El jove sabateret que es convertí en un dels més grans barítons de la història

Les fades, en general, quan ja han tocat algú amb la vara màgica, creuen que ja han fet tot el que calia, i erren a les totes. El jove sabateret va haver de suar molt, treballar molt, va lluitar contra els seus propis defalliments davant un cim inaccessible... Però es llançà a l'escalada.

De Menorca a Menorca, un llarg viatge, una aventura magnífica definirà el recorregut vital d'un personatge entranyable que fa quaranta-un anys esdevingué l"excalzolaio" que conqueria a l'assalt l'escenari de la Scala, el barítono excepcional que es disputarien els primers teatres del món, quan ja havia donat prova indiscutible del seu valer i valor, arrabassats, garapinyats, guanyats a força de sacrificis, de renúncies, de voluntat infrangible.

M'he permès de llegir els primers paràgrafs de l'escrit que publicà el diari "Menorca" amb motiu de la darrera actuació de Joan Pons a casa nostra l'agost passat en la clausura del Festival d'Estiu organitzat per les Joventuts Musicals de Ciutadella.

I ho he fet arran del comentari que suscità en el protagonista la lectura de l'article esmentat. Per poder guanyar-me una crítica així, ben valen quaranta-un anys de feina.

Certament el comentari no vingué inspirat per les paraules llegides, o les lloances expressades. Estic segur que, mentre llegia, Joan va veure passar la seva vida, recorregué de nou la seva trajectòria, aquella recta sempre ascendent que després de quatre dècades, el més important no és que hagi estat reconeguda universalment, sinó recorreguda per ell mateix, quan des de baix de tot en una escalada dura, inexorable, però constant, va vèncer el repte de coronar el cim inaccessible.

Aquell al·lot que havia deixat en la primera adolescència el banc de l'escola per immergir-se en el món del treball, no sospitava que cantar, cantar per gust, pogués tenir cap mena de significat especial, ni que pogués ésser determinant en el seu futur. Però hi havia qui vetllava: El pare. El pare, puntal en una admirada corda de baixos del cor de la Capella Davídica de la Catedral de Menorca, amb el que el fill se sentí sempre identificat. Conscient potser que en ell s'ha realitzat aquella conclusió subconscient que el pare li va transmetre. Assumint el pensament d'aquell amic entranyable, en Miquel Anglada, que afirmà:

"Jo som tradició del meu pare, però mon pare no s'ha repetit en mi, s'ha perllongat en mi. I jo li seré fidel, no si el repetesc, sinó si som el que haig de ser".

Capella Davídica

I decidit a encetar aquell camí, el director de la Capella Davídica, mossèn Gabriel Salord, hi posà, no un gra d'arena, sinó la primera paletada. I la Capella Davídica seria l'instrument del que es valdria el Destí per posar-lo davant una porta que el convidava a traspassar. Empès, idò, pel pare i per la seva al·lota, na Niní, decidí provar sort i partí cap a Barcelona. Li havien concedit una beca de la Fundació March i l'Ajuntament de Ciutadella aportà també el seu òbol.

Potser que al cap dels anys, aquells anys de dura prova, amb la creació d'una família, restin ja en el record com una mera anècdota; però són pàgines determinants en la història íntima de Joan Pons perquè definiren la seva personalitat. Permeable a l'hora d'acceptar l'opinió i el consell d'alguns il·lustres companys, a adaptar-se a qualsevol tipus de situació professional, en les files del cor del Liceu enriquí l'experiència fonamental que el permetria d'afrontar els primers compromisos com a solista, que el prepararen per afrontar una carrera amb tan d'encís com perill, on qualsevol imprevist pot servir tant de tamboret per enfilar-se, com de trampa per despenyar-se. Però afrontà el gran repte: l'òpera de la seva vida, en l'argument de la qual es perfilaren des d'un bon començament uns punts d'inflexió definitius, que l'havien de conduir i connectar a una llarga, intensa i brillant carrera.

Passà la prova de foc en aquella nit memorable del 7 de desembre de 1980: El món musical milanès restaria bocabadat davant aquell jove desconegut, de veu esplendorosa i presència actoral rara en els escenaris d'òpera fins i tot al més prestigiós del món. Aquella nit Pons conquerí el Teatro alla Scala i d'aquell "Falstaff" verdià inoblidable, en restà protagonista indiscutible i exclusiu durant els propers disset anys.

