Mercè PonsMaó18/04/13 0:00
TW
0

Autofitxa
Em dic Pilar Pons. Vaig néixer a Alaior dia 20 de novembre de l'any 1939. Sóc vídua i tenc tres fills, en Joan Carles, n'Alfons i n'Albert, i quatre néts, na Marta, n'Iván, en Lucas i n'Amaya. Tot i ser d'Alaior he viscut a diferents punts de l'Illa i també de l'Espanya ja que el meu marit era Guàrdia Civil. Ara fa dotze anys que visc as Castell. Durant 25 anys vaig treballar de modista, fent roba a mida. També he treballat de botiguera a Sant Lluís. Sóc una gran amant del món del teatre i de tot allò relacionat amb la cultura tradicional. D'aquí la passió pel glosat i el ball menorquí. Estic dirigint el grup de teatre "Només és vell qui s'hi sent" del Club de Jubilats des Castell on els artistes són persones d'edat, jubilades.

Quan se n'adona d'aquesta atracció pel món del teatre?
Sempre m'ha agradat aquest món però fou arrel d'uns professors de Barcelona que venien a l'estiu i donaven cursos d'expressió corporal. M'hi vaig apuntar i em va encantar. En vaig fer d'altres amb professors com Pitus Fernández i Matilde Muñiz. He fet teatre amb el grup Idò Teatre de Sant Lluís on vaig aprendre el teatre de creació. Tenc molt clar que si tornés a néixer estudiaria teatre, música i ball perquè m'encanta.

Però també té una llarga trajectòria en el món del glosat, veritat?
Sí. Vaig saber que n'Ametller feia glosat a Sant Lluís i m'hi vaig apuntar. Tenia curiositat per conèixer aquest art ja que mon pare en feia. I me va enganxar. He glosat deu anys. Enguany ho he deixat perquè el glosat és improvisat i espontani. Com que no m'agrada seguir una cosa quan ja creus que vas a menys, vaig pensar que era millor deixar-ho. A més, hi ha gent jove que glosa. S'ha recuperat. Quan jo vaig començar érem molt pocs.

I del ball menorquí, què m'en pot dir?
Em van venir a cercar de l'Associació de Veïns de Camí d'en Barrotes per donar classes de ball menorquí, i aquests tallers van derivar en un grup de ball. Vam arribar a ser 70 les persones que ballàvem. Ara ja no puc ballar perquè els genolls no m'ho permeten. Si no fos per això, encara ballaria.

A dia d'avui dirigeix un grup de teatre que es caracteritza per comptar amb uns actors jubilats.
Quan vaig passar a formar part de la junta de Club de Jubilats vaig proposar fer teatre. Clar, ens havíem d'adaptar als actors que teníem, d'aquí que pensés que podia escriure jo les obres. Ho vaig provar i ara ja anem per la tercera. De fet faig jo el guió però són després ells qui l'adapten, se'l fan seu i l'arrodoneixen. Són obres molts senzilletes que cercam que aportin humor i hi hagi algun que altre missatge. Tot i tenir una edat, els actors memoritzen molt bé i també hi aporten molta improvisació. Tant a ells com a mi aquesta activitat ens ha fet recuperar memòria. La que assagem ara tracta de les eleccions municipals de 2015.

Quines edats tenen els actors?
La més jove té 57 anys i el més gran en té 86. També n'hi ha de 82, de 70 i 72 anys. Ara ja som onze persones qui fan teatre. Vam començar amb nou.

El Club de Jubilats també té un grup de cantants. Entre el repertori hi ha una cançó especial per vostè. No és així?
Sí. En fem de molt antigues que hem anat recuperant. N'hi ha una de mon pare. Va escriure moltes gloses i entre elles n'hi ha una que hem cantat alguna vegada. Està dedicada al camp. La va fer el moment quan el camp s'anava abandonant i mon pare trobava que era una barbaritat. M'agradaria fer un quadern de folklore amb el repertori que va deixar.