"Moltes lleis són més propaganda política que realitat"

Han passat trenta anys i dia a dia, amb l'esforç de famílies i professionals han canviat moltes coses, entre elles, el clima de normalitat que avui vivim a llocs de feina i a escoles.

Trobada amb na Silvia

Per parlar de la "Lismi" i de què ha suposat en la seva experiència vital, na Silvia Arguimbau (Ciutadella, 1973) accedeix a la nostra petició d'entrevista. Hem quedat a una plaça cèntrica de Ciutadella, fa molt bon dia i ella fa tard. Entre la multitud de residents i turistes, somrient amb transparència, la veig venir amb la seva cadira de rodes motoritzada que només empra per sortir al carrer perquè a casa, camina. Fa via, es disculpa dient que ve de la piscina i que no ha pogut arribar abans. I encara tardarem una estona més a seure i trobar el recó de calma i confiança que cercam, perquè necessitam o un local que estigui adaptat o una terrassa tranquil·la sense xivarri ni renou de cotxes. Pels carrerons de Ciutadella, em faig conscient en silenci, de les dificultats que de sobte representa qualsevol desnivell que no estigui ben senyalitzat.

Na Sílvia és una dona tranquil·la i sensata que destil·la autonomia i fortalesa, però el primer que m'aclareix és que no em faci d'ella una idea equivocada "jo som una persona molt depenent del meu entorn familiar i necessit moltes ajudes físiques". Tanmateix, tot i entendre el que em diu, no puc evitar fer valer per damunt de tot, aquesta primera impressió que em dóna de valentia i superació constant.

Primers anys

Na Silvia és la cinquena filla d'una família de sis germans. La seva discapacitat s'anomena síndrome de paràlisi cerebral infantil, "quan vaig néixer-explica- no em va arribar prou oxigen al cervell i tenc lesió cerebral, que engloba diverses coses, la més evident, la falta de coordinació motora".

La llei va seguir fa trenta anys, al camí que havien obert els professionals i les famílies. En el cas de na Silvia, als seus pares els van recomanar que com més prest la integrassin al sistema educatiu millor seria per a tots, i en aquest punt, na Silvia nomena a Vicenç Arnaiz, que a Menorca, va impulsar des de sempre la integració dels infants discapacitats a les escoles. "Per a jo en Vicenç no ha estat mai un psicòleg, sempre l'he vist com un bon amic", diu somrient. Així és com va anar a l'escoleta des Poriol i a pàrvuls darrere l'OAR, amb una mestre que nomia Montse, per a la que té també, paraules d'estima.

Després la van acceptar a l'escola de la Consolació amb la condició, diu irònica, que sa mare estàs disponible en tot moment. El curs 1982-1983 va anar a "Monte Toro" on hi van obrir l'aula d'educació especial amb el mestre Josep Gomila. Recorda que hi anava caminant i que allò per a ella era tota una conquesta. Tenia companys d'aula i va ser on va conèixer altres infants com ella. Aquells anys es van adonar que na Silvia tenia capacitat per seguir les classes normalitzades i aquí va entrar en escena "donya Emília", amb qui va fer uns quants cursos fins agafar el ritme dels companys de la seva edat.

Joventut

Es va graduar en EGB i va arribar el moment d'entrar a l'institut. Allà no hi havia encara mestres de suport però ella, tot i la seva discapacitat, seguia el mateix ritme que els altres amb l'ajuda dels seus companys. S'emociona quan els recorda perquè la van ajudar tant com va necessitar.

"Sempre he tret molt bones notes, amb els estudis he estat superresponsable, perquè no tenia res més a fer que estudiar". Els tres anys de BUP i l'any de COU els recorda amb molta gratitud. Com els altres, na Silvia va fer la selectivitat, però després "l'equip d'orientació i en Vicenç Arnaiz em volien convèncer que sortís de Menorca per anar a la Universitat, perquè era la primera persona discapacitada que tenia possibilitats de treure'm una carrera. Però la meva experiència era que les ajudes reals no arriben i vaig decidir no anar-me'n". Va quedar a Menorca i va seguir estudiant per la UNED. Després d'uns anys en blanc, explica, va estudiar un mòdul de grau superior d'Administració i Finances a l'IES M. Àngels Cardona. "Quan vaig reprendre els estudis em vaig adonar de la poca efectivitat de la "Lismi", perquè encara em vaig trobar amb barreres arquitectòniques als centres educatius". Una vegada més van ser els companys de classe els qui li van fer la vida més fàcil.

Vida laboral i maduresa
Amb el títol d'Administració i Finances na Silvia treballa avui, des de fa 12 anys a Caritas, gràcies al PIL el programa d'inserció laboral de la Fundació.

"Moltes lleis -comenta crítica- són més propaganda política que realitat. Els beneficis solen ser mínims, com passa ara amb la llei de Dependència de l'any 2007" Na Silvia rep una petita ajuda econòmica per a que la cuidi sa mare, "l'ajuda és major si contractes gent de fora casa, però per a demanar assistència personal necessites un contracte de feina. La veritat és que esperàvem molt més d'aquesta llei".

És inevitable demanar-li d'on treu i ha tret al llarg de la seva vida tanta voluntat i força. Hi pensa, i contesta que mai ha aprofundit més del compte, perquè en tenia prou amb el dia a dia. Sí que ha estat molts d'anys en contacte amb Frater, el moviment catòlic de discapacitats on ha trobat molt de suport i ha entès que "si a les dificultats físiques hi afegeixes paranoies mentals, pot ser una mescla explosiva".

Diu que no pensa gaire en el demà, i menys ara. "En plena crisi sembla que demanes impossibles, i totes les perspectives i projectes vitals que ens vam poder fer amb la llei de dependència ja no tenen futur". Té la setmana completa, de totes maneres, perquè treballa dos dies a Caritas, altres dos va a la piscina, i el cinquè té fisioteràpia. Els caps de setmana aprofita per estar amb els deu nebots que té, i amb les seves amigues. "En la meva vida he tingut la sort de trobar-me persones amb energia i una disponibilitat fantàstica".

Se'ns fa tard, na Silvia ha d'anar a cercar un nebot a escola i després d'obrir-me el cor de bat a bat, es torna a mesclar entre la multitud pels carrers del mercat, deixant al seu pas l'estela d'una dona sensible, crítica i valenta. Capaç de tot.