Sa Font de na Llentia, un bé a conservar

Quant a la font de na Llentia, sembla que rajava molta aigua. L'Arxiduc en la seva visita a l'Illa en deixa constància, quan diu que "reprenent la descripció de la carretera principal en el punt on surt el camí cap a Son Trèmol, gira a la dreta en un tram pla, on el terreny només és triàsic, i travessam devora la font de na Llentia un pas d'aigua de 3 metres de fletxa i 1,50 metres de llum. Aquesta font, oberta, emmarcada per una paret robusta i gruixada i envoltada de pollancres, és bastant abundosa i d'aigua potable; per una banda vessa dins un petit abeurador per al bestiar, i per una altra rega una superfície bastant considerable, sobretot l'hort anomenat l'hort de na Llentia". Bernat Moll parla de l'origen de la Font Rodona com la d'un topònim descriptiu, una font rodona.

Avui ens situam un segle enrere. S'obrejava la carretera de Fornells amb es Migjorn Gran, passant pes Mercadal. Quan els treballadors van arribar a l'alçada de Son Trèmol es van trobar amb una font al costat del camí, la font de na Llentia. Eren al quilòmetre tretze de la nova carretera.

José de Olives Magarola (Ciutadella) i Joan de Vidal Olivar (Maó), propietaris respectius dels llocs de les Fonts Redones de Baix i de Dalt, l'1 de setembre de 1911 van demanar a les autoritats que cobrissin amb una volta de canó el safareig que donava cabuda a l'aigua que rajava la font. La seva petició havia de servir per evitar que l'aigua s'embrutàs i aquell lloc es convertís en un focus de malalties i sunya.

Aquella petició feta pels senyors era d'interès públic. Ens explicam. Els migjorners i els mercadalencs els donaven suport en un escrit públic signat el 5 de setembre perquè sabien que la gent que passava per aquell lloc tenia dret a aprofitar l'aigua de la font que naixia en terrenys públics; a més, també s'emprava per a usos i serveis públics. Davant l'obra que es feia, demanaven que es tingués en compte els interessos públics per evitar perjudicar la gent i menystenir els drets que sobre l'aigua sempre havien tingut.

Les dues peticions van ser presentades davant el batle des Mercadal, Joan Palliser. En un document presentat davant l'autoritat pertinent el 20 de setembre de 1911, el batle informa que la font i la seva aigua que aportava era pública. I sempre havia estat així. Segons afirma el batle, abans que construir-se la carretera que unia Fornells amb es Migjorn Gran, la font ja era ubicada a dins el camí veïnal que conduïa fins as Migjorn Gran. També era públic i sabut que els migjorners anaven fins a aquella font per a proveir-se d'aigua i rentar la roba. Acabada l'obra de la nova carretera, la gent hi anava igualment a proveir-se d'aigua traient-la del safareig, especialment aquell any 1911 a causa de la sequera molt severa que patia l'Illa.

El darrer document llegit és fet per l'enginyer encarregat de les obres públiques de Menorca. Ens diu que existeix una font en terrenys de l'estat, on l'aigua discorre per davall d'una petita obra de fàbrica de la carretera i era usada pels propietaris agrícoles per regar les seves terres.

Amb la construcció de la carretera es va netejar i adequar el safareig i es va tancar pels seus costats amb paret de cantons de marès. L'estat va donar permís als dos propietaris dels llocs per millorar el dipòsit de la font, mentre no es perjudicàs la carretera i els responsables d'obres públiques conservassin el seu dret a prendre l'aigua necessària per a regar els arbres sembrats a la carretera.

Avui, un segle després, i gràcies a la gestió d'aquells migjorners, se conserva aquest bé natural i cultural que és la font de sa Font Redona o de na Llentia. Si en temps d'en primer la font quedava a mà esquerra de l'antic camí veïnal que anava cap as Migjorn Gran, després de l'obra de la nova carretera va quedar a mà dreta, allà on avui és ubicada, just un poc més amunt de l'entrada al lloc de ses Fonts Redones de Dalt.