I amb arma inofensiva però més eficaç que qualsevol espasa, fou nou conqueridor sinó de les terres, sí de la gent americana de tot el continent: d'aquell públic coral i agraït dels pobles germans que el rebia en triomf en les seves primeres eixides internacionals, fins entrar per la porta gran al teatre de l'Opera de Nova York, una de les fites definitives i ineludibles en el món de l'òpera, ja que triomfar en el Metropolitan no es tan sols reeixir a la ciutat dels gratacels, sinó conquerir el món.

Aplaudit a tot el món

I sí. L'ha girat tot. L'han aplaudit els públics de quatre continents, s'ha enlairat fins als cims més alts de la Lírica i la seva veu ha estat qualificada com una de les més importants del panorama musical de les darreres dècades. Els crítics més exigents l'han equiparat als més grans barítons de la història: Tito Gobbi o Giuseppe Taddei entre aquells de la postguerra mundial i ha estat considerat l'hereu no discutit i indiscutible del llegendari Mariano Stabile.

Al llarg de la seva dilatada carrera Joan Pons ha assolit retrats poderosament suggestius. I mentre recreava Scarpia i Rance, Germont, i Rigoletto, i Falstaff, Amonasro, Nabucco o Simon Boccanegra ha vist transcórrer quaranta anys llargs de carrera jalonada de remembrables èxits i reconeixements:

En la dècada dels anys setanta Joan Pons havia representat més de cent funcions, repartides pels teatres de Barcelona, Bilbao, Saragossa, València, Castelló, Coruña, Palma de Mallorca, Elda, Las Palmas de Gran Canaria, Madrid, Niça. Ciutat de Mèxic, Medellín i Bogotà a Colòmbia, Nova York i Milan.

L'any 1981 la ciutat nadiua li ofereix el primer homenatge públic de reconeixement. Li fan costat la llegendària Montserrat Caballé, Raquel Pierotti, Dimitri Petkov, Dalmau González i Enric Serra. L'Ajuntament de Ciutadella li concedeix la Medalla d'Or de la ciutat; el 1982 inaugura la temporada d'òpera al Staatoper de Viena. 1983, debuta al Metropolitan Opera House de Nova York, on cinc anys després encetarà la temporada de 1988; 1989, Joan és a les antípodes, cantant a l'opera de Melbourne. 1990, inaugura el teatre des Born restaurat en presència de sa Majestat la Reina. 1991 inaugura el Teatro de la Maestranza de Sevilla; 1992 la seva veu trona en la majestuosa cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona; 1994, inaugura la temporada del Metropolitan amb Luciano Pavarotti; 1995, rep el Fabiol d'Or; 1997, la Comunitat Autònoma de les Illes li concedeix el Premi Ramon Llull i l'Orfeó Català la Medalla d'Or de l'entitat; 1998, el Consell Insular de Menorca li atorga la medalla d'Or. L'any 2000 es proclamat Doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears i l'any 2006 Ciutadella el declara Fill Il·lustre de la ciutat...

Darrere aquesta personalitat immensa, de projecció internacional, coneguda, respectada i admirada per tot arreu hi ha una persona. La persona. La persona que canta a Itàlia, a Viena, Zúrich, Amèrica o Japó, hi canta; però no hi és. Joan és sempre a ca seva, amb les persones que estima, amb els records més benvolguts. amb la família, amb l'esposa que ha hagut deixar massa sovint al llarg dels anys, per exigències del treball. La seva timidesa natural l'ha fet poc procliu a prodigar-se en el mitjans de comunicació a l'ús; però, fidel als seus amors a les seves arrels ha estat, segueix essent el menorquí que ha difós més el nom de la nostra illa i amb el seu propi prestigi, ha prestigiat la terra que l'ha vist néixer en donar-li dimensió universal.

La història, amb el temps, sens dubte col·locarà la seva figura en el lloc just que li pertany, com a personatge i persona, doncs Joan Pons manté amagats i ignorats, nobles trets de generositat i liberalitat, trets que floreixen a l'exterior empesos per l'espontaneïtat que ha assolit conservar al llarg de la seva vida, qualitats que li permeten fruir en tot moment de qualsevol futilesa, d'arraconar la preocupació, la concentració que se suposa inqüestionable en el curs d'una interpretació, amb sobtades demostracions d'humor.

