El somni del gran somniador literari: la Casa-museu Pau Faner

El text suara engiponat porta per títol "La donzella de les aigües". Parla dels anys seixanta, de la cova d'en Xoroi, de l'enyorança i de la neu sobre el terra illenc. Diu: "Hi havia petjades a la neu, ara ho va veure; hi havia petjades i no eren les seves. Va recordar la història del moro en Xoroi i la donzella cristiana, delatats per les petjades que menaven a la cova, i es va disposar a seguir-les, divertit. Però les petjades que va veure en Gilbert no menaven a la cova; s'acabaven a la vorera, com si la persona que les havia deixades, uns peus petits i pel que semblava descalços, hagués saltat al mar des de dalt les penyes.

Misteris, la vida està plena de misteris insolubles. En Gilbert es va girar i es va disposar a tornar a casa abans que no fos massa tard. Llavors la va veure. Ara era una dona esplèndida, amb els cabells més llargs i tota despullada, amb la pell resplendent com la cara de la lluna, però era ben ella; era na Nàiade. Li va somriure i no li van caldre paraules; en Gilbert s'hi va sentir tot d'una identificat; la va abraçar i es va confondre en ella".

Ha estat el pregoner de Cala en Porter, com fa anys ho va ser de Maó. ¿És el pregó, potser, el gènere discursiu més fantàstic i més màgic dels que hom pot abordar?
No sé ben bé quin deu ser el gènere dels pregons; suposo que el pregoner fa gala d'allò que sap fer, que segurament és el motiu perquè l'han triat. A vegades he vist pregoners que es posen a cantar, a l'hora de fer el pregó, perquè són cantants. Jo vaig dir aquesta vegada que faria una narració, que és el que sé fer, centrada en Cala en Porter. A Maó vaig fer el mateix, i quan vaig fer el pregó de Tarragona també vaig fer una narració, igual que quan vaig fer el pregó del 9 de juliol a Ciutadella.

La llegenda del moro Xoroi, ¿dóna per confegir algun relat que vagi signat pel mestre del realisme màgic de les lletres menorquines, o el tenim massa explotat —desfigurat fins i tot—per l'enrenou diabòlica de les discoteques i la vida nocturna folla?
No, no està massa explotada per escriure més coses. De fet jo vaig aprofitar les visites que havia fet a la Cova d'en Xoroi i a Cala en Porter i el fet d'existir una llegenda per escriure "La donzella de les aigües" on també hi ha neu i una referència al moro en Xoroi i la donzella cristiana.

¿És cert que viure rodejat de llibres i més llibres, posa la pell de la cara d'un to esgrogueït i decandit, però que, potser, no hi ha millor aliment per a l'ànima? ¿Com es veu la cara als matins, no pas per afaitar-la, que hofeu més aviat poc,sinó per perfumar-la?
La manca de sol –a la cambra d'escriure jo hi poso cortines quan el sol hi pega de ple- pot donar un to pàl·lid a la pell; tanmateix la pell colrada no és pas la més saludable; jo vaig tenir un problema de melanoma al qual l'exposició al sol no afavoriria precisament. Amb els anys, també, els cabells i la barba tornen blancs i la pal·lidesa s'accentua; però insisteixo que no vol dir manca de salut física i sí, és veritat que l'ànima s'alimenta, entre d'altres coses, de lectures i que si estiguéssim més ben alimentats en aquest sentit seríem molt millors.

Són ja, ben bé, quaranta anys, d'escriptor, amb aquell exhaurit "Contes Menorquins. ¿Què hi queda, de l'autor de llavors, i com ha evolucionat l'escriptor d'aleshores ençà?
L'editorial Moll té enllestida una segona edició dels "Contes Menorquins" que jo he repassat i tanmateix no hi he tocat ni una coma. L'obra ja era vàlida com a representant del realisme màgic, etiqueta que ha estat posada a moltes de les meves obres, algunes d'elles ben representatives. Jo diria que "Fins al cel" o "Per una mica d'amor" juntament amb "Un regne per a mi" són obres ben vàlides a hores d'ara, i que la darrera versió de "Fins al cel" la va millorar molt. D'altra banda "Moro de rei" o "Les bodes del diable" formen part d'una altra vessant, més apropada a l'aventura, que el lector agraeix molt, perquè li fa passar bones estones, i que jo continuaré cultivant, si puc. La narrativa breu és un altre dels gèneres que encara m'interessen i crec que "El cant de l'alosa" és una bona obra en aquest sentit; també està esgotada i també en prepara una segona edició l'editorial Moll.

