La jove natural d’Alaior troba a faltar la família, els amics i la mar de Menorca

TW
0

Viure a Itàlia és el seu somni fet realitat. Atreta per la llengua, el caràcter obert dels italians i l'història i l'art del país, Sabina Llambías Pell (Alaior, 1980) va aterrar a l'aeroport de Bolonya al gener de 2005. Des d'un primer moment es va instal·lar a un petit poble de la província de Mòdena, Corlo di Formigine, on vivia la família per la que va fer d'au-pair.

Avui, sis anys i mig després, l'alaiorenca viu a un pis de lloguer al mateix poble i treballa a una oficina internacional de vendes d'una gran fàbrica de rajoles.

En acabar els estudis d'Història a Barcelona va decidir tornar a l'llla...
Sí. Em vaig llicenciar a l'any 2003 i m'hi vaig quedar un any més per treure'm el Certificat d'Aptitud Pedagògica (CAP). Després de sis anys a Barcelona vaig tornar a Menorca i a casa s'em va fer tot estrany, l'Illa se m'havia fet petita i jo volia veure món. Feia anys que Itàlia em fascinava. Mentre estudiava havia treballat tots els estius als hotels de Son Bou i allà vaig entrar en contacte amb els turistes italians i la seva llengua.

¿Què era el que més l'atreia d'Itàlia?
La veritat és que fins i tot avui no t'ho sabria dir.... M'encantava la llengua i la gent era molt oberta. Itàlia representava també història i art, noms com Roma, Venècia, Milà, Nàpols es trobaven als meus llibres de l'universitat. A mi sempre m'ha atret la Història Antiga i Medieval, i Itàlia em semblava un lloc on podia trobar les restes encara vives d'aquells temps.

Havia visitat el país qualque vegada?
Amb 19 anys vaig estar a Roma durant una setmana amb una amiga i m'havia enamorat, no només de la ciutat, que és increïble, sinó també dels seus habitants i de l'atmosfera. Volia tornar-hi però sabia que no em bastarien dues setmanes com a turista. Volia descobrir el país a fons. Tothom estava cansat de sentir-me dir que volia anar a Itàlia i ningú, ni jo mateixa, entenia molt bé perquè. Quan vaig acabar d'estudiar vaig sentir que era el moment de fer realitat el meu somni.

Com va sorgir l'oportunitat de marxar?
No volia marxar sense trobar una feina abans de partir. La meva mare, que és de New Jersey, és professora d'anglès i anys abans havia tingut una alumna que havia passat gairebé un any a Itàlia. Havia fet d'au pair amb una família que tenia dues filles i encara tenia contacte amb ells. Es va oferir a demanar-los si sabien d'alguna feina i va donar la casualitat de que estaven buscant una altra au-pair pel seu fill petit.

Quina sort...
Sí. Jo, que no havia canviat mai un bolquer, vaig acabar fent d'au pair de n'Elia, de només un any i mig.

Quan va aterrar a Itàlia?
Vaig arribar el 4 de gener de 2005 al vespre a l'aeroport de Bologna. Llavors tenia 24 anys i no va ser fins que no em vaig trobar dins l'avió que em vaig adonar del que estava fent i del que implicava. Recordo que mentre volàvem sobre els Alps me'ls mirava i pensava: "Però què estàs fent?". M'havia de venir a buscar el pare de la família però no ens havíem vist mai. Vaig esperar amb paciència però després d'una hora i mitja em va entrar el pànic! Ja em veia sola a un país desconegut, de nit, buscant un hotel, trucant a la meva mare entre llàgrimes... Finalment va arribar i ens vam reconèixer. Després vaig entendre que ell arriba tard per tot, així que ja li he perdonat l'ensurt!

On vivia la família amb que es va instal·lar?
A Corlo di Formigine, un poble d'uns dos mis habitants que es troba a un quart d'hora de Mòdena, la ciutat del vinagre. Tants anys somiant amb Roma i Florència i amb el seu art i la seva història i al final em vaig trobar al bell mig d'una realitat ben diferent. Recordo que el pare de la família en va portar des de l'aeroport fins a Corlo en cotxe. Tot era fosc i jo estava tan nerviosa que parlava sense saber de què. En arribar al poblet em vaig trobar els carrers amagats darrera una boira fita i fosca, gris per tot arreu. No hi havia ningú pel carrer i gairebé no hi havia llums. Em vaig preguntar on havia anat a parar. Vaig haver de recollir tot el coratge que em quedava en aquells moments, que era ben poc, per sortir del cotxe i somriure. La família m'estava esperant per sopar i les filles grans van sortir corrents a veure'm, plenes de curiositat. Em vaig seure a taula i des del primer moment van ser meravellosos tots, fins i tot el petit que no deia més que dues o tres paraules. Estava cansadíssima quan finalment vaig pujar a la meva nova habitació per dormir. Em sentia feliç tot i que tenia una mica de por. Tot i així ja no podia tornar enrere, i a partir de l'endemà tot el meu món seria nou i per descobrir. I, havent sopat a les 20 hores, a les 23 hores em va venir una gana monstruosa, és clar…