Aire modest

Joan Pons no ajuda a desvetllar un perfil biogràfic precís o exacte. No li agrada parlar d'ell mateix, com no sigui per ratificar aquest aire modest, per molt temps com a acomplexat, fins que s'adonà que es pot esdevenir figura, personalitat, estrella sense que calgui demostrar d'ésser el primer en tot, que els títols, els certàmens, els guardons i les medalles podran complaure, però no fan el veritable artista, ni porten per si sols els llorers de l'èxit.

I per haver arribat a aquest convenciment, perquè s'ha despullat de la brossa que envolten aquells que pretenen sobre totes les coses, esdevenir personatges per poder ocupar les portades i copsar els gran titulars, Joan s'ha guanyat el respecte, l'admiració i l'afecte, per tot arreu on ha passat.

Molt conscient d'allò que ha conquerit i d'allò que pot conquerir encara; amb senzillesa i honestedat capta només els fruits millors del món i de la gent i procura no veure, no assabentar-se d'aquells que punxen o fan mal. Té molt clar quins són els seus valors i les seves preeminències, dia a dia va fent el seu treball, amb la mateixa cura que el primer, sense distincions entre el primer teatre del món o el més humil. Ha exaltat fervors i entusiasmes a Milan, a Viena, Londres, París, Berlín i Nova York, Buenos Aires, Tokio o Melbourne, perquè hi ha posat sempre el mateix entusiasme i la mateixa entrega, sense escatimar tota la passió i esforç de què és capaç. I amb el mateix bagatge s'ha bolcat aquí, enmig dels seus, entre nosaltres.

Aquest preciós teatre, el més veterà en la història de la lírica del territori espanyol –a punt de festejar els primers cent-noranta anys de vida activa– n'és testimoni fefaent. Des de les primeres setmanes d'òpera organitzades pels Amics de s'Òpera de Maó, Joan Pons ha estat present repetides vegades en els cartells d'aquest coliseu i, quan la seva situació professional i la categoria assolida li ho permeteren, fou poderós suport, esdevingué un eficaç ambaixador, aconseguint apropar al nostre públic un planter de veus famoses, que difícilment hauríem pogut escoltar aquí, a casa nostra sense la seva intervenció. Com a professional debutà en aquest Teatre Principal l'any 1972 amb el "Faust" de Gounod, havent representat de llavors ençà "La traviata", "La forza del destino", "Un ballo in maschera", "Rigoletto", "Pagliacci" "Cavalleria rusticana", "Tosca" "Il tabarro", "Gianni Schichi", "Nabucco". I qui no recorda aquella "Aida" espectacular, aleshores fora dels murs del teatre, en estar aquest en obres o, després de la reforma, el "Falstaff" estrenat en aquest escenari en la sessió inaugural?

Ciutadella hi té també presència activa en el dens capítol que Joan Pons li ha dedicat: L'oratori "Les Set Paraules de Crist a la Creu" de Theodore Dubois, amb Josep Bros, Maria Collado i l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears, el recital d'òpera amb la Simfònica d'Oviedo, el fastuós "Rèquiem" de Verdi al mig de la plaça des Born.