¿Quan i com vapressentir que volia ser escriptor? ¿Quins eren, a les edats joves, els seus referents més estimats, de dins o de fora del Parnàs menorquí?
Quan anava a escola a Calós don Cirilo va dir que jo tenia molta "fantasia" i que no escrivia malament. Vaig fer el Pre-universitari a Mataró, al col·legi Salesià, i el professor de literatura va dir que no tardarien en veure coses meves publicades. Jo em vaig adonar que tenia facilitat per imaginar i per escriure, i me'n vaig adonar a partir de la lectura de les narracions d'Edgar Alan Poe i dels "Viatges de Gulliver" de Jonathan Swift. De la literatura menorquina el que m'interessava més eren les rondalles i llegendes, tot i que coneixia un fill d'Àngel Ruiz i Pablo -Jesús Ruiz Manent- que durant els estius s'allotjava a la Fonda Faner i que em va ajudar a fer la meva primera exposició a l'Ateneu de Barcelona, l'any 1970. Aquest home em va dedicar un exemplar de "Las metamorfosis de un erudito", de son pare, i em va posar: "A Pau Faner, pintor, i amb esperances d'escriptor".

¿Se'n recorda de quina va ser la primera frase escrita per vostè que el va fer experimentar elgoig de la literatura i de veure'samb l'anhel d'arribar a la consagració plena ales lletres?
Sí, era aquesta: "Anys enrere na Maria anava a Maó caminant, i va trigar tres dies". És la primera frase d'una narració com a tal, amb tots els ets i uts, que vaig escriure el desembre de 1971, i és el començament de "Na Maria" narració que forma part dels "Contes Menorquins".

Si li diuen que és el primer escriptor que ha dat Menorca, no el primer cronològic, és clar, sinó el primer en volum de producció, en valors literaris assolits i en immortalitat literària assegurada, ¿què sent? Tenir 32 llibres editats no ho diu qualsevol.
Que he de procurar escriure una altra obra, encara més bona si pot ser.

Quins fets personalso quines conviccions el van menar a romandrea Menorca per confegir la vostra obra literària, quan podria haver-la culminadaen llocs quesón cenacles i que l'haurien acollit amb els braços oberts, com ara Barcelona, pel que fa a les lletres en llengua catalana?
Vaig néixer a Menorca. La llengua dels meus pares era el català de Menorca. El que sé fer millor és escriure; pensava que havia d'escriure prou bé com perquè la meva obra s'obrís pas pel seu propi pes, que d'altra manera el temps me'n demanaria comptes, perquè diuen que és el temps qui té la paraula i posa les coses al seu lloc.

Li agradaria que algú tingués la pensada de fer una mena de casa-museu de l'escriptor, on conservar l'obra completa, els originals, els objectes de "culte" de l'escriptor, etcètera?
No estaria malament; tenc els originals manuscrits de moltes obres, fins a l'arribada de l'ordinador, i també tenc molts de quadros. La casa museu de Llorenç Villalonga, a Mallorca, em va demanar els originals, però no els hi vaig voler donar.

Estimar un gran autor literari, crec, no és només afalagar-lo, ara i adés, amb cartes públiques d'enhorabona i exalçar-lo verbalment. Potser fóra més útil, més intel·ligent, molt més definitiu, madurar una idea oportuna i prou suggeridora: bastir una mena de Casa-museu Pau Faner, el nostre primer prosista de tots els temps. I per molts anys!