"Londres és una ciutat que enganxa"

Durant el primer any va dur a terme un curs preparatori d'accés a la universitat i, l'any següent, va iniciar un Bachellor of Arts in Graphic and Media Design al London College of Communication, que pertany a la University of the Arts London. Florit, que va viure durant els primers anys a una residència d'estudiants, es va traslladar el passat mes de setembre a un pis que comparteix amb altres estudiants de diverses nacionalitats.

La seva primera intenció era continuar els seus estudis a Barcelona, per què va canviar d'opinió?
No ho sé ben bé. La meva cosina Marta, que vivia a Londres, portava tot l'estiu animant-me a marxar a la capital britànica i jo sempre li deia que no. Fins i tot tenia una plaça reservada a la residència d'estudiant Nikbor de Barcelona per anar a estudiar Disseny Gràfic allà. Però un dia d'estiu em vaig aixecar i vaig dir: "Per què no?". El fet de marxar a Londres em donava l'oportunitat de començar des de zero i era més emocionant. A més a més, em permetria millorar el meu anglès. A partir de llavors vaig demanar ajuda a les meves cosines Marta i Maria, que és fotògrafa i també havia estudiat a Londres, per fer un portafolis amb dibuixos i treballs que havia fet durant el Batxillerat a l'Escola d'Arts de Menorca. El vaig enviar per correu amb tot els papers necessaris i vaig fer l'International English Language Testing System, una prova d'anglès que et demanen per estudiar allà.

Quan va arribar a Londres?
L'11 de setembre de 2008. Ho recordo perfectament perquè sempre m'ho demanen quan he de fer qualque tràmit. En aterrar a Londres em va sobtar el fred que hi feia. Vaig pujar a l'avió a Menorca amb uns pantalons curts i una camiseta de tirants. Els jerseis estaven al fons de la maleta però vaig obrir-la allà enmig i me'n vaig posar un ràpidament! La meva cosina Marta em va ajudar aquell primer dia i, per tant, va ser més fàcil que si estigués sola.

On es va allotjar?
Vaig anar a viure a una residència d'estudiants que es trobava a una zona que feia una mica de por a la nit. De fet, cap amiga em va venir a veure mai a la residència, sempre anava jo a casa seva. Com que la meva primera intenció era anar a Barcelona, no vaig poder demanar plaça a les residències més interessants, que ja estaven complertes. Concretament, la meva estava situada a Stepney Green, un barri on viu molta gent procedent de Bangladesh. Tenia una habitació llarga amb un bany a dins i una cuina compartida molt gran que feia olor d'espècies com curri. A Londres, la majoria de les residències estan organitzades en pisos. Jo compartia el pis amb dues noies de Bangladesh i una xinesa. La veritat és que totes em van caure molt bé i encara avui mantenc el contacte amb elles.

Ja no viu allà?
No. Al passat mes de setembre em vaig mudar a un pis compartit. Necessitava urgentment un saló! Trobava a faltar un bon sofà on seure a parlar una estoneta. Ara visc amb una brasilera, un grec i els dos propietaris, un escocès i un irlandès. Jo estic a l'habitació de dalt de tot de la casa. És un espai gran, amb un llit doble, un armari, una calaixera, una tauleta, una altra taula per escriure, una prestatgeria, un sofà i una xemeneia petita. El pis es troba a la zona nord de Londres. Hi ha un parc a la vora de casa i el barri està molt ben connectat.

Van resultar molt dures les primeres setmanes a Londres?
Més que dures van ser confuses. Encara no dominava el metro i, de sobte, agafava una sortida equivocada i havia de trucar a la meva cosina per demanar-li què havia de fer. A més a més, vaig deixar-me a l'autobús una carpeta on portava tot els papers importants que necessitava: passaport, certificats de pagament de la residència i la universitat! De totes maneres, ja estic acostumada a perdre-ho tot. Ja n'hi deuen haver uns deu, de carnets d'identitat meus, per tot el món.

Va tenir problemes amb l'idioma?
La veritat és que jo creia que dominava l'anglès fins que vaig arribar a Londres. El que havia aprés era el que t'ensenyen al Batxillerat, però el que parlen aquí és una altra cosa. En un primer moment no entenia a ningú i ningú m'entenia a mi. De fet, vaig tardar uns mesos en parlar amb fluïdesa. El més important és perdre la vergonya!

A quina universitat estudia?
A la University of the Arts London. No obstant això, el primer any vaig haver de fer un curs preparatori d'un any anomenat Foundation Diploma in Art and Design. Com que vaig acabar a Londres una mica per casualitat, no hi havia places a la universitat perquè aquí les inscripcions es fan molt abans que a Espanya. De totes maneres, aquest curs em va ajudar molt a entendre com funciona aquí l'educació i també a preparar un portafolis adequat als estàndards que demanaven per entrar a la universitat.

