L'emoció dels maonesos aflora amb una calorosa benvinguda a les festes

La jove qualcada, encapçalada per la banda Cap de Fibló -una representació de la banda de Dalt Sant Joan- i acompanyats per una dotzena de colossos, van recórrer els carrers més cèntrics de la ciutat.

Abans de sentir glosar el pregó infantil, en Tomeu i na Guida, en Pere i na Gràcia, en Yurca i en Miquelet es Salero de Maó, acompanyats d'en Quicus i na Quica, en Joan i na Rita i en Toni es Saig i na Tònia de la Sala de Llucmaçanes a més dels gegantons des Castell, en "Xec" i en Homer Simpson, van oferir un animat i divertit ball al so de la música. "Mira com ballen", anunciava un petit mentre s'esglaiava de veure tan colossals figures. I movia de sobte el cos per imitar els passos dels gegants.

Fou un poc abans de les set i mitja quan aquells joves cavallers, els joves de l'escola d'estiu de l'Alcázar, es van fer seu el balcó de l'Ajuntament per parlar de Maó i de festes, això sí, ho feren glosant. "Visc a una illa petita on sa sal de la mar se t'aferra de mica en mica i no te la pots llevar", anunciaven. Animaven la gent a jugar al Freginal. No hi van faltar unes paraules cap a l'Alcázar que "és una família on jugam i compartim, que t'ajuda i guia per aprendre mentre ens divertim". Un record hi va haver per al Padre Petrus per a qui "s'esport és escola de vida". Recordaren alguns dels moments més importants de la festa, com el jaleo, el Volem Vi, les corregudes as Cós i la fira on "entre llums i renou un bon 'gentà' s'hi mou".

Acabat el seu parlament, i com vertaders responsables de la festa menuda però de talla gegant, llençaren entre el públic les guindoles que portaven.

La plaça havia estat envaïda de gent, conquerida pels més menuts de la casa qui, ansiosos de veure aquells grans personatges tan estimats, van sortir al carrer per marcar-se una bona ballada.

Encara hi faltava una hora per al gran moment, la gran fita del dia. Uns minuts que maonesos i visitants van aprofitar per escoltar la professionalitat de la Banda de Música de Maó, dirigida per Miquel Llario.

El pas doble "La entrada" començà a sonar ben fort a la Plaça Constitució per, desplegar, posteriorment, un ampli ventall de melodies que no deixaren indiferent ningú. Oferiren música festiva, cançó menorquina i passos dobles que sonaven amb força i enlairaven les notes ben amunt per anunciar que els dies en honor a la Mare de Déu de Gràcia ja tocaven les portes de casa.

Una altra opció per fer temps fou desplaçar-se fins la fira gastronòmica i no resistir-se als exquisits productes que al carrer Sant Jordi s'exhibien i aromatitzaven. Embotits asturians, catalans i dels Pirineus, formatges de Menorca, olives mallorquines, crepes i llaminadures, entre molts altres, feien obrir la gana a qualsevol que s'hi passegés.

El sol començava a pondre's i un dels moments més emblemàtics de les festes començava a perfilar-se de portes endins de l'Ajuntament i portes a fora. La gent cercava un raconet on observar el balcó que ben aviat es convertiria en peça principal de la nit. A la Plaça, prest, no hi cabia ni una agulla.

I dalt l'Ajuntament tampoc. Una àmplia representació de la vida política, social i cultural s'hi congregà. Alguns, ben observats des de baix. I és que, feren acte de presència el baríton Joan Pons, com a figura illenca representativa de la vida cultural, i la periodista Mercedes Milà.

A la sala de plens de les Cases Consistorials s'hi va viure un dels moments més emotius, el lliurament de la bandera a la caixera fadrina Iris Ortiz per part de la batlessa, Águeda Reynés, un acte que fou acompanyat per la Junta de Caixers.

Tot seguit, quan el rellotge de la façana consistorial marcava les vuit i mitja, els focus de la Plaça minvaren per il·luminar el punt clau del moment, el balcó. Águeda Reynés va sortir per donar la benvinguda a les "festes que s'enceten aquest fosquet amb el pregó". Ho va dir en català per repetir-ho en castellà i en anglès. Reynés es va haver d'aturar un parell de vegades. El motiu, algunes escridassades de ciutadans qui la xiularen en pronunciar-se en aquestes dues llengües. Però prest arribaren els aplaudiments.

"Les festes són tot un símbol de la tradició", exaltava, i afegia que "són connexió entre l'ahir i el futur". D'aquí que dediqués unes paraules a aquells qui ja no estan entre nosaltres.

De lluny es perfilà un suau però colpidor so. El fabioler s'estava apropant i el toc del tambor amb la melodia del fabiol es feien cada cop més presents entre el públic. Pells esborronades i sentiments que afloraven en forma de llàgrima. Víctor Pons pujà al balcó i amb fermesa va demanar a la batlessa permís per tocar el primer toc. El silenci s'apoderà del moment, un temps per aclucar els ulls i deixar anar l'emoció de ser i sentir-se maonès.

És "un personatge que ens mira els ulls mentre s'interessa per l'ànima, un mestre de la ironia, que és l'expressió de la intel·ligència". Així presentava la batlessa, Águeda Reynés, el pregoner, Pedro J. Bosch, qui ben aviat sorprendria amb una locució perfecta. Fou així com Reynés assegurà no saber si presentar-lo com "el metge que escriu o l'escriptor que mira els ulls dels altres".

Posteriorment, el pregoner popular, Joan Sans Payeras va anunciar a tot el poble l'arribada d'aquestes esperades festes. I com guia la tradició, va apropar-se a les instal·lacions de 'Es Diari' per portar la voluntat municipal.