"Sant Joan és una festa que hauríem de tastar des de dintre"

L'idíl·lic monestir, però, en realitat també és un anar i venir de gent, mentre sonen campanes, timbres i telèfons, que s'entrequalquen al cant dels ocells que alegres fan vida als arbres del pati; persones que vénen a resar, a encomanar pastissets per les festes, a demanar consell espiritual, a fer de turistes amb càmeres fotogràfiques... o persones com jo, que aprofit que he d'escriure aquest article, per passar una estona a la comunitat i endur-me'n el tresor de la seva calma alegre per la resta del dia.

Li deman a l'abadessa que em parli dels preparatius de Sant Joan i que comencem pels pastissets, i és que quan he arribat, tot d'una he reparat un cartell a l'entrada que diu, en català, castellà i anglès: "Feim pastes, també per encàrrec. Pastissets farcits de codony, pastissets buits, 'mantecados' d'avellana i mitges llunes d'anís". I tenc desig, i no puc evitar encomanar-me'n una capsa variada. Explica Carme Mesquida, "a Santa Clara tenim notícia que el 1860, quan va venir la reina Isabel II, la vam convidar d'un pastisset. Vol dir que aquí sempre hem fet dolços, i s'entén, perquè ha servit per agrair, per exemple, als metges o altres persones que ens feien un servei. Sor Pacífica en va mostrar a na Neus, i ara és ella qui se n'encarrega. També sabem que a finals de segle XIX, quan encara teníem escola de filletes, era una font d'ingressos. Un moment donat el bisbe va dir que fora dolços, fora escola, i les finestres de defora per veure Sant Joan, tancades".

Mes enllà de la sorpresa indignada que em causa la història d'aquest bisbe, "hi devia haver alguna cosa que no anava a l'hora" el justifica benèvola i entre riures l'abadessa, em segueix explicant que les monges sempre han hagut de fer alguna feina per sobreviure, feines de costura, de planxar, de bijuteria, d'enquadernació... depenent dels temps i les èpoques, però les pastes són una exquisidesa que s'ha fet des de sempre, i que elles han hagut de donar d'alta a la seguretat social. "Ara per Sant Joan es noten molt més els encàrrecs. Els del Dia des Be ja ho tenim preparat, i la setmana que ve acabarem de fer els encàrrecs de Sant Joan".

Aprofit la complicitat que l'abadessa em brinda per demanar-li per la bandera de Sant Joan, que com la resta de cases de Ciutadella, elles també pengen des de fa uns anys. "Que no feis tard?" li deman, i em contesta, "m'imagin que la penjarem el Dia des Be. Ens passa com per Nadal, que posam el Betlem ben dins la festa, perquè hi ha un temps de preparació, un temps de gestació, un temps d'advent, que és molt important i polit. Cada cosa al seu moment. Fer-ho abans me sembla que no hi ha per a què".

De moment em queda clar que encara que no es vegi de per defora, per dedins el convent, com la resta de Ciutadella rebull Sant Joan. Però tenc una pregunta que no puc deixar de fer-li a Carme Mesquida, quasi és una qüestió personal. Necessit saber si ja ha pensat en què li dirà al caixer senyor quan vengui dia 24 a demanar-li una pregària abans de baixar al Pla. Improvisa l'abadessa? Li resulta fàcil parlar? Se n'adona que el que elles protagonitzen és un dels moments més respectuosos, íntims i emotius de la festa? "La veritat és que en aquell moment, -explica- el cor em fa pum-pum pum-pum. Aquests dies -diu l'abadessa de Santa Clara- quan vaig cap a l'oració hi pens, perquè has de respondre, en teoria, al que et demanen, però jo crec que hi he de posar una micona més... en aquest moment en què es fa un silenci, m'agrada dir una parauleta significativa partint de la pregària i d'escoltar el cor."

Ara, li coment, és una molt bona època per recordar com és que la qualcada de Sant Joan passa per aquí, i la conversa ens deriva a com el monestir de Santa Clara és la institució religiosa més antiga de Ciutadella, que ha perdurat més que cap altra, al llarg dels segles. Tenim en compte que es va fundar l'any 1287. I que de l'assalt turc de 1558, una monja clarissa en va ser rescatada abans d'arribar a Constantinoble, tornant a Ciutadella, rehabitant el monestir. "Sabem que entre les que se'n van anar captives, ja hi havia Squelles i filles i germanes de cases nobles. Durant molt de temps, les famílies nobles de Ciutadella hi han tingut familiars a Santa Clara". Aquesta és la hipòtesi que ens fa pensar en per què els cavalls passen per aquí encara.

Se'm posa la pell de gallina en escoltar que entre el 1936 i 1945, que el monestir va estar en runes a causa de la guerra, quan feien el Caragol de Santa Clara, hi havia un arbre davant el qual els caixers es treien la guindola.

M'hi passaria hores escoltant-ne les històries d'aquest monestir perquè Santa Clara és un estament emblemàtic en la història de Ciutadella, i no s'entenen un sense l'altre.

Abans de partir, Carme Mesquida em conta que espera el Dia des Be amb molta il·lusió. "Es Be de Sant Joan és un símbol de Jesús i Sant Joan Baptista, és qui el va batejar. Quan veig que tothom vol rebre es Be, el vol tocar, que mai va tot sol perquè hi ha tot un seguici de gent que l'acompanya, jo pens, i que sabeu a qui seguiu? És Jesús a qui voleu tocar, sense saber-ho. El trob preciós el Dia des Be. Sant Joan és una festa que hauríem de tastar des de dintre".