Després va iniciar els estudis de Disseny Gràfic?
Bé, en realitat la University of the Arts London està dividida en sis escoles i cada una d'aquestes està especialitzada en una matèria diferent. La meva escola és la London College of Communication i allà estic cursant el segon any del Bachellor of Arts in Graphic and Media Design. En concret , m'estic especialitzant en Interaction and Moving Image. La veritat és que estic orgullosa i agraïda de poder estudiar a aquesta universitat que, personalment, és la millor en el meu àmbit. D'una altra banda, el curs d'Interaction and Moving Image és al·lucinant. Faig cinema, animació per ordinador i altres treballs relacionats amb la imatge i el vídeo. En un primer moment volia fer il·lustració però no em va agradar gens.

Per què?
No va ser una experiència agradable. No em van agradar els projectes, els tutors i tampoc l'aula, que era tan blanca que semblava un hospital. Em va fer la impressió que estava pagant per res, que el que m'ensenyaven ho podia fer jo tota sola a casa meva. Per això em vaig decantar finalment per Interaction and Moving Image. Crec que, molts cops, els professors tenen molt a veure en aquest tipus de decisions. Quan una persona té passió per una cosa i la transmet, fa que t'agradi a tu també o, com a mínim, desperta el teu interès. En el meu cas, tinc uns professors impressionants, són enciclopèdies amb potes i en saben tant que són una font d'inspiració i fan que vulguis anar a classe encara que fos a les 5 de la matinada perquè saps que si no hi vas et perdràs alguna cosa important. També he de dir que les classes d'Interaction and Moving Image es troben situades a la part de l'edifici universitari més agradable a l'hora de fer feina pel seu ambient i per la gran quantitat d'equips de què disposen.

Va fer amics amb facilitat?
No n'he fet molt però sí de bons. Dues de les meves millors amigues a Londres les vaig conèixer a la universitat. Na Krishna és una mescla de brasilera, colombiana i índia, que parla castellà i que em feia de traductora a classe. Na Mandana és alemanya i ens vam ajuntar per fer un projecte. La veritat és que el que més m'agrada de viure a Londres són els amics que he fet aquí i la quantitat de coses estranyes i interessants que et pots trobar en un sol dia. També trobes racons preciosos i parcs que fan de platja quan fa sol. A Londres estic aprenent moltes coses, no tan sols a la universitat sinó també lliçons de vida.

I el que menys t'agrada?
Una de les coses que menys m'agrada és el clima. Encara avui no m'hi he adaptat! Al que sí m'he acostumat és a demanar perdó cada tres passes si fregues a algú per casualitat encara que estiguis a un espai on tothom està especialment atapeït. Tampoc m'agrada el menjar, la majoria d'aliments tenen gust de paper i no hi ha la cultura de seure a taula i fer un bon dinar. Aquí es més típic fer-se un sandvitx i menjar-se'l pel carrer, mentre vas d'una banda a l'altra. Una altra de les coses que no m'agrada de Londres és tornar a casa tard a la nit. Si caus en la desgràcia d'haver de tornar sol és com viure una pel·lícula de terror, perquè et trobes la gent més desagradable que et puguis imaginar.

Què vol dir?
A Londres pots trobar tot tipus de gent. Quan tens un problema pots trobar persones molt amables o d'altres que, encara que ploris, segueixen mirant la pantalla de l'ordinador com si fossin robots. Aquesta gent ho ha vist tot i si et mors al carrer els hi és igual. Evidentment, no tothom és així. A mi m'han arribat a ajudar a pujar les maletes per les escales eternes del metro però, en general, és millor no tenir problemes a Londres perquè és complicat solucionar-los.

La capital britànica és tan cara com diuen?
Sí, sobretot el transport públic. Un bitllet setmanal amb descompte per ser estudiant val 22,5 lliures. També recordo que la residència era molt cara, el preu per una habitació ronda entre les 120 i les 150 lliures a la setmana.

Quins són els seus plans quan acabi la universitat?
Ara mateix no crec que torni a Menorca. Aquí hi ha més oportunitats i, en el fons, Londres és una ciutat que enganxa. Potser tornaria a Menorca per retirar-me o quan volgués formar una família. De moment hi vaig per Nadal i a l'estiu, tot i que enguany he trobat feina com a voluntària pels Jocs Olímpics i em quedaré aquí. D'aquí dos anys, quan acabi d'estudiar, no sé on acabaré. La meva idea és viatjar i aprendre de tot una mica.

Què és el que més troba a faltar de l'illa?
La mar. M'agrada molt fer el mort a l'aigua blava, la que té algues no m'agrada gaire! També enyoro anar a les platges buides amb el meu gos Puky, un yorkshire terrier que, si pogués, me l'emportaria a Londres. Per suposat, trobo a faltar les meves amigues Cris Sanz, Laura Marí, Bea, Estefi i el Sam.

Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info