Quina era la seva tasca com a au-pair?
El nen anava a l'escola infantil pel matí i durant aquelles estones lliures vaig aprofitar per treure'm en nivell D de català. Després vaig col·laborar amb una florista de la zona i també vaig treballar al kiosk del poble. A les 13 hores havia d'anar a buscar el fillet a l'escola i fer el dinar per les noies que tornaven també entorn a aquella hora. Els caps de setmana els tenia lliures, excepte el diumenge vespre, que els pares sortien i jo em quedava amb els nens.

Amb el temps va establir un vincle molt fort amb ells...
Sí. Durant dos anys vaig cuidar a n'Elia i, per tant, vivia amb ells. Tot i que tenia la meva habitació, berenava, menjava i sopava amb tota la família. Quan el nen va ser més gran i ja no necessitava tanta atenció em vaig buscar una feina a una escola d'idiomes a Mòdena. Ensenyava anglès i espanyol a estudiants de totes les edats. Vaig deixar la meva habitació i em vaig instal·lar a la "tavernetta" de la casa, un petit local amb cuina i bany que formava part de la casa però tenia una entrada independent. Ja no menjava amb ells, tot i que vivia sota, i tenia una mica més d'independència. Finalment, la "tavernetta" se'm va fer petita, i ara visc en un pis molt a prop de casa seva. Els veig sovint, i a n'Elia li encanta venir a dormir a casa meva quan pot. M'ha quedat un lligam molt estret amb ells, i el petit em considera un membre més de la família, no recorda un temps en què jo no hi era.

Dominava l'italià en arribar?
Em defensava força bé. Havia treballat tants estius a un hotel en contacte constant amb italians que al final l'entenia bé, i m'entenien quan parlava. Havia fet un curs de principiant amb una amiga a l'universitat, que m'havia donat una certa noció de gramàtica que m'ha estat molt útil. De totes maneres, els nens a casa s'han fet un tip de riure mentre jo aprenia i millorava l'italià! He tingut sort que tots s'han preocupat sempre per corregir-me. L'idioma s'assembla molt al català i al castellà, però hi ha també força diferències, i no sempre funciona fer una traducció literal! Ara el parlo bé, la gent no s'ho creu quan dic que sóc espanyola i això em fa sentir orgullosa de l'esforç. Ja vivint aquí vaig anar a classe d'italià per estrangers i tinc el 4t nivell ofert per l'Università di Perugia. Algunes coses, com els subjuntius i les dobles, em costen encara, però hi continuo treballant.

Es va adaptar amb facilitat a la nova vida?
Em va costar molt adaptar-me als horaris dels menjars. Aquí dinen entre les 12.30 i les 13 hores i sopen cap a les 19.30 hores. Els primers sopars em semblaven berenetes i cap a les 22 hores ja tornava a tenir una fam de llop. Jo estava acostumada a sopar tard i, quan acabava, el vespre havia passat i quedava poc per anar al llit. Aquí en canvi acabava de sopar i el vespre acaba de començar. Recordo que no sabia què fer ni on ficar-me durant les primeres setmanes. Per la seva part, els horaris de les botigues s'han adequat a aquests horaris i a les 12 hores molts establiments tanquen i tornen a obrir entre les 15 i les 19 hores. He sortit molts cops de casa per comprar alguna cosa, tranquil·la i sense córrer, i m'he trobat la botiga tancada.

Quins altres costums la van sorprendre?
Em va sobtar que els joves surten per anar a discoteques o bars a partir de les 22 hores i els locals tanquen, com a màxim a les 4 de la matinada. En un primer moment, no m'ho podia creure. Jo venia de Barcelona, on les festes acabaven a les 6 del matí... Un altre costum que em va sorprendre és que a la Plana del Po tothom va en bicicleta a treballar o a comprar. Recordo que les primeres vegades que veia les velletes d'una certa edat pujades a la seva bicicleta les mirava sempre amb sorpresa!

