La lliçó de la crisi menorquina del 1911

Què va passar en aquella crisi?
El 1911 es produí un crac financer. El curiós es que es va localitzar única i exclusivament a Menorca. Es va desencadenar el pànic, fins el punt que la gent va retirar els doblers del banc, es produïren negociacions frenètiques per a rescatar les entitats bancàries menorquines afectades, però la fallida es contagià a l'economia productiva. El llibre fa una anàlisi global dels fets. Comença explicant l'economia de Menorca a principis del segle XX i com s'arribà al crac, a més del context social, polític i econòmic. No és un llibre d'economia, va adreçat al públic en general per a que tothom pugui entendre el que va passar.

Per què només afectà Menorca?
Hi ha un capítol sobre l'evolució del sector financer menorquí, com es creà la banca local. El crac de 1911 va ser un fet excepcional, tot i ser una illa petita, a l'època Menorca tenia moltes entitats financeres de capital local: el Banco de Mahón, el Banco de Ciudadela, el Crédito Industrial y Mercantil, el Banco de Alayor... Les petites entitats competien d'una manera ferotge entre elles.

Què ho va desencadenar?
Aquest bancs es dedicaven a emetre una mena de pagarés que funcionaven com a paper-moneda. Era una pràctica entre al·legal i il·legal, al marge del Banc d'Espanya. La gent de fora que arribava a l'Illa quedava sorpresa en veure que aquí, en comptes de circular monedes o bitllets del Banc d'Espanya circulava aquest paper fiduciari.

I com esclatà la crisi financera?
El detonant va ser la Anglo-Española de Motores, una gran indústria dedicada a la fabricació de maquinària al port de Maó. Aquesta empresa es finançava a través del Banco de Mahón. La fàbrica passava una greu situació financera, però el banc continuava concedint-li crèdit. L'abril de 1911 s'escamparen els rumors d'alarma: l'empresa estava a punt de fer fallida, arrossegant el banc. Va ser quan el Banco de Mahón va començar a fer gestions per salvar la situació: cercar doblers per garantir la solvència i implicar a altres entitats. Però no s'aconseguí res. El 13 de maig de 1911, l'alarma s'apoderà de Maó i el públic assaltà el banc per a retirar els seus dipòsits i per a canviar el paper-moneda pels doblers en metàl·lic del Banc d'Espanya. Aquell dissabte, dia 13, el banc va pagar com va poder, però el dilluns, dia 15, el Banco de Mahón es declarà en suspensió de pagaments i el pànic afectà a la resta de bancs menorquins. Es produí una pèrdua de confiança generalitzada.

Quines van ser les conseqüències?
La fallida acabà afectant tota la banca de l'Illa en general. El juliol següent, la Anglo-Española de Motores deixà de funcionar. Va ser un autèntic terratrèmol en la societat menorquina, sobretot en el sector financer. Durant mesos s'intentà cercar ajuda fora de l'Illa. El Banc d'Espanya deixà caure la banca menorquina, optà per no intervenir. Tampoc va respondre a la crida d'ajuda el llavors president del Govern central, José Canalejas. Els arguments d'un i altre eren que la mala gestió havia fet quebrar el banc i que no ho havien de pagar el contribuents. Avui dia en canvi, la política és la d'injectar doblers públics als bancs.

I la repercussió social i econòmica, quina va ser?
L'epicentre del crac de 1911 va ser a Maó. Molta gent va perdre els estalvis. També afectà l'economia productiva, les fàbriques de sabates i de bosses de plata, que necessitaven els bancs per pagar el personal, els deutes i disposar de crèdit. Durant setmanes les empreses no van disposar de liquidesa i molts treballadors van deixar de cobrar el salari, en un moment en que ni tan sols hi havia prestacions socials, com el subsidi d'atur.

Què succeí després?
Desembarcà a Menorca la Banca Arnús, de Catalunya, que llavors gestionava Francesc Cambó, qui seria ministre d'Hisenda el 1921. Aquesta entitat bancària catalana creà una filial a l'Illa que es va anomenar Banco de Menorca.

Com afectà la crisi en els ànims dels menorquins?
L'altra conseqüència va ser psicològica. La crisi de 1911 deixà Menorca molt tocada, hi va haver una forta crisi de valors. S'escampà la idea d'un gran fracàs col·lectiu després de creure's que l'Illa havia avançat molt i que havia aconseguit comoditats i millorar la qualitat de vida. Fixa't quin paral·lelisme amb avui! El crac va ferir molt a la burgesia de negocis maonesa. Els responsables del Banco de Mahón se'ls exigiren responsabilitats penals, tot i que hi va haver un encobriment generalitzat. L'Illa quedà molt afectada.

Després del socot, aconseguí Menorca superar el crac de 1911?
Els anys següents la conjuntura econòmica i social continuà complicada. El 1914 esclatà la Primera guerra mundial, després va venir la depressió de la postguerra i en els anys 30, es produí la Guerra civil. Menorca perllongà l'estancament econòmic i no es recuperà fins als anys 50.

Es pot establir cap paral·lelisme amb la crisi actual?
Les dues provenen d'inflar bombolles. Ara hem tingut una bombolla immobiliària, mentre que a principis del segle passat va ser una bombolla financera la que esclatà. Hi ha un cert paral·lelisme entre ambdues crisis, de riquesa fictícia que no tenia una base real productiva: allò de viure per damunt de les nostres possibilitats. Llavors va passar el mateix. Ara, com al 1911, els menorquins ens hem adonat que no érem tan rics com mos pensàvem.

Quina va ser llavors la via de sortida pels menorquins?
Es va arribar al crac per la gestió empresarial deficient de certes indústries i de la banca. Com fa poc, quan els bancs donaven préstecs a persones sense solvència ni feina fixa. L'entramat cau i la societat es troba amb la dura realitat: gent sense feina ni estalvis. Amb l'agreujament, al 1911, de que no existia cap casta de prestació social ni el subsidi d'atur. L'única via de fugida era l'emigració. I ara açò es torna a repetir.

Què creu que podem aprendre avui dia del crac de 1911?
Hem de confiar en les bases reals de la nostra economia. Hem de ser prudents, no encegar-nos en crear noves bombolles. Me fa por que en la situació actual, per aconseguir feina a curt termini, no s'entri a una espiral de destrucció del territori i el patrimoni. Per desgràcia hi ha gent que pensa que és la solució. En canvi, crec que seria de nou reproduir una via obsoleta, en comptes de cercar un model que tengui sostenibilitat de cara el futur.