"Hem de reescriure els nostres relats en uns nous contextos"

¿Podem dir que avui la família segueix sent el pilar o cèl·lula fonamental de la societat?
Certament la família ja no és la corretja de transmissió que era abans. Totes les institucions socialitzadores, com l'escola, la política i la religió, en aquests darrers cent anys, han sofert unes crisis i unes transformacions impressionants. Els valors tradicionals els transmetien aquestes institucions, però ara els nous valors són transmesos per altres instàncies, com per exemple l'esport o, fins i tot, els mitjans de comunicació que són qui donen ara els models de persona a imitar.

Anys enrere en deien de la família cristiana, església domèstica. ¿Podem dir el mateix avui en dia?
Sí, abans això ho dèiem de totes les famílies, però ara només ho podem dir d'unes quantes que segueixen un model eclesial. Per sort, hi ha realitats familiars on es viu el nucli de la fe i poden ser anomenades amb tot rigor "esglésies domèstiques". Però hi ha altres realitats on la mateixa família s'ha convertit ara en un lloc d'evangelització. Ens trobem amb moltes persones que ens arriben a la fe malgrat les seves famílies "que no són creients". De fet, abans, tampoc es feia tant en les famílies perquè els fills fossin creients, simplement és que tot ja portava cap a la fe. Hi havia un cristianisme sociològic. Ara, més que mai, si la família vol ser alguna cosa, s'ha d'obrir a una comunitat més amplia. Fins i tot, penso que això és el que volia Jesús en el seu temps, davant d'unes famílies tan patriarcals ell proposava un nou model de família: la família dels fills de Déu. Per això recitem el "Parenostre".

¿Avui els mitjans de comunicació afavoreixen o distorsionen la realitat de la família?
Els mitjans poden afavorir molt les relacions, però cal educar per fer un bon ús dels mitjans. Per exemple, el telèfon mòbil ha retallat la distància entre pares i fills i n'ha augmenta el control, però els mòbils també serveixen per a moltes altres coses, molt més perilloses. Jo sempre em queixo de la poca formació que se'ns dóna sobre els mitjans, proporcionalment a l'ús que després n'hem de fer.

¿Com hem de viure els cristians la fe dins una societat plural i en procés de canvi permanent?
Jo crec que hem de ser molt elàstics per fora i molt profunds per dintre. No podem anar a pinyó fix. Com un ciclista, ens cal tenir una gran varietat de pinyons. Si la societat és canviant, això ens demana tenir un bon canvi de plats per desenrotllar totes les capacitats evangèliques en cada terreny, tant en les pujades com els baixades. Ara és la primera vegada que ens trobem en una pista de sorra d'una profunda indiferència religiosa.

¿Com transmetre la fe als fills quan hi ha una pressió i ambient advers exterior d'una gran indiferència religiosa?
Molts pensaven que això de la religió, amb la gran secularització i les polítiques de laïcisme, desapareixeria del mapa en cinc segons. I no ha estat pas així. Més aviat el que han augmentat són les credulitats i les experiències espirituals sense el control de les religions tradicionals. Jo penso que els nens se'ls ha de protegir davant això. No els podem deixar desprotegits, dient allò de què "quan siguin grans ja decidiran". Això no ho fem en cap altre camp humà. Als nens els hi hem de donar models d'expressió religiosa en la família i en la comunitat cristiana. Això és el que té de bo la Catequesi.

¿Fa servir l'Església les noves tecnologies per evangelitzar o s'ha de posar al dia amb aquest sentit?
L'Església, com tothom, s'ha de posar al dia. Això de les noves tecnologies ha estat una revolució tan gran com va poder ser la revolució industrial en el seu moment, en els segles XVIII i XIX. Ara hem de ser conscient de les grans possibilitats que això ens obra. Però també demana canvis seriosos. En aquests espais s'hi ha de ser present i s'hi ha de fer córrer la veu de Déu. Ara bé, s'ha de tenir gràcia per fer-ho. No es pot fer fotocopiant el que ja teníem abans. Hem de reescriure els nostres relats en uns nous contextos que són super-ràpids. Ara ja no ens preocupa l'actualitat sinó la instantaneïtat. En canvi, l'Església té uns processos lentíssims. Per això se'ns demana molta més preparació prèvia, perquè quan les coses succeeixen no si és a temps a pensar i no val a badar. Jo no em canso de demanar més preparació.

Vostè que és periodista. ¿És la premsa un mitjà més per evangelitzar?
Aquesta és una visió molt utilitarista dels mitjans de comunicació -i de la premsa, en concret- que jo crec que no sempre és -ni ha estat- la més encertada. No m'agrada! Fer passar l'evangeli per un mitjà demana entendre aquest mitjà i modificar el discurs. No em refereixo, de cap de les maneres, a modificar el contingut de l'Evangeli, sinó que s'han de modificar les formes de transmetre'l. La premsa, com també els altres mitjans, ens demana articular uns discursos clars, concisos, positius, coherents, sense matisos, de grans titulars, de testimonis vius... Si això no ho sabem fer, després no ens podem queixar. D'altra banda, la premsa és bastant portadora de males notícies. Per tant, si no sortim en la premsa, molt millor. Jesús es presenta amb una Bona Notícia, un "eu-angélion" (en grec), que quan s'encarna en un lloc o en una persona és notícia. Per exemple, els nostres missioners i missioneres, només amb el que fan sempre seran notícia i sortiran als diaris. Els discursos, l'adoctrinament i la propaganda ja no hi tenen cabuda a la premsa. En canvi, la vida, el signe i la imatge, sí.