Un concert que farà història

Per començar, dir que és la primera vegada que un programa d'aquestes característiques és presentat a Menorca, és la primera vegada que el director César Álvarez el dirigeix, i la primera que el violinista Miguel Colom l'executa... i és la primera vegada que la jove orquestra menorquina envesteix aquestes estacions de l'any, que no són quatre sinó vuit, on es barreja la música del segle XVIII, galant i aristocràtica, dels salons de gran rang, amb aquella que begué en la font de l'aiguardent amb la gent del darrer estrat social que sovintejava els barris mariners de Buenos Aires en les primeres dècades del segle XX.

Tot de la mà de dos genis, situats en dos extrems de la concepció musical: Antonio Vivaldi (Itàlia 1578-1741) i Ástor Piazzola (Argentina 1921-1992).

Alguns comentaristes asseguren que Piazzola no va pretendre fer les "Estaciones porteñas" una obra unitària, com pot ésser presentada l'obra homònima de Vivaldi. No som de la mateixa opinió, i la presentació del programa de dilluns crec que corrobora aquesta afirmació. I així ho han expressat diversos compositors i directors d'orquestra que s'adonaren de la íntima relació existent entre els quatre coneguts concerts de Vivaldi i les "Cuatro estaciones porteñas" de Piazzola. I per aquesta raó, la versió original concebuda per a quintet, amb inclusió del bandoneó i la guitarra elèctrica, transportada al suport d'una orquestra de corda i entrellaçada amb l'obra del venecià, assoleix una dimensió inusitada inserida en una seqüència lògica, en les estacions "porteñas".

Estacions

Aquest és el cas de la versió concebuda pel compositor rus Leonidas Desyatnikov (la que oferí Cèsar Álvarez al Socors) que presenta la referida seqüència iniciant amb la primavera de Vivaldi, seguida pel "Verano porteño" de Piazzola i a partir d'aquí s'alternen seguin l'ordre progressiu per concloure, després del concert d'Hivern de Vivaldi, amb la "Primavera porteña" de Piazzola. De primavera a primavera. El cicle es tanca i sobre el pianíssim de la corda el piano deixa sentir les notes inicials de la Primavera de Vivaldi. Sensacional!

Com sonà aquest "melange" musical? Fou una autèntica sorpresa. I aquest és el segon aspecte a recalcar del concert.

L'aparició d'aquell conjunt de cares joves, l'experiència musical dels quals no pot ésser llarga per qüestions d'edat, podia suposar un nivell digne, una factura acceptable i no se'ls hagués exigit més segurament; però aquella execució mesurada, controlada, sotmesa a la ma experta i exemplar del director César Álvarez, fou un regal impagable. Álvarez amb disciplina subtil va canalitzar l'espontaneïtat admirable dels joves intèrprets, aconseguint un versió de deliciós frescor en les pàgines de Vivaldi i posant en evidència la plàstica dels temes i el valor expressiu i dramàtic d'aquell tango de tremenda força sensual que rellisca del primer a l'últim compàs de les estacions "porteñas".

I Miguel Colom. Un "tour de force" que cap solista a l'ús es veu obligat a fer en cap concert amb solista. I actuar com a protagonista des de la primera a la darrera obra d'un programa amb les condicions exigides pel lloc on actuava i les climàtiques insofribles, significaren una autèntica prova de foc.

Cap d'aquestes pressions el desmotivaren. Va estar admirable. Absència de divisme, de malabarisme escenogràfic, malgrat les innombrables dificultats i exigències que la partitura de Piazzola proposa, vençudes amb destresa impecable. Una autenticitat total, una conjunció perfecta amb el director, amb la seva deliberada oposició envers del conjunt instrumental.

Seguretat en els atacs, discreció i control admirables, no minvaren ni per un instant la sòlida tècnica, la claredat del fraseig, el virtuosisme brillant. Fou la seva una versió opulenta, amb una recreació exquisida en els largos, accentuant la bellesa formal a través d'una lectura inspirada, farcida de passió.

I per acabar, una vegada més l'orquestra. La Jove Orquestra de Cambra Illa de Menorca, el planter de la sempre somniada orquestra de Menorca. Un grup de joves estudiants menorquins -alguns ja amb el títol a la butxaca-, que pretenen fer de la música la seva carrera. Un estol admirable que ha deixat de banda l'aspecte crematístic (que no es pot aparcar, que els músics també mengen) per immergir-se en la música i dedicar-s'hi hores i hores pel pur plaer de aixecar una obra presidida per la bellesa. I fer que la gent, molta gent hi participi i gaudeixi d'aquest plaer que neix i posa en el propi músic i cobra dimensió insòlita quan troba el receptor capaç d'entendre i acceptar el missatge de l'art. Ho aconseguiren els components del grup, un per un protagonistes, ells també, d'aquesta festa singular.

Si aquests joves sonen prou bé per a poder integrar-se en una orquestra menorquina que ha revalidat una majoria d'edat, amb una maduresa comparable a conjunts orquestrals de renom, per què no hem de poder escoltar aquella orquestra? Vam escoltar dilluns passat la nova OCIM? Perquè material humà hem demostrat que en tenim a bastament.