Iniciativa local

No podem obviar emperò altres iniciatives del nostre baríton, molt atansat als salesians de Ciutadella i la seva Unió d'Antics Alumnes. Als menorquins ens agrada cantar. La tradició ve de lluny i des d'aquells sabaters de banqueta que cantaven vora el carrer mentre martellejaven una sabata, els obradors de les modistes repetint les cançonetes de moda, a les estudiantines del carnaval, o els "Deixem lo dol" de Pasqua, hi havia també una afecció molt arrelada per el cant líric. Joan Pons s'adonà de les dificultats evidents que tenien aquestes veus per donar-se a conèixer i des de la seva situació de privilegi procurà donar una mà. I els seus coneixements, les seves consideracions, els seus lligams, afavoriren una iniciativa que arrelà en el centre d'antics alumnes i esdevingué l'associació dels Amics de sa Lírica. No cal dir que en la presentació oficial de la nova societat musical el promotor fou el principal protagonista. I les bones relacions del cantant amb la gent de la lírica van permetre que també al modest escenari del teatre salesià es poguessin escoltar veus apreciables, veus bones. I veus de rang internacional, com ara el recital multitudinari del tenor Josep Carreras, per al que calgué un auditori molt més ampli; i el muntatge d'una inoblidable "Marina", d'Emilio Arrieta, sense precedents en la molt llarga història de representacions d'aquesta popularíssima obra a Ciutadella que, per obra i gràcia de les gestions de Joan Pons, portaria un jove tenor arribat d'Amèrica: Marcelo Álvarez, avui un dels tenors més cotitzats i reconeguts pels teatres internacionals, que aquí estrenaria la seva carrera europea; i la soprano lírica del Metropolitan de Nova-York: Gail Gobish; el consagrat baríton menorquí Ismael Pons i la direcció del nord-americà Kemal Khan. Sense dubte una "Marina" històrica, on la intervenció dels instrumentistes, i elements del cor locals, mostraren les possibilitats de formacions de grups musicals de classe entre els nostres joves estudiants.

Encara una altra iniciativa de Joan fou la formació del Cor de Cambra de Ciutadella, l'any 1993, per donar resposta a la mancança d'un grup coral capaç d'omplir el buit en determinats tipus de música vocal que aleshores existia a Ciutadella. Dirigit per Biel Barceló participà en el Festivals d'Orgue de Santa María de Maó i en els de Tardor organitzats per la Capella Davídica. L'any 1996, al Palau de la Música Catalana el cor de cambra participava en el concert de cloenda de la temporada de l'Orfeó Català, juntament amb aquest formació coral, el mestre Kemal Khan i Joan Pons.

"He arribat a la plena maduresa de la meva carrera" –afirmava Joan Pons fa pocs dies en unes declaracions a la premsa. "Tenc els peus a terra i sé l'edat que tenc, però mantenc vives les ganes d'aprendre i de ser capaç d'interpretar personatges creïbles... I la gran sort, tot i tenir edat de jubilació, de poder continuar actuant".

Aquestes declaracions sense cap mena de presumpció, plenes de sinceritat pròpies d'una persona que, com ha demostrat sempre, es plega a les possibilitats que la vida li presenta en cada hora, em van recordar que és tracta d'aquell artista colossal, reconegut com a tal per una de les figures més grans de la lírica internacional del segle XX; Plácido Domingo, expressat amb aquestes paraules:

Joan Pons és una glòria per a Espanya. Posseeix una veu bellíssima i meravellosa i és a més un artista seriós. He d'afegir que és un company extraordinari i un gran amic. De Joan Pons no puc dir més que superlatius. Crec que hi ha poques persones amb la seva bondat i al mateix temps amb la seva gran carrera professional. Joan Pons quedarà com un dels grans barítons de la història de l'òpera. No hi ha cap tipus de dubte que, ara per ara, és un dels més grans barítons d'aquesta època.

La integritat professional de Joan Pons no l'ha permès de proclamar aquest judici, rar sens dubte, en provenir d'un professional del mateix ram, que així mostrà emperò la seva veritable talla humana. Qualsevol seguidor objectiu de la seva carrera sap emperò que Pons pot cridar en amb veu ben alta als grans barítons universals Tito Gobbi, Giuseppe Taddei, Mariano Stabile, Sherril Milnes, amb els quals ha estat comparat:
- "Pari siamo!, som semblants!"

I ara, el Joan Pons, el de casa seva, ens diu com voldria ésser recordat: com un cantant honest, que ha volgut donar al públic el màxim a través de la música i ha tingut la superació com a meta. Ha parlat de la jubilació, perquè les pautes socials han fixat una data convencional que determina quan aquesta arriba. I Joan vol seguir fent el mateix: cantar, perquè és el que ha fet sempre, perquè allò amb que xala. Personalment crec que cantar amb jubilació és un premi doble. Que jubilació ve de Iubilatio, que vol dir alegria, gaudi, i vol dir cançó alegre. Bé li escauen idò els versos del gran poeta Mossèn Costa i Llobera:
"Amunt ànima forta! Traspassa la boirada / i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. / Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, / i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada / com l'au dels temporals".