"Beirut és la ciutat àrab més oberta, més liberal"

El seu estil periodístic és aquell que viu el carrer, que parla amb la gent. És l'ús del jo perquè el periodisme és subjectiu, perquè d'aquesta manera resulta més proper. És el fet amb el temps necessari per reflexionar. Aquesta tarda tindrem l'oportunitat d'escoltar, de viva veu, les seves experiències, que ens parli d'una cultura tan propera i, a la vegada, tan allunyada. Parlarà de política, inevitable. De les seqüeles de la Primavera Àrab. Aquella primavera que donà peu al nostre 15-M i que ha desembocat en una guerra civil a Síria. Època convulsa aquesta que ens ha tocat viure. Potser cal que deixem que el Mare Nostrum ens uneixi de veritat.

Ser corresponsal a l'Orient Mitjà l'ha permès ser testimoni de fets cabdals. Com es viu això?
Sóc jo el que ha volgut ser corresponsal a aquesta part del món, que ja m'atreia des de feia molts anys, abans de ser corresponsal. És una vocació molt arrelada i també, si es vol, exclusiva perquè, per exemple, no estic interessat massa en Europa, o pels països occidentals. Algunes de las meves vacances -als anys 1965, 1966- vaig viatjar a Grècia, Turquia, Xipre, Líban, Síria, Jordània... Fins a la part àrab de Jerusalem, que encara estava sota l'autoritat del rei Abdallah. L'any 1967 vaig fer també el meu primer viatge a Israel. Van ser viatges magnífics al volant d'un Citroën "Dos Cavalls" que gastava més oli que benzina. Els millors viatges a l'Orient.

Un corresponsal esdevé, d'alguna manera, intèrpret en el sentit que ens ajuda a entendre millor la realitat del país on és destinat?
Evidentment. El problema, sobre tot aquí, a l'Orient, és el problema de la percepció, perquè moltes vegades és freqüent que les percepcions estereotipades que ens fem d'allò denominat Orient xoquin amb les que aquestes poblacions poden tenir de si mateixes, i fins i tot ,de la nostra vida. Crec, francament, que és un tema molt difícil, sinó impossible, de resoldre. Crec també que, malgrat tota la informació, el coneixement, és molt difícil esborrar les idees preconcebudes. No tinc cap dubte que els que anomenem orientals, siguin àrabs o d'altres països, ens coneixen millor a nosaltres que nosaltres a ells. Els que es consideren superiors tendeixen a no preocupar-se massa per comprendre els altres.

Quan vaig ser corresponsal a París, vaig comprovar que els espanyols sabien més coses de França que els francesos de les nostres terres. I quan vaig estar un temps al Marroc, també com a corresponsal, vaig adonar-me que els marroquins també sabien més dels nostres temes que nosaltres dels seus.

Com veu el periodisme d'avui en dia?
És molt variat i s'estén sobre moltes classes de suports perquè als suports clàssics (paper, fotografia, veu, imatges de televisions...) s'han afegit totes les noves formes de transmissió instantània, fàcil, a l'abast de la mà. A més, el fenomen dels freelance és cada vegada més freqüent. També tenim el fet dels lectors corresponsals, del periodisme humanitari. És difícil, per tant, definir el que avui en dia es considera que és periodisme. Jo crec que la premsa escrita, evidentment cada vegada més reduïda, podrà sobreviure, ser -com la defineix un amic, "l'alta costura de la informació"- al costat de totes les altres formes de comunicació, sempre i quan es justifiqui per la seva qualitat i, no ho oblidem, la seva solvència, que moltes vegades falta a les informacions, a l'oceà d'informacions que es pengen a internet.

S'atreveix a fer un pronòstic sobre el futur de la premsa escrita?
Acabo d'escriure a la revista "Periodistes" (Federación de Asociaciones de Periodistas de España) un article titulat "La utilidad de los pequeños dinosaurios" en el que defenso, com és lògic, la feina que fan periodistes experimentats a les seves respectives àrees, no perquè sí, sinó perquè suposen un treball que val la pena d'aprofitar, un patrimoni que no es pot menysprear, i mantenen els vincles entre diferents generacions de professionals, enriquint el resultat del seu treball. Crec que existeixen diferents models de fer periodisme, que no tenen perquè ser excloents. Al final, més important que el suport és el contingut dels articles, dels reportatges, de la informació. La informació no es pot convertir únicament en espectacle.

"Creo en la crónica periodística con cierto estilo literario, y en el empleo del 'yo', porque es lo más directo, lo que llega al lector". Aquest model no perilla amb internet, on trobem informació instantània, però en moltes ocasions, poc desenvolupada?
La crònica ben escrita, donar -al meu entendre- valor als mitjans d'informació, serveix per configurar la seva personalitat. La premsa escrita que no pot competir amb molts altres sistemes (ni ara ni abans quan, per exemple, es va pensar que la ràdio o la televisió la podrien arraconar) segueix tenint, malgrat tot, encara una certa aurèola. Hi han pocs diaris impresos, i una profusió immensa de blocs, de pàgines web, i de tota classe d'altres maneres de comunicar-se al moment i dins un món molt extens a través de Facebook, Twitter. És sempre una elit la primera consumidora de periòdics, abans i ara.

Què té Beirut que li fa dir "que la nostàlgia de Beirut és incurable"?
Beirut és la ciutat àrab més oberta, més liberal, amb diferents estils de vida. Una ciutat fàcil, sobretot per als estrangers. Serà l'última ciutat que guardarà el seu caràcter llevantí, divers, dins de l'Orient Mitjà que, cada vegada, es va tornant més tancat i més uniforme, degut a la força dels integrismes islàmics, polítics i culturals. Acabada Alexandria, Beirut és l'última ciutat entre Orient i Occident, que encara queda viva.

La Primavera Àrab ha desembocat en una guerra civil a Síria però, en quin punt es troba la situació política del Líban?
El Líban, ara per ara, va fent la viu-viu ,per no caure al precipici de Síria. Encara no fa tants anys que Beirut patia com ara Damasc. Els governs intenten mantenir un equilibri entre els grups simpatitzants amb el règim siri, i els que donen suport a l'oposició. És clar que amb la prolongació de la guerra a l'altra banda de la frontera, la situació local es fa cada vegada més vulnerable. En dues paraules: hi ha por que Beirut pugui ésser una altra vegada el Beirut dels combats de la guerrilla urbana i del terror. El que més impressiona dels libanesos és la seva forta vitalitat i les seves ganes de sortir endavant enmig de tots aquests paranys.

És el conflicte palestí-israelià el rovell de l'ou dels conflictes a l'Orient Mitjà?
El conflicte palestí-israelià segueix sent el cor del conflicte cada vegada més complex de l'Orient Mitjà. És l'origen del seus problemes contemporanis, encara que han aparegut altres situacions molt mortíferes, destructores i perilloses, com ara podria ser l'enfrontament sempre latent entre sunnites i xiïtes dins del mateix món de l'Islam. Són com estrats que es van superposant al conflicte inicial de l'any 1948, amb la fundació de l'Estat d'Israel. És el que es deia abans a l'aurora del segle XX d'una manera més àmplia, la Qüestió d'Orient.