Un governador autoritari

Quan Kane arribà a Menorca el novembre de 1712, ja feia temps que els menorquins havien canviat la seva percepció vers els britànics. Els alliberadors de 1708 s'havien convertit ara en ocupants militars d'una terra que els seus habitants consideraven que pertanyia a Carles d'Àustria; un monarca que ja els havia oblidats —o gairebé— tot just es convertí en emperador germànic com a Carles VI (1711). L'article 11è del tractat d'Utrecht ratificaria la sobirania britànica sobre Menorca, fent salvaguarda del lliure exercici de la religió catòlica i el gaudi dels béns i honors dels illencs. Res no s'indicava, tanmateix, dels privilegis i furs de l'Illa, encara que el duc d'Argyll, el governador titular de Menorca i superior directe de Kane, havia promès de respectar-los en nom de la reina Anna. Els menorquins s'aferrarien a aquesta promesa que Kane no podia desconèixer —la va fer per escrit en presència del propi tinent governador—, encara que ell sempre es remeté al tractat d'Utrecht. Però Argyll aviat partí cap a Anglaterra deixant Kane al front de l'Illa en un moment delicat, quan la guerra de Successió encara no s'havia acabat a Espanya i en ple procés del replegament de les tropes britàniques de Catalunya, que acabarien a raure a Menorca a l'espera de la seva tornada al seu país.

Richard Kane, doncs, es veié en una illa formalment britànica, però envoltada d'enemics potencials, amb una població hostil i frustrada per l'inesperat desenllaç (per als menorquins) de la guerra de Successió, i amb una guarnició nombrosa al seu càrrec. Kane havia de mantenir la pau interna a l'illa, garantir el subministrament de queviures de la guarnició, assegurar la disciplina de les tropes (molt més semblants als hooligans que no als gentlemen, sobretot quan anaven abeurades d'aiguardent), continuar les obres de fortificació de Sant Felip i convertir el port de Maó en una autèntica base naval, amb les infraestructures necessàries per a la reparació i manteniment de vaixells, l'hospital naval, magatzems, etc. I quan la flota britànica recalava a la Maó, havia de procurar el seu aprovisionament, la qual cosa suposava uns quants milers de boques més a alimentar. La tasca era hercúlia, però Kane complí a la perfecció la seva missió com a governador militar i cap de la base naval de Maó.

Però a això s'hi afegia el govern civil i polític de l'Illa, en principi amb les mateixes atribucions que havien tingut els governadors espanyols. Home metòdic i tenaç, Kane es prengué seriosament la seva funció, però sense perdre de vista que la seva missió era sobretot militar. De fet, moltes de les accions que emprengué no s'entenen si perdem això de vista. Per exemple, la construcció de la carretera que avui coneixem com a Camí d'en Kane o l'aljub des Mercadal. Mentre el primer havia de servir per garantir el ràpid trànsit de tropes d'un a altre extrem de l'Illa, el segon tenia la missió de proveir d'aigua potable les tropes en trànsit que s'aturaven as Mercadal. Talment, les seves famoses mesures de foment de l'agricultura i de la ramaderia anaven encaminades a l'aprovisionament de la guarnició i de l'armada, sobretot de carn i d'aliments frescos. El blat es podia importar sense problemes, igual que moltes altres vitualles, com ara el peix salat i d'altres, i per això precisament el duc d'Argyll abolí les duanes i convertí en francs tots els ports de l'Illa. Aquesta motivació queda claríssima en un ban del mateix Kane, de 1717. D'altra banda, tant Richard Kane com els seus successors es van desentendre totalment de fomentar les manufactures insulars que, si van tenir desenvolupament important, va ser per la iniciativa i tenacitat dels propis menorquins.

És clar que tot això tenia també repercussions en la vida dels menorquins. El problema era que aquestes mesures no estaven pensades per afavorir-los a ells i que, a més, Kane les ordenava de manera autoritària, sense cap possibilitat de negociació i repercutint tot el cost als illencs. És la clàssica política del despotisme il·lustrat, tant típic del segle XVIII: jo sé el que et convé, faràs el que jo et digui i, a més, pagaràs la factura. Micaela Mata, ja fa molts anys, va explicar com es va fer realment el Camí d'en Kane i perquè els menorquins van odiar de tot cor aquesta via fins el punt de no voler-la utilitzar. O els famosos ponderals de bronze que Kane va fer fondre a Londres i que obligà a adquirir, a bon preu, als botiguers i comerciants de l'Illa. Posarem ara un altre exemple, gens conegut, de les ocurrències del tinent governador, la compra d'una partida de bestiar.

S'ha repetit fins assadollar allò de la importació de bestiar amb l'objectiu de millorar la raça de la cabana menorquina. Escriu Hernández Sanz: "También dedicó decidida protección a nuestra agricultura mandando traer de Francia, Italia y Berbería magníficos ejemplares de razas vacuna y lanar con el objeto de mejorar la existente". El que passava era que la nombrosa guarnició britànica (devers 2.000 homes, quan la població de l'Illa era d'unes 16.500 persones l'any 1713) suposà un fort consum de carn. Durant segles, l'Illa havia estat excedentària de bestiar i ara, per primera vegada, no n'hi havia prou per abastir la guarnició, la població i, en certes temporades, la flota. A més, els carnissers dels regiments no tenien cap escrúpol en extorsionar els pagesos perquè els venguessin els millors animals dels seus llocs a preu inferior del que pertocava, però no entrarem ara en aquesta qüestió. Kane, conscient del problema, importà bestiar de Barbaria i de Sardenya. L'any 1716, per exemple, s'havia contractat la compra de 4.000 caps d'oví i 600 de boví. Kane ordenà que les universitats paguessin el bestiar tot just arribàs a Maó. Al final arribaren menys animals dels prevists (la resta s'havien mort durant el viatge) i els que arribaren, estaven en males condicions. En tost de ser repartits pels llocs, acabaren a l'escorxador. Això sí, les quatre universitats de l'Illa hagueren de pagar religiosament la part que els pertocava dels animals, haguessin arribat vius o morts, i es rescabalaren el que pogueren amb la venda del bestiar als carnissers. Cal dubtar, tanmateix, que tot això servís per millorar la raça insular.

Podríem posar molts altres exemples de projectes que van quedar sobre el paper (per inaplicables o per la resistència i el boicot dels que teòricament n'havien de ser els beneficiaris), o bé només van tenir lloc en la imaginació d'algun historiador (la "infinidad de escuelas" que van obrir els anglesos, segons el parer d'Hernández Sanz). Si els menorquins van prosperar durant el domini britànic no va ser, precisament, gràcies a les idees econòmiques del tinent governador.