Una vegada més Joventuts Musicals de Maó ens duu al Principal un concert de cambra, dels que pot ser no atreuen tant el públic però que aporten una enorme qualitat. Gautier Chapuçon al violoncel i Jérôme Ducros al piano formen un duo dotat d'una força interpretativa excepcional. Aquesta parella de músics en la trentena mostraren una gran compenetració i preparació. Se pot parlar tant de violoncel i piano com de piano i violoncel, tant s'hi fa, ja que són dos grans intèrprets en els seus instruments.
Què devia impulsar Beethoven a composar unes variacions sobre un tema de l'última òpera de Mozart? Era l'any 1796, just cinc anys després de la mort del geni salzburguès. En aquella època les modes passaven ràpid i un Mozart sense tomba per visitar i uns darrers anys de vida amb poc èxits eren motius perquè caigués dins l'oblit. Però la seva música era apreciada per una minoria i començava a publicar-se de nou. Esforços com el de Beethoven degueren ajudar sens dubte a què aquest nom no se perdés. Aquesta obra, típica de saló, dóna més protagonisme al piano (per sobre de tot, ell era pianista) que al cel·lo. L'interpretació de Chapuçon-Ducros va ser brillant, nítida i agradable.
Johannes Brahms també era un bon pianista. En les seves obres de cambra, allà on surt aquest instrument, li dóna un paper gens discret.
El llarg primer moviment de la sonata op.38 en mi menor necessita d'una interpretació apassionada, romàntica, com el nostre parell van ser capaços de donar-li. És un moviment dens que comença amb un tema per part del cel·lo que s'anirà repetint tot el temps. Després d'un segon moviment més lleuger, arriba un allegro fugat, molt viu, que no decau fins un final que va fer emocionar el públic. Pels aplaudiments, pareixia més el final del concert que no de la primera part.
En la segona part, la lírica Peça de Do per a violoncel i piano de Ernest Chausson va ser un moment de relativa calma entre les dues grans sonates de la vetllada.
La sonata op.36 d'Edvard Grieg, composta relativament a prop de les famoses Dances Noruegues a quatre mans op.35, comparteix amb aquests quelcom d'atmòsfera folklòrica i el tema dels tercers moviments d'ambdues té una certa semblança. Se tracta, al contrari de l'altra, una obra difícil i virtuosística, que exigeix als dos intèrprets un gran esforç. Un rotund Allegro agitato és seguit per un líric andante molto tranquillo. El moviment final, allegro molto e marcato, culmina en una emocionant coda.
El públic del Festival de Música d'Estiu que organitza Joventuts Musicals de Maó és un públic entès, habituat a concerts d'alt nivell que sap apreciar la qualitat. Aquest públic, en què sol haver nombrosa presència d'estiuejants de fora de l'Illa, va gaudir, va vibrar, en un concert memorable. No és freqüent que els "bravos!" -merescuts i no fora lloc- se sentin en acabar la primera part. Però és que en acabar la segona part el públic es va posar de peus per aplaudir, fins que els esgotats intèrprets van accedir a tocar dos bisos. Primer va ser la acaramel·lada meditació de l'òpera Thaïs de Jules Massenet i després, fent-se pregar un poc, un rag-time, que van saber tocar amb una gràcia i virtuosisme excepcionals.
Aquesta mena de concerts, minoritaris si els comparam amb els gospels i òperes italianes clàssiques, no seria possible portar-los fins aquí sense un enorme treball per part de la direcció artística de Joventuts Musicals de Maó per a contractar músics d'aquesta vàlua, moltes vegades ajustant catxés fins al màxim. Espero i desitjo que es fruits d'aquest treball, desconegut per al públic, no quedin aquí i tinguem més temporades amb l'alt nivell de les dels darrers anys.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.