Corlo es troba al nord del país... Li va costar habituar-se al clima fred?
La veritat és que encara no m'hi he adaptat. A partir de novembre fa molt de fred i els dies són grisos. La Plana del Po és famosa per la seva boira, esborra el món completament quan arriba, i ho fa sovint. A l'hivern es fa fosc molt aviat i les temperatures poden baixar fins a -12 graus. Neva tres o quatre vegades cada hivern. Les primeres vegades m'encantava, fèiem batalles de boles de neu amb els nens i els cosins que viuen al mateix carrer. Però quan vaig començar a treballar fora de casa vaig descobrir que conduir sobre la neu no és gens divertit, i després de dos dies està bruta i negre. Per contra, els estius són molt calents i humits, i per desgràcia el mar està massa lluny per anar a fer un bany. La gent omple les piscines, però per una menorquina no podrà ser mai el mateix… L'estació que més m'agrada és la primavera perquè després del llarg i gris hivern és doblement bella i sorprenent. A Barcelona gairebé no es nota, i a Menorca no recordo que em sobtés tant. La gent per aquí té el costum de tenir jardins davant les cases, i els omplen de flors a la primavera.

Sembla que es troba a gust al poble?
El poble no és gaire cosa, són uns 2.000 habitants rodejats de camps i de vinyes. Quan el vaig buscar a internet abans de partir, ni apareixia! De fet, no té ajuntament propi, pertany a la ciutat veïna de Formigine, que ja és una mica més gran i té un castell medieval meravellós. No obstant això, Corlo és un poble molt actiu, els seus habitants formen una comunitat molt unida. A l'agost celebren la festa major i a principies d'estiu organitzen la Magna Longa, una festa en que participa gent de tot arreu. L'objectiu és seguir una ruta establerta pels camps dels entorns. Hi ha diverses etapes i en finalitzar cada una t'atures i t'ofereixen menjar i sobretot Lambrusco, vi típic de la zona i molt apreciat. Diguéssim que quan els grups arriben al final de la ruta se senten més feliços de quan van partir… Les inscripcions s'acaben normalment en un dia, de tanta gent que vol participar. I cada any participa un grup d'espanyols!

Els veïns la van acollir amb amabilitat?
Sí. A Itàlia hi ha grans diferències entre els habitants del sud i els del nord, més marcades fins i tot de les que tenim a Espanya. Diuen que els italians del nord són freds i tancats però jo no els he trobat així. Potser és cert que són més reservats que els del sud però a mi m'han obert sempre les seves portes. A més, aquí els espanyols agraden molt i suposo que això també ha influït. La zona on visc és molt industrial i això ha atret tanta immigració que ha despertat forts sentiments xenòfobs. No tots els estrangers agraden.

A Itàlia també ha trobat l'amor...
Sí. El meu al·lot és de Nàpols però viu a Mòdena des de fa uns set anys. Me'l va presentar la meva primera alumna d'espanyol i ja fa cinc anys que sortim junts. Ell és psicòleg i treballa en una comunitat per la rehabilitació de la toxico-dependència. Jo estic aprenent el dialecte napolità i ell intenta aprendre una mica d'espanyol. Tot i així, es queixa sempre perquè diu que ha trobat l'única espanyola que no parla espanyol. Quan ve a Menorca a l'agost la meva mare li parla en anglès, a casa parlem català amb el meu pare i el meu germà, i pel carrer sent més català que res!

On treballa a dia d'avui?
Fa quatre anys que treballo a l'oficina internacional d'una gran fàbrica de rajoles, que és el producte en què s'especialitza l'indústria de la zona. A Mòdena i Saussolo es concentren gran part dels millors productors del món, tot i que potser Mòdena és més coneguda pel vinagre i, sobretot, per la fàbrica de Ferrari, que es troba a Maranello.

En que consisteix la seva feina?
A l'oficina treballem quinze dones i ens hem repartit els mercats del món. A mi m'ha tocat Espanya, Romania, Ucraïna i les repúbliques bàltiques. M'arriben els ordres dels diferents clients, que he de processar i preparar per la recollida, i he d'oferir un servei d'assistència al client en general, per informacions i problemes. Treballo des de les 8.30 fins a les 12.30 hores i de 14.30 a 18.30 hores. És una feina que em permet estar en contacte amb molta gent d'arreu del món, però és bastant monòtona perquè he d'estar asseguda davant un ordinador durant vuit hores. A més, no té res a veure amb el que he estudiat.

