Una dolça Mayu Kishima meravella el Teatre Principal

Possiblement aquest començament va ser l'excepció a un programa de concert poc convencional. La resta de la primera part fou un seguit de peces que, tradicionalment, serveixen com a propines: "Vals Scherzo" de P.I.Tchaikovsky, "Après un rêve" de Gabriel Fauré i "Introduction et Rondo Capriccioso" de Camille Saint-Saëns. Un menú basat en postres, on només un bon cuiner pot aconseguir que no embafi. Peces virtuosístiques, brillants, fresques, on l'exigència tècnica és constant però que Mayu Kishima va saber resoldre magníficament i amb una sensibilitat musical extraordinària. Té la jove violinista japonesa una varietat tímbrica i de colors que fan especial cada nota, cada frase, cada motiu musical. Solament la seva presència i posada en escena convidaven a escoltar-la amb interés. Col·locada al centre de l'escenari va ser un constant devessall de comunicació i generositat cap al públic, que ho rebé amb entusiasme. Molt diferent fou, en aquest sentit, el pianista Oleg Poliansky. Reclòs en el seu paper de pianista acompanyant, confongué, en algun moment, el quedar en el segon pla que se li suposa a l'acompanyant amb una excessiva passivitat i imprecisió musical.

Millorà sensiblement, això sí, com a pianista a la segona part, on va aconseguir, juntament amb la violinista, una bona interpretació de la sonata op.13 de G.Fauré. Excel·lents primer i segon moviments, i un tercer i un quart menys afortunats a causa, en bona part, d'una partitura més heterogènia.

Acabà la vetllada amb la interpretació de la vibrant "Dansa espanyola" de Manuel de Falla, i "Tzigane" de Maurice Ravel, amb un domini i una força aclaparadors. Aquesta vegada sí, com a propina al concert, van tocar "Meditation" de Thaïs de J.Massenet.
Música per somiar, un autèntic regal de comiat per a un públic que, davant una oferta de tan alta qualitat, podria haver estat més nombrós.