà el Be d'uns 35 quilos a totes les posades que aquest any tenien l'honor de rebre el Be. "El Primer Toc és especial. Saps que la gent t'espera, que vol veure la Comitiva i tocar el Be. Quan davallava els quinze primers escalons del palau del Caixer Senyor ja notava l'ambient, els crits d'alegria i l'eufòria dels qui esperaven baix. Fou un moment molt polit", relata. De fet, no li resulta fàcil explicar una sensació com aquesta. No ho és per cap dels elegits que han pogut portar el Be. "És una cosa que s'ha de viure", resumeix ell.

De tota la jornada d'ahir, li resulta complicat triar algun moment especial. "Són molts moments polits", explica. Ara bé, després de pensar-hi un poc, en tria dos. "La tornada a ca nostra, on hi havia tota la família esperant, és un moment preciós en què, a més, saps que has acabat i que tot ha sortit bé", diu. De fet, confessa que en aquell instant, l'emoció es transformà en alguna llagrimeta que acaronava la seva cara presidida per la creu, cap a les dotze i mitja del vespre.

Un altre d'aquests instants que queden gravats a la memòria es produí ben dematí, quan Llorenç Bosch portà el Be a casa del seu avi, molt a prop de Cal Bisbe. També allà el rebé la seva família, els seus, i de nou l'emoció i l'alegria feu acte de presència. No debades, la Comitiva sumava tres germans: en Llorenç, Homo des Be; en Nando, descarregador, i en Pau, caixer pagès de migjorn.

El dia transcorregué sense incidents. "Vaig dur una línia regular i no vaig tenir cap problemes", diu Llorenç. Si de cas, els moments més complicats foren, opina, la mitja hora abans de dinar o la mitja hora de després, quan l'asfalt, encès pel sol, escupia foc als seus peus descalços. De totes maneres, fins i tot aquesta prova se supera amb el simple pensament que ets l'elegit, i que allò que podria semblar una càrrega és un regal.

Açò que molts ciutadellencs poden entendre, pot ser més difícil d'assimilar per un fillet de sis anys i una filleta que prest complirà els dos. Els dos fills d'en Llorenç visqueren enguany també amb satisfacció el fet que el seu pare fos elegit Homo des Be. "El major és molt santjoaner, ho té molt assumit", conta Llorenç. La petita "ho comença a veure, i enguany, quan a la premsa o a la tele veia un be, tot d'una ho relacionava amb el seu pare, o sigui amb mi".

Passada i repassada l'experiència, s'Homo des Be d'aquest 2013 recuperà ahir la normalitat. Li tocà munyir, batre, treballar com cada dia amb l'única excepció que al migdia es dedicà una hora més de descans que les altres jornades.

L'altre gran protagonista del diumenge, el be, de moment farà companyia als seus companys del Lloc Nou, el lloc del seu germà caixer pagès de migjorn.

El seu futur passa per ser semental, però encara no tenen clar si serà al Lloc Nou o a una altra explotació que maneja Llorenç Bosch. Sigui on sigui, aquest be sempre podrà presumir davant els altres dient que a ell el van tornar blanc com la neu, el van vestir amb mil-i-un flocs de colors, el van portar a espatlles per tot Ciutadella i que tots, grossos i petits, es van desviure per poder acaronar-lo, encara que fos un segon.