Durant aquests anys ha visitat altres ciutats del país?
Sí. La veritat és que he donat moltes voltes. Una de les coses que més m'agrada de viure aquí és el fet de poder agafar el cotxe els caps de setmana i anar lluny, a veure llocs plens d'història i bellesa. He visitats totes les grans ciutats italianes com Torí, Milà, Firenze, Ferrara, Roma, Nàpols, Bolonya, Gènova, Mantova, Vernona. Itàlia té un bagatge cultural i artístic que no s'acaba, sembla que en qualsevol ciutat i a qualsevol cap de cantó et pots trobar un tros d'història oblidat.

Si hagués d'escollir-ne una, amb quina es quedaria?
Pregunta difícil! Cada ciutat té una personalitat pròpia. Per un cap de setmana màgic triaria Venècia, perquè és realment una ciutat especial, amb una atmosfera màgica. Verona també m'agrada molt, no està lluny de Corlo i a vegades hi anem a passejar. És petita però molt viva, amb monuments molt interessants. Roma és la ciutat més impressionant de totes. Ho té tot: passat i present conviuen amb naturalitat. No obstant això, també hi ha un munt de ciutats més petites i menys conegudes que mereixen una visita. On no tornaria és a Milà, per exemple. Però és difícil trobar una ciutat que no sigui preciosa o almenys interessant per aquí!

S'ha plantejat en qualque moment deixar Corlo i instal·lar-se a d'aquestes ciutats?
Sí, ho he pensat alguna vegada. Bolonya està a una hora d'aquí, és una ciutat que recorda una mica Barcelona, plena d'estudiants i vida, i a mateix temps és molt més petita i vivible. Però anar a viure allà voldria dir deixar tots els amics i amigues que he fet a Corlo, haver de familiaritzar-me amb un context noi i tornar a començar de zero, i això no és fàcil. I ja no tinc 24 anys com quan vaig arribar!

I la possibilitat de tornar a Menorca?
No he exclòs mai l'opció de tornar a establir-me a l'Illa. Encara tinc la sensació d'estar a Itàlia de forma temporal, tot i que m'he construït un món i una vida a Mòdena. No se sap mai, i no sé on seré l'any que ve. Ara que la novetat de viure a Itàlia està passant, m'adono que cada any que passa trobo més a faltar Menorca.

Visita l'Illa amb regularitat?
Torno a Menorca dues vegades a l'any, per l'agost i per les festes de Nadal. Estar lluny de casa i de la família no sempre es fàcil, de vegades voldria que hi hagués un autobús que em permetés tornar a casa algun cap de setmana. Desgraciadament, el viatge és massa llarg i car com per poder tornar amb més regularitat. Una de les coses que més trobo a faltar de Menorca és el mar. Quan arribo, una de les primeres coses que he de fer es anar-lo a veure. Ja quan baixes de l'avió es sent l'olor i el gust a l'aire, i ja em sento a casa. Viure lluny del mar és dur per una illenca. Cada cop que pujo un turó o una muntanya a Itàlia me n'adono que l'estic buscant i espero veure'l a l'horitzó.

Quina valoració fa de la seva experiència a Itàlia?
He crescut molt com a persona, la meva visió del món s'ha allargat. He trobat persones fantàstiques al llarg d'aquest camí que no hauria conegut mai si no hagués marxat, gent que m'ha ensenyat molt i que formarà part de mi per sempre. No tot ha estat fàcil, també hi ha hagut períodes difícils i trists, en què he dubtat de la meva decisió de venir. Però mirant enrere tornaria a viure cada moment, perquè realment ha valgut la pena quedar-me aquí i arribar on estic ara. A més m'he adonat que la vida és igual per tot, els problemes i les alegries són iguals per tot, visquis on visquis i parlis la llengua que parlis...El meu somni de viure a Itàlia s'ha fet realitat i estic contenta d'haver-me atrevit a viure aquesta meravellosa experiència. No se quant durarà ni si s'acabarà algun dia. Quan explico que sóc de Menorca, els italians em miren com si estès boja i em pregunten que faig allà. La meva resposta és sempre la mateixa: "M'ho demana tots els dies quan em desperto".


Suggeriments per la secció"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info